• Ah jove, quin dia radiant de primavera!
• Perdoni, però som a la tardor.

Impassible (en el sentit lampedusià que el professor Colomer em comentava l’altre dia, és a dir que la impassibilitat és el fonament de la distinció), la tortuga va alçar uns mil·límetres la testa, va tancar els ulls amb aquella expressió de misericòrdia que només ella sap definir enmig de tantes arrugues, i va respondre:

• Jove, des de l‘Onze de Setembre que és primavera, aquí, a l’Ateneu, i a tot Catalunya. En els meus 118 anys d’edat no havia vist res semblant, exceptuant el 14 d’abril de 1931. En el fons, la República Catalana de Macià i la seva feliç indefinició durant quatre dies, és l’únic antecedent més o menys comparable. Però aquí no portem quatre dies sinó un mes i una setmana. Ja no és una festa sinó un festival. Un festival de primavera.

Se la veia més rejovenida. La closca seguia pesant-li, però la cua semblava remenar-la amb més energia i els ulls li brillaven.

• I així, què, com ho veu?
• Voleu la resposta llarga o la curta?
• La curta.
• Som davant d’un moment fundacional històric de la nació. A vegades, vosaltres, els bípedes, no us n’adoneu. Catalunya –excepte els 4 dies de República Catalana del 31- mai no havia tingut la possibilitat de jugar una carta per a la seva independència com la que té avui al davant. El poble ho ha fet possible, ara cal que els polítics s’esforcin a assolir la victòria. Cal un triomf catalanista esclatant i abassegador que enviï un senyal diàfan al món –va rossegar una pastanaga i va seguir-. Al meu entendre això passa per: 1) majoria absoluta del president Mas, tal i com va tenir el First Minister Salmond a Escòcia; 2) “sorpasso” d’ERC al PSC, convertint-se en la segona força del Parlament i provocant un terratrèmol de grau 18 a l’escala Richter; i 3) representació parlamentària de SI i la CUP, que visibilitzi totes les opcions que actualment defensen la independència de Catalunya. Si IC, a més a més, treu un bon resultat, el procés és imparable.
• Sort que era la resposta curta.
• Aquest procés no podrà iniciar-se si els independentistes no sumen ¾ parts del Parlament. Aquesta és la clau. Cal una gran victòria de l’independentisme.

• I el PP? I el PSC?
• No em dirà que el preocupen, a aquestes alçades? El PP és la fascinant barreja de sempre, de Caballero de la Legión i socis del Polo. Irrellevants. Oblideu-vos-en.
• I el PSC?
• És una opció que encara no he entès què defensa. Alguns diuen que el federalisme. I a mi això em fa molta gràcia, perquè els federalistes em recorden els rovellons, només surten després d’una temporada de pluges. Ara deu haver plogut i, té, mira, ja els tenim aquí. Però i quan retallaven l’Estatut? I quan votaven el corredor central? Va llegir l’article d’en Quim Monzó de La Vanguardia d’ahir? Llegiu-lo, llegiu-lo. I ara, perdoneu-me, me’n vaig a fer la migdiada.

Per uns instants va semblar-me que somreia i, cantussejant el vals d’El guepard, va anar arronsant el cap, fins ficar-lo del tot a la seva closca.