Fa un parell de set­ma­nes s'inau­gu­rava a Bar­ce­lona la plaça dedi­cada a Albert V. Balles­ter, el cre­a­dor de l'este­lada. Al mes de març es farà un home­natge a Daniel Car­dona, fun­da­dor d'Estat Català i de Nosal­tres Sols. Cada any apa­rei­xen nous estu­dis sobre el pen­sa­ment polític i els orígens de l'inde­pen­den­tisme. Avui girem la vista enrere i reco­nei­xem en tots aquests noms els pio­ners de la inde­pendència. Sem­pre havien estat allà, man­tin­guda la flama del record per un petit però fidelíssim nom­bre de segui­dors, lluny, però, del cata­la­nisme majo­ri­tari, que tran­si­tava per una altra vorera paral·lela. En tots aquests cent anys que el cata­la­nisme mal­dava per tro­bar un cop i un altre l'escletxa per on encai­xar un pro­jecte comú per Espa­nya, ells ja s'havien ado­nat de l'absur­di­tat d'aquesta boge­ria, sota monar­quies, repúbli­ques, dic­ta­du­res... o democràcies. Quan any rere any s'ana­ven apro­vant pres­su­pos­tos i pac­tes de gover­na­bi­li­tat, ells adver­tien que Espa­nya ens espo­li­ava. Quan en les mani­fes­ta­ci­ons es cri­dava “Som una nació”, ells pun­tu­a­lit­za­ven que una nació sense estat és un nau­fragi segur. Quan per a uns, atra­pats en la tera­nyina espa­nyola, tot els sem­blava tan com­pli­cat, ells en canvi plan­te­ja­ven argu­ments sen­zills i ente­ne­dors: lli­ber­tat, democràcia, justícia social, estat català.

En l'època dau­rada de les dobles i tri­ples lec­tu­res i de la neo­llen­gua política cata­lana, la seva espontània clare­dat era com­ba­tuda amb un som­riure bur­leta o una esquit­xada gene­ral de tòpics (resis­ten­ci­als, mino­ri­ta­ris extre­mis­tes, somi­a­trui­tes, iden­ti­ta­ris, etcètera). Elecció rere elecció veien com el poble, majo­ritària­ment, optava per seguir lli­gat a Espa­nya, sota qual­se­vol de les fórmu­les que cre­a­ti­va­ment s'ana­ven suc­ceint les unes a les altres. I, tan­ma­teix, ells seguien cele­brant con­ferències sobre Batista i Roca, o sor­tien al Fos­sar de les More­res amb l'excusa d'algun home­natge o viat­ja­ven fins a Per­pinyà o València, sabent que la fita final és l'alli­be­ra­ment de tota la nació cata­lana. Infa­ti­ga­bles, mai van desa­ni­mar-se. Enda­vant, sem­pre enda­vant. Afir­ma­ven: “Home, la fórmula que ens per­met sobre­viure com a país és la inde­pendència, que a més és l'única que només depèn de nosal­tres, donem-hi suport.” Error. Se'ls acu­sava de caure en la trampa de la pre­ci­pi­tació, per vas­tos i radi­cals. Dese­nes de dits acu­sa­dors dels herois de la mode­ració i el seny malentès els apun­ta­ven: irres­pon­sa­bles!, imma­durs!, sense sen­tit d'estat! I mal­grat que rebien de tot arreu, del cata­la­nisme pac­tista, del fede­ra­lisme i de l'uni­o­nisme, elles i ells no s'encon­gien ni un mil·límetre i només res­po­nien amb una paraula: inde­pendència.

I avui que la majo­ria del país ha abraçat el que ells defen­sa­ven de fa tants anys, em sem­bla de justícia recor­dar-los i agrair-los tants anys de lluita solitària. Quina lliçó, quina bellíssima lliçó! Un acaba gai­rebé ale­grant-se d'haver vis­cut aquests anys de renúncies i cade­nes només per haver pogut tenir la sort d'escol­tar els últims udols tri­om­fants d'aquests vells inde­pen­den­tis­tes. Quin con­trast tan enllu­er­na­dor entre la por rància d'uns i la seva jove audàcia; la impotència d'altres i la seva tos­suda volun­tat d'ésser costi el que costi –fins al final–; el pac­tisme tàctic de tants i la seva feréstega intran­sigència. Avui ells tran­quil·lament seguei­xen mos­trant-nos el camí: ara un com­bat per dig­ni­fi­car el nom d'alguna per­so­na­li­tat obli­dada, ara la neteja de la tomba dels cata­lans il·lus­tres, ara una parada el diu­menge al matí en alguna plaça del país per repar­tir algun fulletó. Sí, tot ple­gat poc gla­murós, a les antípodes de tants cos­mo­po­li­tes per­duts en l'espai side­ral i de tants extre­mis­tes de cen­tre, incapaços d'enten­dre que hi hagi gent que dedi­qui la seva vida a un ideal.

Els vells inde­pen­den­tis­tes no moren mai, no poden morir, perquè
sen­zi­lla­ment encara neces­si­tem la seva espe­rança, la seva il·lusió i la seva joven­tut. Ja no estan sols. Les línies paral·leles de l'inde­pen­den­tisme i el cata­la­nisme s'han fos en una de sola, més recta, més grui­xuda, més impa­ra­ble.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)