Les últi­mes set­ma­nes han estat frenètiques, en el debat inde­pen­den­tista. Referèndums uni­la­te­rals, vin­cu­lants, d'inde­pendència, lleis de tran­si­to­ri­e­tat jurídica, pro­cla­ma­ci­ons d'inde­pendència, RUI, DUI, etc. Per­so­nal­ment he defen­sat la solució del RUI (després de l'apro­vació de la llei de tran­si­to­ri­e­tat). Vaig expo­sar-ne els motius en un arti­cle ante­rior a El Punt Avui. M'hi rei­tero. I no puc més que aplau­dir la pro­posta de l'ANC i del Mani­fest pel Referèndum. En qual­se­vol cas, la part posi­tiva d'aquest debat és que, final­ment, els par­ti­da­ris de la inde­pendència tenen clar que l'única via pos­si­ble d'asso­lir-la és per la via uni­la­te­ral. El que el Par­la­ment va apro­var en la decla­ració del 9 de novem­bre pas­sat. Cons­ta­tació refer­mada després d'escol­tar la posició dels diri­gents polítics dels comuns a Cata­lu­nya aquest dar­rer cap de set­mana, que ha cla­ri­fi­cat tres coses: pri­mer, el seu allu­nya­ment del procés cons­ti­tu­ent; segon, que situen el “dret a deci­dir” sem­pre dins de la legis­lació espa­nyola –il·lògic par­lant en ter­mes de sobi­ra­nia i de sub­jecte polític no sub­or­di­nat– via la solució d'un referèndum pac­tat que arri­barà quan arribi –i per tant no arri­barà mai–; i, ter­cer i per últim, que en cas –impos­si­ble– de referèndum pac­tat, vota­rien no a la inde­pendència.

Però tan­ma­teix, aquest debat vis­cut dins de l'inde­pen­den­tisme, ha estat, en part, equívoc. Perquè situ­ats en la uni­la­te­ra­li­tat –diguem-ne “allò que els cata­lans siguem capaços de gua­nyar per nosal­tres matei­xos”– totes les pro­pos­tes deba­tu­des aquests dies només es dife­ren­cien en una qüestió: el tempo. Qual­se­vol de les vies que segueixi la uni­la­te­ra­li­tat en la forma que es vul­gui, és a dir, pas­sant de llei a llei, forçant un referèndum, etc. com­por­tarà la seva imme­di­ata incons­ti­tu­ci­o­na­li­tat i uns efec­tes col·late­rals que depen­dran del grau d'hos­ti­li­tat del govern espa­nyol, però que ani­ran des d'inha­bi­li­ta­ci­ons i que­re­lles a la sus­pensió de l'auto­no­mia. Per tant, en tots els casos, “arri­bar al final” voldrà dir tren­car amb l'orde­na­ment jurídic cons­ti­tu­ci­o­nal espa­nyol, entrar en la pugna de dues legis­la­ci­ons i xocar lega­li­tats i legi­ti­mi­tats (la “vella” legis­lació espa­nyola, dero­gada per la llei de tran­si­to­ri­e­tat, sen­zi­lla­ment no se sen­tirà inter­pel·lada i con­ti­nuarà apel·lant a la seva vigència i apli­cació amb tot el des­ple­ga­ment de mit­jans tècnics i logístics; i la “nova” legis­lació cata­lana –o la con­vo­catòria d'un referèndum–, que, empa­rada per la “causa justa” de l'auto­de­ter­mi­nació i de la impos­si­bi­li­tat d'haver pogut arri­bar per altres camins al seu exer­cici, mal­darà per impo­sar-se exclu­si­va­ment per la força de la seva legi­ti­mi­tat democràtica i pacífica.

Fins avui, la història moderna i con­tem­porània dels cata­lans era allò que pas­sava men­tre l'Estat espa­nyol abo­lia les seves ins­ti­tu­ci­ons. Ha estat així i serà així, excepte si els que dero­guem aquesta vegada la Gene­ra­li­tat som nosal­tres pro­cla­mant la República de Cata­lu­nya i una nova lega­li­tat. I, per tant, les pre­gun­tes que hem de plan­te­jar-nos són, per exem­ple: com acon­se­gui­rem que el Sr. Oliu doni l'ordre d'ingres­sar els diners dels nos­tres impos­tos que recapta el Banc de Saba­dell al compte cor­rent de la Hisenda cata­lana (acció que li manarà la nova llei de tran­si­to­ri­e­tat jurídica)? Com podrem orga­nit­zar un referèndum decla­rat incons­ti­tu­ci­o­nal i amb el man­dat explícit de les “velles” auto­ri­tats espa­nyo­les a les for­ces públi­ques d'atu­rar-lo? (dos exem­ples per ado­nar-nos que per qual­se­vol via uni­la­te­ral aca­bem arri­bant al mateix punt... de tren­ca­ment).

Ja en els infor­mes del CATN s'aler­tava de les impli­ca­ci­ons de la uni­la­te­ra­li­tat a la qual ens veu­rem obli­gats a anar i pro­po­sava uti­lit­zar una “jus­ti­fi­cació exi­gent de l'auto­de­ter­mi­nació”, basada a subrat­llar la dimensió pacífica i democràtica del procés, així com de l'auto­de­ter­mi­nació naci­o­nal com a últim recurs davant la manca de solució que tenen les aspi­ra­ci­ons d'auto­go­vern de Cata­lu­nya. Però sobre­tot marca, al meu enten­dre, la pista clau a seguir quan diu que “cal­dria plan­te­jar amb total trans­parència la pos­si­bi­li­tat que el procés polític català pugui deses­ta­bi­lit­zar l'Estat espa­nyol i Europa”. En altres parau­les: con­ver­tir Cata­lu­nya en una “qüestió ine­lu­di­ble”.

Els cata­lans només tenim dues coses: un vot –quan podem– i a nosal­tres matei­xos. En el moment del tren­ca­ment ine­lu­di­ble, la Hisenda cata­lana o el referèndum només tin­dran una opor­tu­ni­tat si el poble català, en una acció mas­siva i con­ti­nu­ada, democràtica i pacífica, se situa al cos­tat de les seves ins­ti­tu­ci­ons. S'ha par­lat d'“esce­na­ris gand­hi­ans”. És lite­ral­ment exacte. Només ens tin­drem a nosal­tres matei­xos –si real­ment volem la inde­pendència–. La revo­lució dels som­riu­res no ha de dei­xar de som­riure, però s'ha de con­ver­tir en un sub­jecte polític nou: el poble cons­ti­tu­ent.

Molt bon estiu.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)