Pressupost i eleccions

El febrer de l’any 2020 s’havien tancat tots els camins per a una legislatura productiva en termes independentistes. Els plantejaments dels partits que formaven el govern de la Generalitat i el meu mateix ja no eren coincidents. No compartíem una estratègia per acabar la feina que havia quedat estroncada amb el cop antidemocràtic de l’estat espanyol a finals d’octubre de 2017. Al capdavant del Govern, jo m’havia esforçat tant com havia pogut a mirar de concretar les palanques que havien d’eixamplar l’esquerda oberta amb Espanya per consolidar la ruptura democràtica que la majoria social havia decidit en el referèndum del Primer d’Octubre. Però els pactes d’investidura, pressupost i estabilitat que Esquerra havia subscrit amb el president del govern espanyol feien inviable la ruptura i convertien en increïble qualsevol discurs contra la repressió i la persecució ideològica que fèiem jo mateix o els membres de l’exili a qualsevol país estranger. Finalment, la deslleialtat de la retirada del meu escó de diputat per part del president Roger Torrent –després de setmanes d’assegurar que ens plantaríem contra aquesta nova aberració repressiva– fou la gota que va fer vessar el got i que certificava la fi del recorregut polític de la legislatura.

és així com ho vaig explicar, amb tota la transparència, a la ciutadania en aquell mateix moment. Jo no havia perdut el suport de la majoria parlamentària que m’havia investit, però era una evidència que el meu mandat no el podia complir en els termes amb què jo havia demanat la confiança dels diputats el maig del 2018. I és per això que vaig anunciar que convocaria unes eleccions. Si no compartíem el camí, si teníem visions diferents per avançar i, per tant, els pactes d’investidura havien caducat, calia posar el comptador a zero. Vaig agrair que els dos partits del Govern –i, especialment, l’aleshores vicepresident Pere Aragonès– expressessin que estaven d’acord amb aquesta decisió. Tan sols vaig voler preservar un salt qualitatiu i quantitatiu que era fonamental per a la ciutadania: aprovar el pressupost que, després de tres anys de pròrrogues, significava una millora important en la disposició de recursos (3.000 milions d’euros més) per a la Generalitat.

Sense recorregut polític, amb visions i propostes tan diferents dins de la majoria i dins del Govern, donar la paraula a la ciutadania era el més honest, el més responsable i el més radicalment democràtic. Jo també vaig rebre suggeriments d’expulsar els socis de govern, el vicepresident o fer una remodelació a fons, però no es tractava de guanyar una partida de partits sinó de retornar la paraula a la ciutadania. Com tothom sap, una dramàtica pandèmia –de la qual sembla que hem volgut girar full sense extreure’n les millors lliçons– em va impedir de fer allò que havia anunciat. Si al febrer la responsabilitat exigia convocar unes eleccions, els mesos següents calia treballar de valent per salvar tantes vides com fos possible.

Avui som en una situació institucionalment més complicada i preocupant. El Govern ha perdut la majoria parlamentària que el va fer possible. Junts, un dels dos partits que el va formar, n’ha sortit després d’al·legar que no es complien els acords d’investidura pactats. La CUP ja fa mesos que va anunciar que passava a l’oposició per les mateixes raons. I dels 68 diputats que necessita la majoria parlamentària, el Govern només en té 33. I, de bell nou, tornem a ser davant l’aprovació d’un pressupost que pot esdevenir una millora de la disponibilitat de recursos imprescindibles d’uns 3.000 milions d’euros (res a veure amb els 20.000 milions d’espoliació fiscal anuals pel sol fet de formar part d’Espanya).

La responsabilitat d’un governant ha de passar sempre per damunt de l’interès particular i de partit. En aquest sentit, la responsabilitat és sinònim de compromís democràtic. I ningú pot disposar de les institucions com si fossin un instrument per a mantenir-s’hi. Quan es desfan els compromisos i els mandats que han fet possible la formació del Govern, cal retornar la paraula a aquell que l’ha confiada al Parlament, com s’ha fet recentment a Dinamarca en una situació molt semblant. La responsabilitat avui demana aprovar el pressupost i posar les urnes perquè sigui la ciutadania qui expressi com vol que sigui governat el país. Quan no hi ha recorregut polític compartit per la majoria, cal posar el comptador a zero i fer-ho responsablement.

Quim Torra i Pla

131è president de la Generalitat de Catalunya

[Aquest és l'enllaç a l'article que es va publicar al diari Ara el 28 d'octubre de 2022]

La memòria local és memòria nacional

Amb el mateix títol d’aquest escrit, el president Torra va fer un article per al segon número de la revista Vilelles que edita l’Ajuntament de Palafolls per tractar aspectes relacionats amb el patrimoni històric local.

El segon número d’aquesta publicació anual es va presentar públicament el dia de Sant Jordi al Teatre Municipal de Palafolls i es pot descarregar i consultar en format PDF mitjançant aquest enllaç.

20220423 Revista Vilelles Palafolls imatge portada

La llengua a l’escola, fem un pas endavant

Aquest article el signen Quim Torra, Teresa Clota, Josep-Lluís Carod-Rovira, Blanca Serra, Salvador Cardús, Núria Cadenes, Antonio Baños, Àngels Martínez Castells, Isidor Marí i Teresa Casals i es publica a VilaWeb i al Punt-Avui.

 

“La nostra pàtria és la nostra llengua”, va dir Joan Fuster. I aquest pensament senzill és alhora molt transformador. Perquè hi reconeixem que de la vitalitat de la llengua catalana en depèn l’existència d’un poble amb identitat pròpia i amb una societat cohesionada i reeixida. Ens convida, per tant, a viure amb plenitud aquesta condició, aquesta aportació genuïna a la riquesa lingüística i a la diversitat mundial. Aquesta riquesa, aquest convit, pot ser a la vegada una debilitat si no trobem la resposta adequada quan un adversari secular com l’estat espanyol es proposa d’empetitir-nos en aquesta condició. És per això que cal no perdre mai de vista què hi ha darrere de cada atac a la llengua catalana a qualsevol racó dels Països Catalans.

[Continueu llegint l'article sencer a VilaWeb]

[Continueu llegint l'article sencer a El Punt Avui]

Vuit punts per a complir el projecte del president Barrera

Avui fa deu anys de la mort del Molt Honorable President Heribert Barrera. No cal fer-ne la biografia, és prou coneguda, de l’exili al retorn a Catalunya, la seva defensa aferrissada del dret d’autodeterminació en la discussió de la constitució espanyola i la seva digna presidència al parlament recuperat.

Barrera, militant d’ERC tota la vida, representa, com Víctor Torres, Jordi Carbonell i tants i tants altres, una tossuderia exemplar en una determinació vital per la causa justa de la llibertat de Catalunya. Els últims anys, va patir la difamació més infame per part de l’unionisme i, de retruc, un cert “oblit” per part d’alguns companys de viatge independentistes, sempre atemorits pel què diran.

El seu “tenim pressa”, deu anys després, ressona potent i poderós com mai i s’alça per damunt de la mediocritat i l’anar passant com un crit que ens interpel·la i ens recorda la urgència de la independència o, si voleu, la imparable decadència d’una Catalunya dependent que decapita qualsevol possibilitat de redreçar la nació si no aconseguim la sobirania plena.

[Continua llegint l'article publicat a VilaWeb]

Casa Solterra
Carrer dels Ciutadans, 18
17004 Girona

Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

Seguiu-nos