Va citar-me per la tarda del dia de Sant Esteve (“abans de les 6, que després vaig al concert al Palau”). Feia un mes que no la veia. L’Ateneu respirava una placidesa melancòlica, barrejada amb el deliciós sopor de l’endemà de Nadal i aquella sensació d’alegria rossiniana que dóna un plat de canelons a l’estómac. Vaig trobar-la en plena forma, diria que més cepada, amb una petita sotabarba que no podia dissimular el llacet que s’havia posat.

• Veniu, veniu –va fer, tot senyalat un racó al darrere del terràrium. En una cantonada, mig amagat per unes fulles de cols, s’hi veia un pessebre que hauria fet les delícies al mateix Joan Amades. Gairebé era un pessebre canònic. Totes les figures portaven barretina, excepte les del naixement. Un detall, però, cridava l’atenció: s’havien substituït les ovelles per tortugues. “Quan van arribar els primers xais a la cova, nosaltres ja havíem marxat”, va afirmar amb aquell to de veu disciplent que reservava per als grans moments. “Ja va demostrar-ho Zenó d’Alea: si Aquil·les no va poder atrapar-nos, un cop ens vam posar en marxa, com volíeu que ho fessin aquelles pobres ovelles mig mortes de fred?”.

Feia temps que havia renunciat a entendre la lògica tortuguil. Em vaig aixecar i vaig arribar-me a la barra. Vaig demanar un te per mi i un vaset de ratafia per ella. Quan vaig tornar, vaig preguntar-li pel llacet.

“Jove, a casa sempre ens hem mudat per les festes de Nadal. I us recordo que enguany és el cinquantenari de la mort del meu amic Lluís Nicolau d’Olwer. L’heu llegit? Feu-ho. I us recomano començar amb El pont de la mar blava, un dels grans llibres de viatges de la literatura catalana. En Nicolau és més noucentista que jo mateixa però no patiu, el seu llibre és bellíssim i fins i tot vós el podeu entendre.” Va empassar-se un glopet de ratafia. “Ja ho veieu, doncs, tot ho porta. O cal que us recordi que el corbatí era considerat pel franquisme un símbol del “rojo separatismo”?”

Havia passat la nit de Nadal visitant les tortugues invàlides del Centre de Recuperació d’Amfibis i Rèptils de Catalunya (“una obra de caritat”) i la missa del Gall la va anar a escoltar a Santa Maria del Mar perquè al començament s’hi pot escoltar el Cant de la Sibil·la. “Em recorda la besàvia”, va limitar-se a apuntar, enigmàtica. Per Nadal, com feia la seva família cada any des del 1786, s’arribaven als soterranis de Can Culleretes. “Deuen atipar-se de pastanagues”, vaig interrompre-la, jovial. Em va repassar de dalt a baix i va contestar-me, allargant el coll i fixant la mirada en un punt inconcret de la copa de la palmera més alta: “Davant de la carn d’olla i la botifarra negra, vos us penseu que ens entretenim amb pastanagues?”.

Hi havia una certa tensió en aquest comentari i, amb voluntat de canviar de tema, vaig preguntar-li pels últims llibres llegits.

“El Cambó de l’Heribert Barrera. Vaig devorar-lo en una nit d’insomni. Sóc una vella centenària i a vegades costa agafar el son. Intento aprofitar-ho. És un llibre magnífic, magnífic!. El president Barrera s’endinsa en les profunditats del pensament i de l’obra de govern de Cambó com un explorador en la selva de l’Amazònia. Quina lliçó d’història i de manera de narrar. Absolutament imprescindible. I així com el filòsof Zenó d’Alea va formular la paradoxa d’Aquil·les i la tortuga, Barrera n’estableix una altra: la dels catalans que volen jugar la carta espanyola. La paradoxa és com volent regenerar Espanya, Espanya mai es deixa regenerar. O si voleu, com volent federar-se, mai hi ha la voluntat per part espanyola de fer-ho. Per això Barrera, que d’altra banda mostra una fascinació per Cambó enorme, demostra com el fracàs de qualsevol intent d’encaixar Catalunya a Espanya esdevé absolut, permanent, total, inqüestionable, còsmic, etern. Amic meu, i si em permeteu, confiar a regenerar Espanya des del catalanisme és més difícil que no pas un camell passi pel forat d’una agulla”.

Va arreglar-se el llacet, va fer mitja volta i amb un “Me’n vaig al concert de l’Orfeó, passi-ho bé” va començar a gratar al terra.