• Política
  • El català cosmopolita sense pàtria

El català cosmopolita sense pàtria

(3a entrega de la sèrie començada amb “L’independentista emprenyador”, i “Els moderats d’extrem centre”, publicats en aquest digital)

Tots en patim algun, a la nostra vida del dia a dia. El cosmopolita català sense pàtria és un producte memorable de la nostra terra, i comparteix amb el catxalot, per exemple, el fet de ser considerat una de les espècies més cosmopolites del món (vegi’s la viquipèdia). Ara bé, així com el catxalot es troba en tots els oceans del món (excepte l’Àrtic), el cosmopolita català sense pàtria (d’ara endavant, CCSP) habita en exclusiva l’hàbitat metropolità català. És una espècie indígena, pobres, i ells tan cosmopolites.

Quan el CCSP sent parlar de nacionalisme català només hi veu fronteres, murs, discriminació, divisió, desigualtat, narcisisme social, odi i hostilitat racista, així, tot junt, d`una primera tacada. Ofèn al seu particular esperit de justícia mundial que algú es plantegi afegir una nova frontera a un món ple de cicatrius, però no es qüestiona en absolut si les fronteres actuals són justes o injustes. Per què hauria de fer-ho? El CCSP viu el moment, les coses tal com són ara mateix. Keep the momentum. Per això, tot i que no para d’afirmar que les nacions són una farsa, quan viatja porta el passaport espanyol i li sembla la cosa més normal del món.

Però per sobre de consideracions geogràficopolítiques, on el CCSP exhibeix múscul és en el tema de la llengua i la cultura. Ser ciutadà del món té aquestes coses; ser un catxalot en té d’altres.

Els CCSP viuen en un país del qual ho desconeixen tot: la seva cultura, les seves tradicions, la seva història, el seu folklore -que els posa dels nervis-. És un cas d'indigència cultural absoluta, total. Per què haurien de preocupar-se de res que fos català si ells no tenen pàtria? I aquí és on ve el petit problema: no tenen pàtria però curiosament només els rebota tot el que no sigui espanyol i en castellà ja que és universalment sabut que, simplement pel fer d'expressar-se en aquella llengua, es compleix automàticament les condicions de modernitat i contemporaneïtat. D’altra banda, tampoc és que en coneguin cap altra, perquè el nivell d’idiomes dels nostres CCSP és diguem-ne d’una precarietat colossal.

Per a un CCSP vivim sempre en una província tancada i reclosa en ella mateixa, crostàtica, degenerada, titànica, que, a més, té la provocació de parlar una llengua regional, estèril i cara, inservible. Tan generosos que havíem arribat a ser durant el franquisme, quan la llengua catalana no emprenyava ningú i feia el seu camí silenciós i pacífic per les clavegueres del país. Aleshores els catalans érem oberts i simpatiquíssims, perquè no podíem ser el que som. Però quan vam poder tornar a ser nosaltres, aleshores vam perdre tot l'encant i ens vam convertir en el monstre provincià dels contes dels cosmopolites sense pàtria. Han fet seus els principis del vargasllosisme: “qué felices que fuimos en la Barcelona franquista!”. Igual que la gauche divine. Sempre m’ha desarmat que algú pogués viure feliç sota una de les dictadures més salvatges de l’Europa Occidental.

Conviuen amb nosaltres, però els costa. Barrejar-se amb el poble català podria tenir conseqüències col·laterals per la seva salut cosmopolita i, quan poden, és a dir sempre, se n’abstenen. Per això organitzen coses estranyes com el Primavera Sound on poder-se refugiar de res que els pugui mínimament indicar que són a Catalunya. I, sobretot, per això s’han inventat la “barcelonització”, tesi fascinant que consisteix a ser a la vida un ciutadà d’un país anomenat Barcelona.

Els comentes que ells són tan nacionalistes com tu i s’escandalitzen; els recordes que català ve de Catalunya i que per alguna cosa és l’idioma propi i t’insulten; intentes parlar-los de la història de Catalunya recent, del franquisme i de l’exili, i t’ignoren i dissimulen xiulant; els qüestiones si alguna vegada, en lloc d’abraçar totes les altres causes del món, podrien posar-se del costat del país on viuen i demanen que els repeteixis la pregunta.

No ens desanimem. Deixem-los que continuïn navegant per tots els oceans del món. Al capdavall, d’un català cosmopolita sense pàtria a un catxalot hi ha ben poca diferència.

Casa Solterra
Carrer dels Ciutadans, 18
17004 Girona

Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

Seguiu-nos