Josep Fornas o els catalans imprescindibles

El dia 4 de gener va morir Josep Fornas, activista antifranquista, enllaç del president Tarradellas amb l’interior, promotor cultural, editor de Pòrtic, home bo, generós, irònic. És una persona amb la qual el president Torra hi havia enraonat sovint, i és per això que va dedicar-li aquest escrit ‘Josep Fornas o els catalans imprescindibles’ que va publicar El Punt Avui el dia 6 de gener de 2020

També és molt recomanable una consulta en línia de la col·lecció de cartells del període de la segona República i de la guerra que Josep Fornas va donar a la Biblioteca del Parlament i que

Perquè tenim la raó i perquè tenim la força

[Publicat al diari El Punt Avui, l'11 d'octubre de 2020]

Aquests dies tenim més presents que la resta de l’any els fets de l’octubre del 2017. El referèndum (amb totes les fites prèvies), els cops violents de la policia espanyola i la Guàrdia Civil, la resistència heroica de la ciutadania als col·legis, l’aturada de país del 3 d’octubre amb una mobilització inèdita al nostre país, el ple del 10 d’octubre com una generosa oportunitat per a una sortida pactada del conflicte, la declaració parlamentària del 27 d’octubre, amb les anades i vingudes dels dies previs... Tot això i més coses que ara no pertoca detallar ens venen al cap aquests dies, ara que ja en fa tres anys.

I és en el record i la commemoració que acostumem a fer balanç. És aleshores quan mirem d’extreure lliçons apreses i aprofitar l’avinentesa per a l’autocrítica. Tot, si es fa de bona fe, a fi d’afrontar els desafiaments i els propòsits que vindran amb la motxilla més ben equipada.

Un dels objectius centrals de la repressió –a qualsevol racó de món i a Espanya també– és fer recular l’adversari o el dissident en la seva reivindicació. És a dir, que deixi de dedicar el seu esforç i atenció a la causa política original i els dediqui a reivindicar qüestions més bàsiques i fonamentals. Per posar-ne un exemple gràfic, és com si hom reivindiqués una bona calefacció i bons tancaments de les parets de casa, el repressor li destrossés la casa, i la persona en qüestió passés aleshores a exigir un sostre on dormir.

En el cas nostre, dels independentistes, vam passar de voler construir una República lliure, pròspera i justa, exercint el dret d’autodeterminació, a demanar la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats, i a pidolar una taula de diàleg que es presenta sempre sense continguts. D’atènyer el somni, a demanar que ningú no passi tres anys a la presó per haver-se enfilat dalt d’un cotxe. D’exercir l’autodeterminació d’un poble apoderat, a demanar amb les mans buides una reunió per dialogar sense cap garantia de res. Si bé encara hi ha una voluntat obstinada de moltíssima gent –al carrer, a les institucions i a les entitats– d’avançar decididament (com diria Estellés), és cert que la por ha fet forat i no permet avançar col·lectivament com s’havia fet abans de la tardor del 17. Per tant, recuperar el carril de la República i no permetre que les conseqüències de l’acció repressiva en frenin l’avenç és un dels propòsits que ens hem de fer d’ara endavant.

Una altra lliçó que podem extreure d’aquest període viscut del referèndum ençà és que el conflicte i la repressió poden portar també a una frustració que ens aboqui a la batussa interna. Per dir-ho d’una manera diferent: com que no hem aconseguit vèncer del tot l’adversari, que s’oposava a l’objectiu original –la República independent–, ens dediquem a continuació a accentuar les diferències entre independentistes, a una batalla esgotadora de retrets i a cercar constantment una pírrica victòria interior que, al cap i a la fi, no ens mena enlloc.

És a dir, aquell a qui han destrossat la casa i els seus projectes de millora es baralla ara amb els altres convivents per atorgar-se les culpes del desastre. I passen a continuació a disputar-se l’habitació més gran d’una llar sense sostre.

És així com sumem una distracció fatal de l’objectiu que havia esdevingut el motor original de l’acció i la mobilització polítiques i l’obertura d’una batussa estèril i ineficient. El resultat: ens hem oblidat que l’objectiu era la República i que l’adversari és l’Estat espanyol i no un altre independentista.

Així que, com hem dit més amunt, l’objectiu ha de ser ara tornar a enfilar el carril de la República, i hi hem d’afegir un compromís explícit i real d’establir una nova aliança republicana —de partits, institucions, entitats, societat civil i ciutadania— que planti cara conjuntament al repressor.

Sense aquestes dues coses que semblen tan lògiques i raonables, no hi ha sortida a l’atzucac actual. Creguin que han estat dues obsessions meves mentre he tingut l’honor i la gran responsabilitat de ser president de la Generalitat. Sense aquests dos elements tan elementals –disculpin la redundància–, qualsevol gest o acte de valentia està destinat a mantenir tan sols la flama encesa. I no es tracta d’això. La flama encesa l’han mantinguda milers de persones valentes i coratjoses al llarg dels segles de lluita des de la pèrdua de la llibertat nacional dels Països Catalans. Ara no es tracta de mantenir cap flama, sinó de guanyar la llibertat completa.

És a aquest objectiu i amb aquesta mentalitat que dedicaré el meu temps d’ara endavant, deslliurat de determinats equilibris, decidit a teixir aliances, a soldar solidaritats, a explorar nous camins, i convençut que ho aconseguirem, perquè, com deia el president Lluís Companys –aquest dimecres recordarem que fa 80 anys que va ser assassinat pel règim feixista– tenim la raó i tenim la força. La raó de les paraules i la força dels vots. Som-hi.

Quim Torra i Pla, 131è president de la Generalitat de Catalunya

Persécution de la Catalogne, déclin démocratique

Les juges de la Cour suprême espagnole ont décidé que je ne pouvais plus être président de la Catalogne, alors que j’ai été élu démocratiquement par le Parlement de la Catalogne. J’ai été condamné et destitué pour avoir accroché une bannière en faveur de la liberté des prisonniers politiques et du retour des exilés sur la façade du siège du Gouvernement de la Catalogne, suite au rapport du Groupe de Travail sur la détention arbitraire des Nations Unies, rapport auquel le Gouvernement espagnol n’a pas donné suite. Or, je tiens à le réaffirmer, la loi ne devrait jamais vaincre la démocratie. Quand la loi va systématiquement contre les urnes, la démocratie échoue et doit être actualisée. Ma destitution de la Présidence (je suis le deuxième président catalan destitué en moins de trois ans) sera révisée au cours des prochaines années par la Cour européenne des droits de l’homme, qui représente aujourd’hui la seule instance où les indépendantistes catalans peuvent trouver justice. Nous devons à nouveau attirer l’attention de l’Union européenne sur la persécution systématique de la minorité nationale catalane dans l’État espagnol. L’Europe ne peut plus fermer les yeux car le déclin démocratique de l’Espagne menace également la qualité démocratique et la crédibilité du projet et des valeurs européennes.

Le Gouvernement de la Catalogne a assumé, la gestion extrêmement compliquée d’une maladie implacable, la Covid-19. Aujourd’hui encore, il fait face au coronavirus sans disposer des ressources nécessaires ni des outils d’un État. Nous avons œuvré pour apporter à la Catalogne une réponse institutionnelle et, à présent, nous nous consacrons corps et âme à sortir d’une crise économique et sociale extrêmement grave. Mais aujourd’hui, le fonctionnement normal des institutions est de nouveau interrompu, en l’occurrence par les tribunaux, et l’Administration catalane se retrouve dans une situation transitoire que les citoyens de la Catalogne (européens eux aussi) ne méritaient pas en pleine pandémie. En Espagne, la soif de vengeance importe plus que le respect de la santé et de la vie des personnes, plus que le maintien des entreprises et de l’emploi.

Il est probable que les Catalanes et Catalans soient obligés de retourner aux urnes d’ici quelques mois, pour les élections du Parlement de la Catalogne. Toutefois, s’il est une chose qui caractérise les indépendantistes de Catalogne, c’est bien de ne jamais craindre les urnes. Tout le contraire, nous défendons toujours les urnes. Nous voulons que les citoyennes et citoyens puissent toujours s’exprimer. Nous voulons l’indépendance, nous voulons exercer l’autodétermination, mais nous voulons par-dessus tout que notre pays soit une démocratie de qualité.

Alors que la Cour suprême espagnole destitue un président du Gouvernement de la Catalogne, les appareils de l’État soutiennent un monarque accusé de corruption dans sa fuite au sein d’une dictature. La décision se pose aux citoyens de la Catalogne plus clairement que jamais : il faut choisir entre la démocratie et la liberté ou la répression et l’imposition ; la République catalane ou la monarchie espagnole.

Pendant ces deux ans et quatre mois de présidence, nous avons travaillé beaucoup et dans un contexte très difficile. Je suis satisfait d’avoir accompagné autant que possible toutes les personnes faisant l’objet de poursuites et de représailles du fait de la dérive autoritaire de l’État espagnol contre notre détermination d’atteindre la liberté par une voie démocratique. Dans ce conflit politique pour la liberté, je suis heureux d’être du côté des démocrates. Je suis très fier de la force et de l’engagement d’une grande majorité de Catalanes et de Catalans, un peuple avec une langue propre, une culture et une identité menacées qui se ressaisit et évolue au fil du temps. Je ne pense pas que mon pays soit meilleur que les autres, mais c’est le mien. Et je l’aime avec passion.

Ce fut un immense honneur pour moi de présider la Catalogne. J’ai accepté la mission de présider le Gouvernement de la Catalogne à un moment de répression féroce, en vertu de mon engagement envers mon pays et envers un président, le Très Honorable Carles Puigdemont, qui vit encore en exil après avoir été destitué. Tout comme j’ai pris en charge la plus haute institution catalane, avec le même engagement, je continuerai à œuvrer sans relâche pour la liberté de la Catalogne là où je pourrais être utile.

L’État espagnol conduit de nouveau la Catalogne à une situation exceptionnelle, devant la passivité inexplicable de l’Union européenne. Lors des prochaines élections, nous aurons l’opportunité de faire un nouveau pas en avant et d’être plus forts démocratiquement. La répression aura toujours une réponse démocratique incontestable de la part des Catalans. À chaque jour de prison, correspond une plus forte détermination de démocratie. À chaque nouvelle irrégularité des tribunaux, plus de votes aux urnes. À chaque jour d’exil, plus d’organisation civique en faveur de la République. Nous ne sommes pas un pays avec des institutions puissantes, même si nous sommes une des plus anciennes démocraties de l’Europe ; nous sommes un pays avec une société vivante, dynamique et libre. Nous sommes un pays qui ne se rend jamais.

[Article publicat a La Depeche, el 5 d'octubre de 2020]

Per Catalunya i per la vida

Avui fa dos anys vaig prendre possessió del càrrec de President de la Generalitat. No hi havia aspirat mai ni hi vaig opositar en aquell moment tan trasbalsat. Tres dues abans, el 14 de maig de 2018, un ple del Parlament incomplet, alterat i constantment atacat per una ferotge repressió, amb una generositat que mai no podré agrair, m’havia investit president del meu país.

Afeccionat com sóc a la immersió històrica, a la recerca dels “herois de l’impossible” d’aquells anys 30 que van capgirar de manera brillant el futur dels catalans, em trobava davant la responsabilitat i l’honor alhora de reprendre el fil que els meus 130 predecessors havien anat teixint. Un fil que havia estat de nou interromput per la vetusta tradició autoritària de l’Estat espanyol. Veníem d’un Primer d’Octubre del 2017 —és a dir, dos milions de voluntats lliures expressades democràticament— que havia desfermat la cara més fosca de l’Estat des de la restauració borbònica.

És en aquest marc on començava aquest meu pas per la presidència de la Generalitat, acusat abans de començar, tan sols per haver proclamat el meu compromís amb la voluntat popular i la llibertat de Catalunya. Tan sols per voler ser fidel al mandat democràtic dels catalans.

Tanmateix, vaig prendre el compromís amb tres objectius principals: situar el canvi social com a motor republicà, preparar un procés constituent per a una Catalunya al servei de les persones, i restituir les persones represaliades pel seu compromís amb la democràcia i la llibertat. Com sabeu, són aquests tres els fars que han guiat totes les meves decisions com a president.

No es tracta pas de fer un repàs fil-per-randa dels dos anys viscuts al Palau de la Generalitat i a tots els racons del país que he pogut trepitjar aquests vint-i-quatre mesos. D’altra banda, sóc ben conscient que són precisament aquests dos últims mesos els que hauran causat el sotrac més gros a Catalunya, a Europa i al món amb la pandèmia del Coronavirus. I és per això que, més que mai, cal pensar bé el futur per preparar-lo amb tot el talent i l’excel·lència de què siguem capaços com a país.

Ho hem de fer sense deixar de pensar en el sofriment causat avui i cada dia per aquesta malaltia. Cal que recordem els que hem perdut sense el comiat imprescindible. Hem de fer un esforç col·lectiu de país precisament pensant en ells, en els seus familiars, fills i néts. Hem de fer una cosa en la que les catalanes i els catalans ens podem reconèixer al llarg de la història: superar i reforçar-nos, guanyar robustesa, en les situacions més adverses. Hem de ser aquesta nació contra pronòstic que hem estat sempre. Sense estat o amb un estat en contra, ens caracteritzem per l’ambició d’emprendre, de remuntar i de crèixer. Jo com a president i el meu Govern ens hi deixarem la pell.

És per això que cal relligar ara una actuació urgent per frenar l’emergència sanitària i una actuació determinada per a reactivar l’economia i protegir les persones més vulnerables. Sí, abans que res, hem de parar el cop i oferir tots els recursos disponibles als ciutadans, a les organitzacions socials, a les empreses i als emprenedors. I mentre fem això, hem de ser capaços de dibuixar horitzons més ben preparats per al món que pugui venir.

El segle XXI ha esbotzat la porta i ha irromput amb força a les nostres vides. Ja pràcticament res no serà igual que fa pocs mesos. I per fer-ho —per preparar aquest país nostre per a la realitat que arribarà— caldrà identificar bé els camins que ens portin a una economia al servei de les persones, que no deixi ningú enrere, que prioritzi l’atenció sociosanitària, l’educació, la recerca, la preservació i recuperació de la biodiversitat, així com la tecnologia en les noves formes de treball, sempre més inclusives.

Ara no és moment d’abocar el país, les institucions i els partits a un procés electoral que dissoldria el Parlament i la seva capacitat legislativa i que convertiria allò que ha de ser el moment de la cooperació en una competició descarnada d’interès dels partits. Ara hem de posar el país per davant dels partits. Per responsabilitat i rigor. Si no vam convocar unes eleccions per a poder aprovar un pressupost, tampoc no ho farem ara enmig de l’emergència sanitària, econòmica i social més gran dels últims temps.

He dit en reiterades ocasions, gairebé a mode de lema personal, que calia bastir una República Catalana sobre tres pilars: la llibertat, la cultura i el talent. Crec que són tres fonaments que s’adequen completament a allò que necessitem com a país i com a societat. D’entre les moltes lliçons que podem extreure d’aquesta crisi que vivim, n’hi ha una que relliga amb els compromisos personals i col·lectius expressats ara fa dos anys quan tot just amollàvem les amarres per aquest viatge. Ens cal tot el talent, ens cal tot l’esforç, però també ens calen totes les eines per a poder continuar avançant com a societat contra tot pronòstic.

En definitiva, parlem de recursos i de sobirania. I la meva proposta no pot ser una altra que tots els recursos i tota la sobirania: la independència. Són dos anys marcats per la vulneració de drets humans i fonamentals, començant amb el 155 i ara amb l’estat d’alarma, passant per judicis, presons i exilis ignominiosos. Avui més que mai, amb més força i claredat, prenen sentit les últimes paraules del discurs d’investidura.

Per Catalunya i per la vida.

[Article publicat a La Vanguardia, el 17 de maig de 2020]

Les nostres vides s’han transformat

[Article publicat a El Punt Avui el 12 d'abril de 2020]

La pandèmia de la Covid-19 ja ha transformat les nostres vides. La primera transformació, la més important i dolorosa, és la que han viscut moltes famílies que han perdut persones estimades. El coronavirus s’endú cada dia desenes i desenes de persones amb noms i cognoms, amb una vida en marxa, amb uns fills, un company o una companya, uns pares a qui estimar, i uns projectes i uns somnis particulars encara per enfilar. Abans de fer grans reflexions sobre com la maleïda malaltia pot canviar la nostra vida, cal recordar aquest impacte immediat d’uns morts que no podem acompanyar com voldríem les últimes hores de vida i que no podem acomiadar col·lectivament com ens agradaria.

I sí, certament, aquesta pandèmia ens pot portar uns quants canvis –més o menys profunds– en la manera com vivim, com ens relacionem i com ens organitzem com a societat. Comparteixo aquí a manera d’assaig cinc reflexions breus que, per raons d’espai, no estic en condicions de desenvolupar i que exigirien tots els matisos del món:

Celeritat, proximitat i flexibilitat

Aprenem de la reacció de l’administració pública en els països del nostre entorn que la capacitat d’actuar de manera dinàmica, decidida i adaptada a les característiques i necessitats de cada territori és determinant en l’èxit contra la pandèmia. Dit d’una manera directa: es pot observar amb claredat l’avantatge dels estats petits per la seva celeritat, proximitat i flexibilitat davant d’uns estats grans lents, allunyats i rígids.

Fragilitat, incertesa o seguretats

Lògicament, tots volem viure en seguretat. I, sobretot, amb una previsibilitat que cada cop és menys real. Constatem la idea d’una societat líquida i menys estable que la que crèiem tenir. Però, sobretot, la pandèmia ens fa ser conscients de la fragilitat de la vida. Això ens obliga a adaptar també les estructures socials i, concretament, les administracions i les institucions col·lectives per fer-les més adequades.

Allò que és important

La consciència d’aquesta fragilitat ens pot portar, si en traiem bones lliçons, a destriar millor allò que és important d’allò que és superflu. Aquests dies hem hagut de prescindir de moltes coses que no fossin la supervivència estricta. Podem treure unes quantes idees per reconsiderar a què dediquem hores, recursos i esforç els individus, les institucions, els mitjans de comunicació, etc.

Un entorn real

Aquests dies de confinament ens han fet descobrir un entorn que era tan sols físic i que ha passat a ser un entorn emocional, però també pràctic i útil. Les limitacions físiques del confinament poden ser en molts casos una porta oberta (disculpeu la metàfora) a un sistema de relacions socials que havia quedat enrere. El veïnat havia quedat relegat per les xarxes socials i per una mobilitat sociolaboral immensa. Caldrà veure com ens haurà canviat la conversa i la salutació amb el veí de davant o del costat; haver passat de les xarxes als balcons.

Una solidaritat paradoxal

I, finalment, caldrà que veure quin impacte tindrà haver après aquesta nova forma de solidaritat tan allunyada de la mena de solidaritat a què estàvem acostumats. En aquest combat contra el coronavirus hem vist l’aïllament com a forma de solidaritat. Protegir-se per protegir els altres. Evitar el contacte. Mantenir la distància. Tot això són conceptes antagònics a la idea de solidaritat que podíem tenir fins ara. I, tanmateix, la distància ens pot haver fet sentir més propers, i fins i tot hem recuperat amics. Ens pot semblar paradoxal tot plegat, però ens ha de servir per estar més preparats per a futures epidèmies que puguin venir.

Com deia al principi, són tan sols unes pinzellades i unes reflexions que els experts en cada camp ja han començat a analitzar i que ens exigiran una reflexió col·lectiva com a país amb la determinació històrica de persistir. Cuideu-vos.

Quim Torra i Pla, 131è president de la Generalitat de Catalunya

Casa Solterra
Carrer dels Ciutadans, 18
17004 Girona

Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

Seguiu-nos