Era dijous, però no era un dijous qual­se­vol. Era Sant Andreu i el Saló de Cent pre­sen­tava l'aspecte de les grans oca­si­ons. Ni la guerra con­tra Felip V no va atu­rar un pro­ce­di­ment sagrat per als bar­ce­lo­nins. Des que Jaume I, a par­tir de 1249, havia con­ce­dit a la ciu­tat de Bar­ce­lona el pri­vi­legi de poder esco­llir els seus gover­nants, els seus ciu­ta­dans espe­ra­ven, gelo­sos dels seus drets i pri­vi­le­gis, el dia elec­to­ral. Pri­mer per coop­tació, després per com­pro­mis­sa­ris i, des d'Alfons el Magnànim, mit­jançant el mètode d'insa­cu­lació.

El Con­se­ller en Cap sor­tint, Manuel Flix, es mirava l'escena dis­tant, recor­dant pot­ser com uns mesos abans, el juliol de 1713, en el pro­per edi­fici del Palau de la Gene­ra­li­tat, la Junta de Braços pro­cla­mava la guerra a ultrança con­tra les Dues Coro­nes. Ell n'era con­trari, però es quedà a Bar­ce­lona i n'assumí el seu destí.

De la bossa de “sac i sort” sur­ten uns rodo­lins amb els noms d'uns ciu­ta­dans. Seran els que s'encar­re­ga­ran de la defensa de Bar­ce­lona i, per extensió i dele­gació, de tot el Prin­ci­pat. El pri­mer rodolí porta un nom, cone­gut de tots, ja que havia estat con­se­ller l'any 1705, amb 46 anys. Nas­cut el 1660 a Moià, el 1678 ja exer­cia d'advo­cat a Bar­ce­lona. L'any 1707 és nome­nat Ciu­tadà Hon­rat de la Ciu­tat per Car­les III. És un jurista de pres­tigi, un pròcer de la nai­xent bur­ge­sia bar­ce­lo­nina, vidu, amb un fill. Té 53 anys. Es diu Rafael Casa­nova i Comes. Des d'aquell moment menarà una acti­vi­tat frenètica, al cap­da­vant d'una ciu­tat asset­jada. El 3 de setem­bre de 1713, els borbònics con­fis­quen els seus béns a Sant Boi. Sap que repre­senta la màxima auto­ri­tat civil i assu­meix la tra­dició dels Joan Fiva­ller o Joan Pere Fon­ta­ne­lla. Es pre­o­cupa de l'abas­ti­ment de la població i de la defensa de la ciu­tat. En l'orga­nit­zació de la Junta de Guerra, ell es reserva la pre­sidència de la 9a, la que fa referència als afers mili­tars. Vet­lla per evi­tar el pillatge i l'estra­perlo. El 16 de maig de 1714, amb la resta de con­se­llers de la Ciu­tat, acor­den, per una­ni­mi­tat, con­ti­nuar la lluita fins a la dar­rera gota de sang. Ho juren amb les espa­ses alçades. El 28 de juliol decreta la mobi­lit­zació gene­ral “de 14 anys en amunt”. Però, sobre­tot, el Con­sell en Cap exer­ceix de Coro­nel de la Coro­nela, això és, de l'orga­nit­zació i coor­di­nació dels ciu­ta­dans de Bar­ce­lona. És jus­ta­ment aquesta la dada clau per cop­sar el perquè d'aquell setge: només ente­nent que és el mateix poble qui lluita per les seves lli­ber­tats es pot enten­dre, pro­fun­da­ment, el que va pas­sar. I al davant, sem­pre, hi serà ell, Casa­nova. Acu­deix al front de com­bat, clama per auxili a viles i pobles del país, és pre­sent, amb la Coro­nela, en els hor­ri­bles com­bats del con­vent de Santa Clara d'agost, se'l veu a les nits visi­tant les mura­lles, escolta els crits de fam que patei­xen sol­dats i poble, men­tre arriba un setem­bre fred i l'aigua de la pluja entra fins a les entra­nyes de la gent.

El 4 de setem­bre es reu­neix el Con­sell dels Tres Comuns. Casa­nova, com Villar­roel i altres dos mem­bres, vota a favor de la capi­tu­lació, però la gran majo­ria deci­deix resis­tir. El gene­ral Villar­roel, dis­con­forme, dimi­teix; Casa­nova, dis­con­forme també, es manté en el càrrec, assu­mint fins al final una reso­lució que no com­par­teix. La nit del 10 de setem­bre, els canons ene­mics bra­men foc, però de tant en tant es fa el silenci, encara més paorós que l'estrèpit de les bom­bes. Casa­nova exa­mina les mura­lles. Pot­ser més que cap altre, aquest és el moment en què cal veure el per­so­natge: va visi­tant els balu­ards, saluda els mem­bres de la Coro­nela, s'esgar­rifa pas­sant davant de la Bretxa Reial, veu els ros­tres can­sats de tants mesos, la des­es­pe­ració, la por, l'enyo­rança. Veu el roig i el negre, la sang i el foc, el cel i la terra, i té un record pel seu fill, que com­bat amb el coro­nel Manuel Des­valls a Car­dona. Arri­bant a la plaça del Born es gira cap a Santa Maria del Mar. La piràmide dedi­cada a la Imma­cu­lada Con­cepció s'alça recor­dant una victòria que queda lluny, massa lluny. I som­riu perquè el pen­sa­ment el porta a la Junta de Braços altra vegada i al dis­curs de Manuel Fer­rer i Sit­ges: Fineixi la nació amb glòria...

Han tocat les onze, i ales­ho­res veu arri­bar uns homes en for­mació. Els ha enviat el gene­ral Josep Bell­ver, en “Jose­pet”. Vénen del Con­vent de Sant Fran­cesc i van a reforçar el Balu­ard de Lle­vant. Són part del IV Batalló de la Coro­nela, coman­dats pel capità Rafael de Llinàs. És la setena Com­pa­nyia, la dels Velers, és a dir, la dels mes­tres de moca­dors, tafe­tans i sedes. Casa­nova els veu pas­sar per davant. El capità Llinàs el saluda mili­tar­ment. Por­ten la ban­dera de Santa Madrona i, un d'ells, la Ban­dera Negra, Lliu­res o Morts. D'aquí a unes hores, a trenc d'alba, rebran l'assalt impla­ca­ble dels fran­ce­sos. Després d'un com­por­ta­ment heroic, la com­pa­nyia sen­cera serà pràcti­ca­ment mas­sa­crada. El capità Llinàs caurà ferit mor­tal­ment.

A mit­ja­nit enfila pEL car­rer Mont­cada. Passa per davant de la Casa Dal­ma­ses, on s'han reu­nit aquests últims dies sovint al “bom­ber”, els soter­ra­nis a prova de bomba del palau de Pau Ignasi de Dal­ma­ses, l'ambai­xa­dor català a Lon­dres que ha estat infor­mant durant tot el setge de les acci­ons diplomàtiques que ha por­tat a terme a la cort de la reina Anna. Arriba a la pla­ceta d'en Marcús. Entra a la petita església. Les veles cre­men al vol­tant de la imatge. Mur­mura uns ver­sos dels Goigs de Nos­tra Senyora de la Lli­ber­tat. I tanca els ulls.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)