Els especialistes en Teoria i Disseny Organitzacional han desenvolupat aquests darrers anys, amb èxit, el concepte d’”Organitzacions tòxiques”, qualificant-les així, senzillament, perquè en elles resulta nociu treballar-hi per a la salut de la gran majoria dels seus membres.

Aquestes organitzacions es caracteritzen perquè tenen un lideratge tòxic. Iñaki Piñuel a Neomanagement i Jean Lipman-Blumen a “La fascinació pels líders tòxics: per què seguim als caps destructius i als polítics corruptes i què podem fer per sobreviure’ls”, són dues aportacions contemporànies notables. Per a aquest segon, els directius tòxics tenen els següents atributs: degraden, promocionen incompetents, repliquen la toxicitat (i construeixen dinasties de quadres de directius tòxics i adherents), immobilitzen carreres professionals; alimenten –vanament- la il·lusió dels seus subordinats; erosionen la qualitat de vida i les possibilitats de promoció dels altres (intimidant i subestimant el seu treball), violen els drets humans bàsics dels treballadors; subverteixen les normes per reforçar-se; inventen caps de turc, els turmenten primer i els guillotinen després; expressen sempre i a tot hora favoritismes; blinden la seva posició per evitar ser caçats.

Fins ara, aquesta idea de la “toxicitat” s’ha aplicat a empreses, directius, líders polítics, bancs. Però per què no aplicar-la als Estats?

En un Estat tòxic preval la por, juga amb els temors i necessitats de les persones, subverteix les institucions i els sistemes legals, debilita l’autonomia i la capacitat d’acció dels seus ciutadans i territoris, polaritza la població, conduint-la a enfrontaments hostils per a engrandir el seu propi poder, al que s’hi aferra, perpetuant-s’hi, solidificant-se. Rapinyaires que inexorablement pertorben el benestar aliè i vampiritzen el territori. L’Estat tòxic produeix al seu voltant un dany permanent en tot el que toca i expandeix una atmosfera psicopatològica insuportable en totes les àrees d’influències.  No els ve al cap un exemple concret d’Estat tòxic?

I parlant de lideratges tòxics, Espanya ofereix una gamma vasta i esplèndida en exemplars extraordinaris. Vegi’s sense anar més lluny els diferents presidents d’Extremadura, des de Rodríguez Ibarra al senyor Monago. Un Estat tòxic genera, precisament, aquests tipus d’individus, un del PSOE i un altre del PP. I és que res és més igual a un president d’Extremadura del PSOE que un president d’Extremadura del PP. Dos productes perfectes de la toxicitat en estat pur, polits de qualsevol impuresa, impossibles de generar-se en cap altre lloc del planeta que no sigui Espanya.

Sovint els catalans, per intentat entendre el psicodrama que vivim, ens refugiem en la idea que tenim un Estat en contra i, mira, la vida ens ha fet així. Seria massa senzill; el que tenim és un Estat tòxic. Als USA, dels caps laborals tòxics en diuen “Bosszilla”. En la política, d’un Estat tòxic en diem Espanya. No endebades el verb “espanyar”, a Menorca i Eivissa vol dir “fer malbé, posar en un estat més dolent”, sinònims de toxicitat.

,

Alguna cosa hem de fer, perquè no és només un tema de supervivència econòmica, lingüística i cultural. Ja ens hi va la salut en joc.