Diuen que el surf, més que un esport, és un estil de vida. La recerca de l’ona perfecta s’ha convertit en una litúrgia per a molts, una devoció capaç de convertir-se gairebé en una obsessió. Per al veritable surfista, cavalcar damunt les ones és una religió, fonamentada en la llibertat absoluta. Els grans surfistes poden passar-se nits i dies sencers esperant el moment oportú per remar fins al trencant de la gran ona. Com una branca de l’ascetisme, el surf es fonamenta en la filosofia contemplativa. La mar brava exigeix paciència, tenacitat, tossuderia i audàcia. Només així arriba l’ona propícia per a la gran aventura. Cal estar molt atent, cal ser molt savi, haver patit molt, haver caigut molt, per a adonar-se com, mar enllà, a l’horitzó lapislàtzuli, es forma la gran ona, feta de milers de gotes i colors, que els permetrà córrer com el vent i vèncer l’impossible.

El proper dia 11 de setembre tenim la possibilitat de pujar-nos a una gran ona groga. Fa molts anys que l’estem esperant. Aquella espurna que ho faria saltar tot, com somniava el president Macià. Hem suat paciència, en aquest país, i hem destil·lat tossuderia. Hem esperat i esperat a la riba, amb els peus a la sorra, amb la mirada fixa a l’horitzó, esperant la gran ona. Dies i nits, mesos i anys. 300 anys portem a la riba, des de l’endemà de l’11 de setembre de 1714. Al principi, a l’horitzó no es veia res, tot s’havia enfosquit, vivíem en les tenebres. Va caldre renéixer, nogensmenys. I aquella Renaixença cultural, que s’adonava que més enllà de la província peripatètica hi havia hagut un poble lliure i una cultura universal. Vam haver d’aprendre a escriure una altra vegada la nostra llengua, i la nostra cultura i el nostre art es modernitzarien amb el Modernisme i s’ordenarien amb el Noucentisme, essent aleshores quan aquell mar que teníem al davant va fer-se com de seda blau cel, i fins semblava que les sirenes taral·lejaven alguna cançó de Toldrà. Aleshores, el 14 d’abril de 1931 algú va cridar que es veia una escuma a l’horitzó. Però el cel s’ennegrí i vam tornar a les tenebres. Des de la mort del dictador, portem gairebé 40 anys esperant altra vegada l’ona.

Però els vents ens són ara propicis. Primer, s’han endut les boires autonomistes i federalistes, deixant un cel clar i pur, ja només estem nosaltres entre el cel i la terra; i ara, fregant sobre mar, amb força, han aixecat finalment l’ona que esperàvem.

És groga. Està feta també de milers de gotes i colors. Centenars de milers de catalans que s’alcen de nou reclamant la llibertat. Tan senzill com això i res més que això. La voluntat de ser independents és tan clara com l’aigua d’una petita cala de la Costa Brava.

Ha estat impossible aquests darrers dies no emocionar-se veient els compatriotes d’arreu del món enllaçar-se a la Gran Muralla, a Times Square, a Managua o a Zuric. Acabarà amb les poques ungles que em queden aquest suspens in crescendo de cada dia per veure si arribem a omplir tots els Trams: És d’una il·lusió esborronadora sumar-se a aquesta festa cívica i lliure.

Acostumava a dir que l’11 de setembre havia de ser la festa de l’abraçada, que sortíssim al carrer i ens abracéssim amb qualsevol català per celebrar que encara som aquí, que havíem resistit. Ara només ens demanen que ens donem les mans. Algun català pot negar-s’hi? Algun català pot quedar-se a casa escarxofat al sofà mentre el país bull? Via fora els adormits, que deien el 1714. Aprofitem que la rosa dels vents senyala el camí a seguir, pugem a la gran ona groga, exigim que la veu del poble s’escolti. A córrer com el vent i a vèncer l’impossible.