En la frenètica cursa que mena el Sr. Navarro cap a la catàstrofe electoral del seu partit hom ja ha sentit i llegit de tot. Però l’enorme virtut del candidat socialista és que supera tot el que hem vist al llarg d’aquests anys en el PSC, i mira que n’hem vist de grosses. No només això, demostra a dia que passa que no té límits. Quan algú raonablement sospita que ja no es podrà caure més avall, s’equivoca. Hi ha sempre un metre més, en la gola del llop on la sucursal del PSOE està instal·lada.

Probablement, a hores d’ara, des de les darreres manifestacions fetes dilluns, ja haurà tornat a superar-se. No es dóna l’abast. Lamento, doncs, si porto al lector tant temps enrere com aquest dilluns, però havia d’entregar l’article al meu editor amb el temps que em manen.

Dilluns, doncs, el Sr. Navarro, amb l’alegria que dóna que 300 intel·lectuals espanyols es proclamin federalistes i d’esquerres després de negar l’espoli, la dictadura franquista i la democràcia dels pobles, va sentir la necessitat de fer una broma. Un bon assessor de campanya hauria d’haver-li recordat al candidat que no és fàcil fer bromes; que la ironia, quan falla, és com un bumerang. I un bumerang que se t’emplastri a la cara, fa mal.

Atès que el president Mas ha deixat clara la seva voluntat, si compta amb la majoria del poble català, de tirar endavant un referèndum a Catalunya –encara que el govern espanyol no ho autoritzi-, el senyor Navarro va deixar anar dilluns que el PSC no “ho acceptarà”, afegint que “no pot ser que el Govern acabi promovent "consultes de la senyoreta Pepis". Punt i a part.

Que un partit que nega el dret de decidir i que impedeix als seus ciutadans expressar-se (vegi’s la darrere votació al Congrés de Diputats, on el PSC, com porta fent fa 33 anys de manera ininterrompuda, va votar amb el PSOE en contra de la possibilitat que Catalunya pugui organitzar referèndums), tingui després el cinisme de desprestigiar la via democràtica que aquell poble escull per poder fer-se sentir és una cosa que costaria d’entendre, si no es tractés del PSC.

Llegia al twitter l’altre dia, que amb la independència caldrà recuperar el prestigi de termes com “socialista” o “federalista”. Certament. De fet, no és difícil. Només cal aixecar les persianes de la història. Per exemple, llegir Rafael Campalans, un dels grans noms del socialisme català, i que l’actual “think tank” socialista porta el seu nom sense adonar-se de la bomba política que suposa. I és que l’any 1923, Campalans deia: “Un principi substantiu per a nosaltres, socialistes de Catalunya, és el de la llibertat total i absoluta de Catalunya". Sí, va existir un dia un socialisme català unit a la qüestió nacional: Alomar, Campalans, Serra i Moret, Pallach. Ara el socialisme català prefereix unir-se a la srta. Pepis. Que Déu hi faci més que nosaltres.