Vuit punts per a complir el projecte del president Barrera

Avui fa deu anys de la mort del Molt Honorable President Heribert Barrera. No cal fer-ne la biografia, és prou coneguda, de l’exili al retorn a Catalunya, la seva defensa aferrissada del dret d’autodeterminació en la discussió de la constitució espanyola i la seva digna presidència al parlament recuperat.

Barrera, militant d’ERC tota la vida, representa, com Víctor Torres, Jordi Carbonell i tants i tants altres, una tossuderia exemplar en una determinació vital per la causa justa de la llibertat de Catalunya. Els últims anys, va patir la difamació més infame per part de l’unionisme i, de retruc, un cert “oblit” per part d’alguns companys de viatge independentistes, sempre atemorits pel què diran.

El seu “tenim pressa”, deu anys després, ressona potent i poderós com mai i s’alça per damunt de la mediocritat i l’anar passant com un crit que ens interpel·la i ens recorda la urgència de la independència o, si voleu, la imparable decadència d’una Catalunya dependent que decapita qualsevol possibilitat de redreçar la nació si no aconseguim la sobirania plena.

[Continua llegint l'article publicat a VilaWeb]

Que no sigui un parèntesi

La pandèmia del coronavirus ha estat un impacte majúscul a les nostres vides amb unes conseqüències vitals, econòmiques, socials i culturals –i ètiques– que encara no podem avaluar amb tota la seva magnitud. Des d’un bon principi, quan vam veure la força que prenia allò que fins aleshores era desconegut, vam començar a advertir que deixàvem enrere un món d’ahir i que l’endemà seria diferent. Les reflexions que es van fer tant als Països Catalans com a l’estranger coincidien que, més enllà de la terrible pèrdua de vides humanes i la devastació econòmica, la pandèmia podia produir una sacsejada a la nostra manera de viure futura. Era sostenible el món d’ahir? Ens abocava a viure de manera permanent en un risc innecessari? El model turístic de masses és el que ens convenia? El consum que ignorava o esclavitzava els productors del nostre entorn era el més idoni per a la sostenibilitat? La depredació de l’entorn natural era allò que ens convenia com a país?

Acabeu de llegir l'article sencer en aquest enllaç d'El Punt-Avui del 2 de maig de 2021

 

 

Josep Fornas o els catalans imprescindibles

El dia 4 de gener va morir Josep Fornas, activista antifranquista, enllaç del president Tarradellas amb l’interior, promotor cultural, editor de Pòrtic, home bo, generós, irònic. És una persona amb la qual el president Torra hi havia enraonat sovint, i és per això que va dedicar-li aquest escrit ‘Josep Fornas o els catalans imprescindibles’ que va publicar El Punt Avui el dia 6 de gener de 2020

També és molt recomanable una consulta en línia de la col·lecció de cartells del període de la segona República i de la guerra que Josep Fornas va donar a la Biblioteca del Parlament i que

Perquè tenim la raó i perquè tenim la força

[Publicat al diari El Punt Avui, l'11 d'octubre de 2020]

Aquests dies tenim més presents que la resta de l’any els fets de l’octubre del 2017. El referèndum (amb totes les fites prèvies), els cops violents de la policia espanyola i la Guàrdia Civil, la resistència heroica de la ciutadania als col·legis, l’aturada de país del 3 d’octubre amb una mobilització inèdita al nostre país, el ple del 10 d’octubre com una generosa oportunitat per a una sortida pactada del conflicte, la declaració parlamentària del 27 d’octubre, amb les anades i vingudes dels dies previs... Tot això i més coses que ara no pertoca detallar ens venen al cap aquests dies, ara que ja en fa tres anys.

I és en el record i la commemoració que acostumem a fer balanç. És aleshores quan mirem d’extreure lliçons apreses i aprofitar l’avinentesa per a l’autocrítica. Tot, si es fa de bona fe, a fi d’afrontar els desafiaments i els propòsits que vindran amb la motxilla més ben equipada.

Un dels objectius centrals de la repressió –a qualsevol racó de món i a Espanya també– és fer recular l’adversari o el dissident en la seva reivindicació. És a dir, que deixi de dedicar el seu esforç i atenció a la causa política original i els dediqui a reivindicar qüestions més bàsiques i fonamentals. Per posar-ne un exemple gràfic, és com si hom reivindiqués una bona calefacció i bons tancaments de les parets de casa, el repressor li destrossés la casa, i la persona en qüestió passés aleshores a exigir un sostre on dormir.

En el cas nostre, dels independentistes, vam passar de voler construir una República lliure, pròspera i justa, exercint el dret d’autodeterminació, a demanar la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats, i a pidolar una taula de diàleg que es presenta sempre sense continguts. D’atènyer el somni, a demanar que ningú no passi tres anys a la presó per haver-se enfilat dalt d’un cotxe. D’exercir l’autodeterminació d’un poble apoderat, a demanar amb les mans buides una reunió per dialogar sense cap garantia de res. Si bé encara hi ha una voluntat obstinada de moltíssima gent –al carrer, a les institucions i a les entitats– d’avançar decididament (com diria Estellés), és cert que la por ha fet forat i no permet avançar col·lectivament com s’havia fet abans de la tardor del 17. Per tant, recuperar el carril de la República i no permetre que les conseqüències de l’acció repressiva en frenin l’avenç és un dels propòsits que ens hem de fer d’ara endavant.

Una altra lliçó que podem extreure d’aquest període viscut del referèndum ençà és que el conflicte i la repressió poden portar també a una frustració que ens aboqui a la batussa interna. Per dir-ho d’una manera diferent: com que no hem aconseguit vèncer del tot l’adversari, que s’oposava a l’objectiu original –la República independent–, ens dediquem a continuació a accentuar les diferències entre independentistes, a una batalla esgotadora de retrets i a cercar constantment una pírrica victòria interior que, al cap i a la fi, no ens mena enlloc.

És a dir, aquell a qui han destrossat la casa i els seus projectes de millora es baralla ara amb els altres convivents per atorgar-se les culpes del desastre. I passen a continuació a disputar-se l’habitació més gran d’una llar sense sostre.

És així com sumem una distracció fatal de l’objectiu que havia esdevingut el motor original de l’acció i la mobilització polítiques i l’obertura d’una batussa estèril i ineficient. El resultat: ens hem oblidat que l’objectiu era la República i que l’adversari és l’Estat espanyol i no un altre independentista.

Així que, com hem dit més amunt, l’objectiu ha de ser ara tornar a enfilar el carril de la República, i hi hem d’afegir un compromís explícit i real d’establir una nova aliança republicana —de partits, institucions, entitats, societat civil i ciutadania— que planti cara conjuntament al repressor.

Sense aquestes dues coses que semblen tan lògiques i raonables, no hi ha sortida a l’atzucac actual. Creguin que han estat dues obsessions meves mentre he tingut l’honor i la gran responsabilitat de ser president de la Generalitat. Sense aquests dos elements tan elementals –disculpin la redundància–, qualsevol gest o acte de valentia està destinat a mantenir tan sols la flama encesa. I no es tracta d’això. La flama encesa l’han mantinguda milers de persones valentes i coratjoses al llarg dels segles de lluita des de la pèrdua de la llibertat nacional dels Països Catalans. Ara no es tracta de mantenir cap flama, sinó de guanyar la llibertat completa.

És a aquest objectiu i amb aquesta mentalitat que dedicaré el meu temps d’ara endavant, deslliurat de determinats equilibris, decidit a teixir aliances, a soldar solidaritats, a explorar nous camins, i convençut que ho aconseguirem, perquè, com deia el president Lluís Companys –aquest dimecres recordarem que fa 80 anys que va ser assassinat pel règim feixista– tenim la raó i tenim la força. La raó de les paraules i la força dels vots. Som-hi.

Quim Torra i Pla, 131è president de la Generalitat de Catalunya

Persécution de la Catalogne, déclin démocratique

Les juges de la Cour suprême espagnole ont décidé que je ne pouvais plus être président de la Catalogne, alors que j’ai été élu démocratiquement par le Parlement de la Catalogne. J’ai été condamné et destitué pour avoir accroché une bannière en faveur de la liberté des prisonniers politiques et du retour des exilés sur la façade du siège du Gouvernement de la Catalogne, suite au rapport du Groupe de Travail sur la détention arbitraire des Nations Unies, rapport auquel le Gouvernement espagnol n’a pas donné suite. Or, je tiens à le réaffirmer, la loi ne devrait jamais vaincre la démocratie. Quand la loi va systématiquement contre les urnes, la démocratie échoue et doit être actualisée. Ma destitution de la Présidence (je suis le deuxième président catalan destitué en moins de trois ans) sera révisée au cours des prochaines années par la Cour européenne des droits de l’homme, qui représente aujourd’hui la seule instance où les indépendantistes catalans peuvent trouver justice. Nous devons à nouveau attirer l’attention de l’Union européenne sur la persécution systématique de la minorité nationale catalane dans l’État espagnol. L’Europe ne peut plus fermer les yeux car le déclin démocratique de l’Espagne menace également la qualité démocratique et la crédibilité du projet et des valeurs européennes.

Le Gouvernement de la Catalogne a assumé, la gestion extrêmement compliquée d’une maladie implacable, la Covid-19. Aujourd’hui encore, il fait face au coronavirus sans disposer des ressources nécessaires ni des outils d’un État. Nous avons œuvré pour apporter à la Catalogne une réponse institutionnelle et, à présent, nous nous consacrons corps et âme à sortir d’une crise économique et sociale extrêmement grave. Mais aujourd’hui, le fonctionnement normal des institutions est de nouveau interrompu, en l’occurrence par les tribunaux, et l’Administration catalane se retrouve dans une situation transitoire que les citoyens de la Catalogne (européens eux aussi) ne méritaient pas en pleine pandémie. En Espagne, la soif de vengeance importe plus que le respect de la santé et de la vie des personnes, plus que le maintien des entreprises et de l’emploi.

Il est probable que les Catalanes et Catalans soient obligés de retourner aux urnes d’ici quelques mois, pour les élections du Parlement de la Catalogne. Toutefois, s’il est une chose qui caractérise les indépendantistes de Catalogne, c’est bien de ne jamais craindre les urnes. Tout le contraire, nous défendons toujours les urnes. Nous voulons que les citoyennes et citoyens puissent toujours s’exprimer. Nous voulons l’indépendance, nous voulons exercer l’autodétermination, mais nous voulons par-dessus tout que notre pays soit une démocratie de qualité.

Alors que la Cour suprême espagnole destitue un président du Gouvernement de la Catalogne, les appareils de l’État soutiennent un monarque accusé de corruption dans sa fuite au sein d’une dictature. La décision se pose aux citoyens de la Catalogne plus clairement que jamais : il faut choisir entre la démocratie et la liberté ou la répression et l’imposition ; la République catalane ou la monarchie espagnole.

Pendant ces deux ans et quatre mois de présidence, nous avons travaillé beaucoup et dans un contexte très difficile. Je suis satisfait d’avoir accompagné autant que possible toutes les personnes faisant l’objet de poursuites et de représailles du fait de la dérive autoritaire de l’État espagnol contre notre détermination d’atteindre la liberté par une voie démocratique. Dans ce conflit politique pour la liberté, je suis heureux d’être du côté des démocrates. Je suis très fier de la force et de l’engagement d’une grande majorité de Catalanes et de Catalans, un peuple avec une langue propre, une culture et une identité menacées qui se ressaisit et évolue au fil du temps. Je ne pense pas que mon pays soit meilleur que les autres, mais c’est le mien. Et je l’aime avec passion.

Ce fut un immense honneur pour moi de présider la Catalogne. J’ai accepté la mission de présider le Gouvernement de la Catalogne à un moment de répression féroce, en vertu de mon engagement envers mon pays et envers un président, le Très Honorable Carles Puigdemont, qui vit encore en exil après avoir été destitué. Tout comme j’ai pris en charge la plus haute institution catalane, avec le même engagement, je continuerai à œuvrer sans relâche pour la liberté de la Catalogne là où je pourrais être utile.

L’État espagnol conduit de nouveau la Catalogne à une situation exceptionnelle, devant la passivité inexplicable de l’Union européenne. Lors des prochaines élections, nous aurons l’opportunité de faire un nouveau pas en avant et d’être plus forts démocratiquement. La répression aura toujours une réponse démocratique incontestable de la part des Catalans. À chaque jour de prison, correspond une plus forte détermination de démocratie. À chaque nouvelle irrégularité des tribunaux, plus de votes aux urnes. À chaque jour d’exil, plus d’organisation civique en faveur de la République. Nous ne sommes pas un pays avec des institutions puissantes, même si nous sommes une des plus anciennes démocraties de l’Europe ; nous sommes un pays avec une société vivante, dynamique et libre. Nous sommes un pays qui ne se rend jamais.

[Article publicat a La Depeche, el 5 d'octubre de 2020]

Casa Solterra
Carrer dels Ciutadans, 18
17004 Girona

Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

Seguiu-nos