Darrerament, la llengua ha estat notícia. Bona cosa. Sempre és bo que discutim sobre el català i el castellà, que no ens amaguem, que siguem sincers i clars. La llengua és el nervi de la nació, aquí ens ho juguem tot. Si falla la llengua, falla tot.

Jo, per exemple, tinc una relació estranyíssima amb el castellà. Va ser la llengua amb la que vaig educar-me, la que vaig aprendre amb tota la seva bellesa i complexitat, la que encara avui escric sense cap error ortogràfic. He llegit els seus autors, m’hi he emocionat i he rigut, he viatjat amb ells per tot el món de la imaginació i el pensament, i amb Don Quijote vaig entendre què significa la literatura. Amb el castellà he accedit sovint a escriptors estrangers la llengua dels quals desconeixia i durant molts anys, he llegit les notícies a través seu. En canvi, amb el català he hagut d’apropar-m’hi pel meu compte, quan arribava de l’escola a casa i els germans ens barallàvem per llegir el Cavall Fort, avançant a les palpentes per la biblioteca familiar, seguint els consells del pare i de l’avi, sense conèixer quina era la meva tradició, llegint de manera autodidacta, aprenent sense cap mètode, assaborint cada paraula que no veia escrita enlloc, somiant cada mot que ningú no va ensenyar-me mai.

Potser és per això que tinc el mateix sentiment d’intransigència que Sagarra, l’any 1923, quan va escriure el seu famós article “La llengua dels esclaus”. No vull saber-hi res, no puc saber-hi res, amb el castellà, ni amb tot allò que sigui la llengua i cultura espanyoles fins que no pugui tractar-la a peu d’igualtat. Em planto, ho sento molt.

Deia Sagarra: "¿De què us valen, pobres catalans, pobres germans meus, la vostra joventut i les vostres pretensions atlètiques, i el somriure de les noies que us volten, i les xemeneies de la fàbrica paterna, si sou els esclaus més lamentables, contents amb la vostra servitud, i mostreu, amb una alegria idiota, la marca del vostre esclavatge? Podreu tenir bona taula i bon llit i una certa felicitat familiar, però el cel us ha negat, o heu destruït vosaltres mateixos, aquell sentiment de pàtria que, diguin el que vulguin, encara és el més fort de tots els sentiments del món, i és el que dóna les joies més altes, i el que fa complir a ulls clucs els més grans sacrificis."

I rematava: “Però els que penseu això penseu també que, si en alguna cosa cal ser radical, i dur el dogmatisme a la punta de l'espasa, és en nacionalisme; de ser massa comprensius i massa tolerants ens hem perdut sempre. Jo estimaré aquell parlar d'Àvila, la seca i l'emmurada, i aquella famosa "tragicomèdia", quan Catalunya siga Catalunya, i quan no trobi cap germà meu empastifant l'aire pur de la Costa Brava amb la llengua dels esclaus.”

I és així que el català i el castellà es converteixen en dos vasos d’aigua clara. Quan Catalunya sigui Catalunya podrem tornar a acceptar la llengua espanyola. Per això, indubtablement, no només és la llengua catalana qui hi surt beneficiada amb la independència de Catalunya –entenguem-nos, aquesta és tan sols la darrera esperança que té per sobreviure, podent ésser defensada per un Estat- ; també és el castellà qui hi guanya, ja que només aleshores, un cop lliures i iguals, podrem acceptar-la també com a nostra, com la llengua que, gairebé de manera natural, ens està esperant per obrir-nos la porta al món.