«A Catalunya tenim dret-a-decidistes per a no decidir res; defensors de nacions de nacions però que no poden exercir el dret a l’autodeterminació que se li suposa a tota nació»

De petit ens encantava jugar al joc dels disbarats. Amb els amics del col·legi, seiem a terra formant una rotllana. Un de nosaltres començava el joc i feia una pregunta a cau d’orella al que estava assegut al seu costat. Després, el que havia respòs, feia una nova pregunta al qui tenia a tocar. Al final de joc, cada jugador deia: “Aquí m’han preguntat XXXXX i aquí m’han contestat que XXXXX”. La hilaritat era general perquè sortien frases divertidíssimes, sense cap sentit o amb un punt francament surrealista.

Una versió menys sofisticada era el joc del telèfon, on el primer jugador deia una paraula o una frase el més ràpidament possible  a cau d’orella de qui tenia al costat i aquest repetia el que havia entès, també de la manera més accelerada, al company següent i així, successivament. Era divertidíssim veure com degenerava la idea inicial fins convertir-se en una cosa completament diferent o irreconeixible.

A Catalunya tant el joc dels disbarats com el del telèfon és una pràctica habitual, també en els adults. Per exemple, tu comences dient “independència” i acaba sortint “nació de nacions de supranacions en xarxa dins dels límits de la Constitució”. O bé “a qui m’han preguntat que què volia dir dret a l’autodeterminació i allà m’han contestat que el dret a decidir sobre sobiranies múltiples, tot i que no es tracta de desconnectar sinó de com reconnectar, en un estat lliure i sobirà dins d’una Espanya multinacional”. Amb procés constituent o referèndum s’aconsegueixen també resultats espectaculars.

I mira que  semblava fàcil estar a favor o en contra del dret a l’autodeterminació de Catalunya i a la seva independència. Doncs, no.

En una clàssica anècdota atribuïda a Freud s’explica que un dia que estava fumant un puro i la seva figura quedava envoltada del fum, borrosa, com desfigurada, enigmàtica, un grup d’estudiants començà a qüestionar-se si Herr Freud estaria expressant en aquella imatge el símbol fàl·lic de la seva virilitat; de seguida, un altre grup va suggerir que de cap manera, que d’aquella escena es deduïa sense cap mena de dubte que es tractava de la plasmació de la seva homosexualitat reprimida; encara uns tercers, proposaren una altra interpretació, referint-se claríssimament als efectes del subconscient de Freud, que aquella boira de tabac deuria recordar-li l’agradable estada en l’úter matern. La discussió anà pujant de to fins que algú va atrevir-se a comentar-li al mestre. Aleshores, Freud es va endur el puro als llavis, va fer una fonda calada, va llançar el fum per la boca fent petits cercles que s’encadenaven i es dissolien en l’aire, i, mirant-se primer al seu alumne i després a l’havà, va dir-li, glacial: “a vegades, un puro només és un puro”.

A vegades un puro només és un puro; talment com el dret a l’autodeterminació és el dret a l’autodeterminació i la independència, la independència.

El procés ha tingut la virtut de què començàvem a parlar normals i clars, com un poble adult que aborda si vol la independència o no la vol. Lluny de les felices indefinicions del “catalanisme”, que ha esdevingut un xiclet remastegat que serveix per tot. Amb la independència no és així, som davant definicions i paràmetres homologables arreu del món i intentar recobrir-los d’una nova i espessa neollengua que serveixi per amagar contradiccions o evitar preses de posició, són vulgars emmascaraments de la realitat i duren cinc minuts, com el joc del disbarat, perquè en acabar-se de dir et fas un fart de riure. Però de tant i tant repetir-les, s’acaba fent el joc molt i molt cansat.

Només a Catalunya tenim dret-a-decidistes per a no decidir res; defensors de nacions de nacions però que no poden exercir el dret a l’autodeterminació que se li suposa a tota nació; partidaris d’estats lliures dintre d’una Espanya multinacional que pretenen assolir-ho dins de la Constitució espanyola, etc.

Escoltin, que si volen seguir dins de l’actual Regne d’Espanya, no passa res. Ho defensin i endavant. Uns altres, encendrem un puro i anirem tirant cap a la República de Catalunya.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)