Gràcies als déus, encara hi ha peti­tes ale­gries que aju­den a des­em­pol­sar-se el dia a dia ruïnós i gris oceànic de la lite­ra­tura del temps de les pres­ses. Recordo l’asto­ra­ment amb què l’any 2011 començava la lec­tura del Bre­vi­ari dels polítics, del Car­de­nal Maz­za­rino, una obra cab­dal per veure la política cara a cara, des­pu­llada de valors, nua de retòrica. Sense cru­el­tat no hi ha festa, va dir Nietz­sche. I aquesta, pre­ci­sa­ment, era el tipus de festa a la qual ens invi­tava el car­de­nal. Edi­tat per Edi­ci­ons de la Ela Gemi­nada, l’obra és un labe­rint d’intri­gues, de sub­tils seduc­ci­ons i de la més des­car­nada manca d’escrúpols. Maz­za­rino deixa Maquia­vel com un esco­la­net i Fouché com un cor ten­dre i generós. L’efecte que us pro­du­eix és d’una bui­dor moral abso­luta, però, en canvi, ofe­reix una estratègia impla­ca­ble d’eficàcia política. En parau­les de Ramon Alco­berro –autor de la tra­ducció i de la intro­ducció–, “és el model gai­rebé per­fecte del polític pro­fes­si­o­nal”. En aca­bar-lo, hom arriba a la con­clusió que a Cata­lu­nya hem estat des de sem­pre maz­za­ri­nis­tes de tota la vida. “Deixa als altres la fama i la glòria, tu busca la rea­li­tat del poder.” Defi­ni­tiu.

Un parell d’anys després era ni més ni menys que Plu­tarc, amb Ade­si­ara d’inter­me­di­ari, que tru­cava a la porta, com qui no vol la cosa. L’autor de les famo­ses Vides paral·leles, monu­men­tal model per a qual­se­vol biògraf ama­teur que pre­ten­gui expli­car la vida d’algú, ho és també dels extra­or­di­na­ris Con­sells sobre política (que inclou A un gover­nant incom­pe­tent), traduït de manera excel·lent per Mont­ser­rat Nogue­ras. Només per aquesta frase valia la pena com­prar el lli­bre: “Les estratègies d’aman­si­ment de les mas­ses no es dife­ren­cien en res de cap­tu­rar ani­mals irra­ci­o­nals i dur-los a pas­tu­rar.” És sen­zi­lla­ment per­fecta, i d’una con­tem­po­raneïtat esbor­ro­na­dora. Vegin aquesta altra: “El poble està més dis­po­sat a accep­tar els qui comen­cen, en la mesura que està can­sat i avor­rit de veure els de sem­pre, igual com els passa als espec­ta­dors amb un nou actor.”

I vet aquí que enguany, a ca l’edi­tor hi ha nove­tat. Vicenç Pedret m’havia par­lat feia molt de temps de la seva tesi doc­to­ral sobre Tucídides, Hob­bes i Maquia­vel. En mol­tes de les reu­ni­ons cons­pi­ratòries d’El Matí –amb els nuls resul­tats habi­tu­als–, Pedret solia arri­bar tard i l’excusa habi­tual era la tesi. Químic i empre­sari de pro­fessió, ha dedi­cat anys a l’estudi dels clàssics, com­bi­nant la Ber­nat Metge amb tot el que li caigués a les mans i el portés a Tucídides. Fas­ci­nat per la lec­tura de la guerra del Pelo­ponès escrita per l’atenès fa vint-i-cinc segles, Les lliçons de la història és el lli­bre tri­but en què es plasma el resul­tat de tants anys del “plaer de lle­gir Tucídides”.

Una pre­gunta sobre­vola el lli­bre: podem extreure lleis de la història? Pel Dr. Jordi Sales, que n’ha escrit el pròleg, “la manera com les ciu­tats afron­ten les difi­cul­tats és allò impor­tant, allò essen­cial del relat de Tucídides”. I Pedret ho remarca: “Per tal de seguir man­te­nint la pròpia iden­ti­tat dife­ren­ci­ada, cal que resis­tei­xin per tots els mit­jans per poder trans­me­tre el seu lle­gat als seus des­cen­dents”.

Natu­ral­ment, Pedret s’hor­ro­rit­za­ria de fer-ne una lec­tura “pro­ces­sista”, 2.500 anys després. Però per mi és irre­sis­ti­ble. I si féssim entrar Tucídides en cam­pa­nya? Pro­vin-ho. Els deixo amb aques­tes “regles de la política” segons Tucídides reco­pi­la­des per Vicenç Pedret: “Per poder recórrer a un arbi­tratge cal que hi hagi una posició d’igual­tat entre les parts”; “Cal no angu­niar-se amb els perills de la guerra quan es defensa amb coratge la lli­ber­tat”; “Les opi­ni­ons s’han de jut­jar no per la seva bellesa, sinó per la seva uti­li­tat”; “La sort és peri­llosa perquè indu­eix a arris­car-se”; “Fa més temor la victòria dels pobles sot­me­sos que la victòria dels pobles que impe­ren sobre els altres”; “Cal con­fiar en els pro­pis encerts més que no pas en els errors de l’adver­sari”; “Cal anti­ci­par-se a les actu­a­ci­ons de l’ene­mic”; “La màxima espe­rança pro­por­ci­ona sovint el màxim coratge”; “La defensa de la lli­ber­tat és legítima”; “Un cop presa una decisió cal actuar”. I així, fins a 221 nor­mes en total. L’1-O pas­sarà, però sem­pre ens que­darà Tucídides.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)