De la generació dels periodistes “fills forçats del franquisme”, m’han interessat especialment Ramon Barnils i Montserrat Roig, per la seva literatura, pel seu compromís i perquè d’alguna manera van ser dos periodistes que van tenir sempre molt clara la tradició en la qual s’emmarcava el seu treball. Probablement, van ser dels primers a girar la vista enrere i intentar relligar amb la tradició republicana, salvatgement destrossada.

No és un tema menor: el franquisme havia fet una tasca excel·lent: un tall nét i impecable a la nació, escapçada de les seves arrels. No sabíem qui érem ni qui volíem ser perquè no sabíem qui havíem estat. La cadena s’havia trencat i calia recompondre-la. Només el seu oceànic treball sobre els Catalans als camps Nazis li donaria un lloc de privilegi a la nostra cultura. A més, a través d’entrevistes I reportatges va desensorrar una bona part de la memòria política i del patrimoni literari de Catalunya. No podrem agrair-li mai prou.

Per això penso que tota l’escriptura de la Roig és una lluita per la memòria, fos a través de les seves novel·les, assaigs, dietaris i articles. I per la dignificació d’una literatura: “Llegir Pla, Sagarra, Foix o Carles Riba ens convencia que la injustícia era comesa contra una literatura que tenia tot el dret de ser considerada una literatura “universal” (Roig, 1977)

He tingut la sort de poder entrar al seu món particular. Gairebé sense voler-ho, un dia, a Sant Cugat, a l’Arxiu Nacional de Catalunya vaig demanar poder investigar el seu fons personal. És esplèndid, amb desenes d’articles seus, contes, esborranys d’obres, assaigs, correspondència. I una cosa porta a l’altra i vaig acabar per estudiar uns anys de la seva vida, de 1975 a 1981, a través del que va publicar a diaris i revistes com Mundo Diario, Guía del Ocio o l’Avui. Uns anys que m’obrien la porta a estudiar, des d’un determinat punt de vista –el d’una dona feminista, d’esquerres i catalanista- , la transició.

El bon periodisme, els bons periodistes, els qui saben escoltar les palpitacions dels temps, s’aferren a la història del país, intenten explicar-la i explicar-se ells mateixos. Seguir-los a ells, fins i tot en la seva pròpia aventura vital, s’acaba convertint en un viatge fascinant per entendre’ns millor. Això és precisament el que passa quan llegeixes Montserrat Roig, i en concret, durant aquest període, quan assisteixes amb ella a la il·lusió d’un renaixement després de la mort del dictador i a l’arribada dels primers símptomes inquietants de desesperança.

Diu el seu biògraf, Pere Meroño, que “escriure era per Montserrat Roig la seva manera de viure i de lluitar”. Com la trobem a faltar, avui, en una Catalunya que torna a combatre pel seu futur en llibertat!

Avui, dijous 10 de novembre, fa 20 anys de la seva mort.