Som a l’any 1902 i des de l’estació de França a Barcelona surt una rua molt especial: al davant, una cobla de músics; just a continuació, dos xais, amb els nervis de les cames pinçats, caminant endavant i endarrere i un parell de gallines amb el coll girat, fent que una miri a la dreta i l’altra a l’esquerra, agafades per un cordill que porta un jove amb la pell escaldada, blana i tèbia, descolorida; a continuació, un cavall blanc amb un home cepat al damunt, d’uns seixanta anys, la cara grossa, els ulls petits, un barret portat de Cuba, una panxa considerable i un lloro a l’espatlla que no deixa de repetir “lorito real, lorito real, por España y por Portugal”; i al darrere de tot, lligat a la sella del cavall, un porc.

El dia abans, s’havia avisat per tot Barcelona que el genial inventor de la pomada Panxo faria una cavalcada per la ciutat, des de l’estació de trens al carrer de Canuda. Desenes de tafaners s’apropen als carrers per on han de passar. Enfilen el passeig del Port Vell i arriben a Colom, després torcen a la dreta i pugen per la Rambla. Cada vegada hi ha més i més gent. Com resistir-se a un espectacle semblant? Com no sucumbir a un invent que cura les ferides d’estris tallants, mossegades i esqueixaments, cremades, contusions, callositats, ungleres, panadissos, l’àntrax, grans de pus (“la pus maligna que se produce sin saber cómo”) o tumors ulcerosos? Com no emocionar-se  escoltant el relat esfereïdor d’aquell jove de pell tan blanquinosa que va salvar-se d’unes horribles cremades gràcies a la pomada? Com evitar comprar un pot de pomada Panxo després de veure com, un cop arribat a la porta de la botiga del carrer de Canuda, lliguen el porc dels peus i el pugen a una tarima, cridant, xisclant, uns crits molt més horribles que els dels anyells quan els porten a l’escorxador, i de sobte aquell home del barret de Cuba agafa un ganivet mentre la cobla no deixa de tocar intentant fer callar el porc, en una orgia de desguitarrament fabulosa. Aleshores, assolit el clímax gairebé caníbal de l’escena, en Panxo li clava una ganivetada a la bèstia, que crida encara més fort, uns udols salvatges que s’alcen per sobre dels aguts de la trompeta desafinada, i li talla un tros de cansalada de dos pams de llarg, mentre la sang brolla i corre per l’espatlla de l’animal. Panxo, ràpid, en un gest d’autoritat messiànic, agafa el pot de la pomada, l’ensenya al públic, el destapa i, amb uns pinzells, n’aplica unes quantes passades al porc mig esquarterat. L’animal, aleshores, com tocat de la mà d’un apòstol, calla immediatament. La gentada, que s’ha mirat l’escena terroritzada pels crits, queda amb la boca oberta. La pomada ha triomfat sobre el dolor. No és un ungüent, és un miracle. I s’abraonen a comprar-la.

Senyors, descobrim-nos. Ja n’hi ha prou de quedar-nos amb la imatge trista i falsa que pinta Bertrana a la seva novel·la L’impenitent del gran Fontdevila (“entabanador de fires en un entorn rural endarrerit, poblat d’ignorància i supersticions”) . Reconeixem que ens trobem davant d’un pioner, un autèntic supermànager, un mestre del màrqueting i les relacions públiques. Sí, algú que avui se’l rifarien a les escoles de negocis de Lausana o de Londres.

Conscient que el valor d’una marca ho és tot, en Francesc Fontdevila va emprendre una carrera comercial brillant dirigida a glorificar un nom memorable: “pomada Panxo”. D’una pasta insubstancial s’inventà un producte que, gràcies a unes tècniques de publicitat revolucionàries (logotip, músiques, poesies, performances), va fer famós arreu del país.

L’any 1898 s’editava un opuscle, “Aplicación de la pomada Pancho y algún verso”, on advertia: “El pote que no lleve la marca registrada y mi firma, es falso”. Aquella pomada universal (fins i tot “para enfermedades secretas, dirigirse al autor”) és la millor explicació que he sabut trobar mai sobre el capitalisme.

I un petit detall, encara: el porc a qui se li tallava la cansalada estava 24 hores abans del dia de la mutilació sense menjar i que la bèstia, famolenca i amb una gana tan universal com la pomada, quan en Panxo li clavava el ganivet, deixava de xisclar simplement perquè el seu ajudant li posava un plat de pinso dissimuladament al davant i s’hi abraonava, oblidant-se dels talls de cansalada que havia perdut uns segons abans.

No té la Coca-Cola una fórmula secreta? Doncs, igualment, el capitalisme no és una ONG.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)