Seguim veient i vivint coses meravelloses. Passen els dies i les setmanes i les palpitacions dels temps ja no ofereixen cap mena de dubte: som davant d'un moment històric, transcendental per al futur de la pàtria. I no només no hem espatllat res des de l'espurna que ho va encendre tot, l'11 de setembre, sinó que cada dia es fa més evident que som davant d'un ordre nou. Un ordre nou que ha vingut acompanyat d'un aire tan pur, tan net, com el mateix que va sentir la Mercè Rodoreda aquell matí del 14 d'abril.

I com es podia perdre un moment com aquest, el mestre Eugeni Xammar? El periodista que, sobrevolant el futur, com diu en Francesc Canosa, va viure 60 anys fora de Catalunya però que no va deixar de pensar en ella ni un moment; l'home que el 14 d'abril de 1931 es posava disciplinadament i sense condicions a les ordres del President Macià en telegrama enviat des de Berlín; l'home que mai, ni una sola vegada, va prendre cap mena de precaucions quan parlava de Catalunya. Com s'ho podia perdre, el vell llop de l'Ametlla, tot això, quan el seu país fa pessigolles a la independència amb la punta dels dits?

Ell va ensenyar-nos, amb els seus udols, la Catalunya que un dia uns quants van obsedir-vos a voler convertir en una pàtria culta i civilitzada i que era la meva, i la del meu pare i la del meu avi, i la de tots nosaltres, que havíem perdut. Un prodigi de catalanisme i cosmopolitisme, difícil fusió que costa tant de trobar en el nostre país i que pocs com ell encarnen de manera tan brillant i abassegadora. He tingut el privilegi de resseguir els més mínims detalls de la seva vida, el seu compromís, la seva gosadia. En l'edat d'or dels perdedors que va ser aquella postguerra, Xammar va reinventar-ne l'èpica. Es pot perdre, sí; es pot fracassar, també; però mai no es poden sacrificar els principis ni acotar el cap davant de les renúncies dels ideals. Va postular la integritat i la coherència, com els valors més importants amb què defensar una causa. No va arronsar-se mai per les immenses dificultats amb què es va trobar, mantenint-se amb lleialtat al projecte de país que necessitàvem i, sobretot, va gosar enfrontar-se a la dictadura amb insolència democràtica. Claudi Ametlla el qualificaria d'almogàver, amb to burleta. Jo penso que l'honora.

A Eugeni Xammar només l'interessava Catalunya. Fart de tantes pors i renúncies va escriure: “Els catalans pels quals la llibertat de Catalunya no és la passió dominant són uns senyors que m'acaben la paciència”. I encara em plau de citar: “Des del meu primer article no he fet altra cosa que contribuir, fos amb una ploma o una màquina d’escriure, a la restauració del sentiment de dignitat nacional a Catalunya. Perquè sóc catalanista de tota la vida, i —de tota la vida— republicà. Primer catalanista i després, per catalanista, republicà. Ni regionalista, ni nacionalista, ni centrista, ni col·lectivista, ni socialista, ni radical, ni comunista, ni sometenista de barret fort, ni sindicalista, ni esquerrista, ni dretista, ni anarquista de Terrassa, ni —menys que res— monàrquic, això és: súbdit del rei d’Espanya. És catalanista el que posa, per damunt de tot, la llibertat de Catalunya. Per damunt de tot, de tot, de tot. Per damunt de la vanitat i de l’interès. Per damunt de les malvestats dels temps. Per damunt dels disbarats i de les febleses dels homes. Qui no vol la llibertat de Catalunya per damunt de tot, no és catalanista. Si diu que ho és, comet un delicte d’usurpació.”

Per damunt de tot la llibertat de Catalunya!. Així ho va fer fins el final.

Seguim veient coses meravelloses. Que el Govern de Catalunya hagi batejat amb el nom d'Eugeni Xammar, (amb Josep Pla i Josep Maria de Sagarra, els tres millors periodistes del país), el seu Pla de Comunicació Internacional n'és una altra. Enhorabona i moltes felicitats. Un pla amb un nom així no pot fallar. Som molt a prop, molt, més que mai, de fer realitat el que un dia, ell i el seu amic Pla, en unes cartes des de Berlín, van afirmar, probablement amb un vas de whisky, un puro i una Remington al davant: “Tot el que un català pot arribar a ser a la vida és ser català”.