«No hi ha només un, n'hi ha milers de milers de Gabriel Rufians. Ell va donar veu la setmana passada a tots aquells que han dit que ja estava bé de tot plegat»

Una de les grans aportacions del procés de la independència de Catalunya ha consistit no només en forçar a definir-se sobre la sobirania de Catalunya, sinó també en infiltrar en el llenguatge una claredat inèdita. Anys d'autonomisme i peixalcovisme havien acabat per generar una neollengua que permetia anar tirant dins de la gàbia espanyola. La feliç indefinició del catalanisme donava per tot. Tot això s'ho ha endut pel davant el procés, i les conseqüències pels ciutadans són d'haver-se obert les finestres i deixar passar l'aire. Oxigen pur. Ja no és possible aferrar-se a la neollengua, perquè el rei va despullat i ara ho sabem.

Sí, l'ambigüitat o neollengua política ha fet autèntics estralls. I és que va ser així, entre ambigüitat i ambigüitat, quan van tancar-nos a la gàbia de la Constitució. Una nova restauració monàrquica que oferia un pacte fatal: unes "formes democràtiques" a canvi del silenci als crims del franquisme i a no sortir-se ni un mil·límetre de les regles del joc pactades pels garants de l'status quo espanyol des de fa segles. Deia Montserrat Roig que la seva era la generació dels "fills forçats pel franquisme". La nostra és la dels fills forçats per la transició.

Contra tot això s'ha alçat avui el moviment independentista, quan és majoria, però també els anys passats, quan, en minoria, batallava per fer-se sentir en un combat desigual. Per això és l'únic assumpte que realment amenaça l'establishment que regna a l'Estat espanyol. I ho fa, sobretot, insisteixo, parlant clar. Avui la societat és un clam: prou de retòriques buides, prou de boires espesses, prou d'incompliments als programes electorals. Resumint, prou de prendre'ns el pèl. Per això ha estat excel·lent el discurs de Gabriel Rufián, senzillament perquè ha demostrat que la hipocresia és l'últim reducte dels cínics. I no faig cap judici de valor, sóc un gran defensor del cinisme com a una de les vies per a la supervivència. Ara bé, la defensa de la política de l'ambigüitat i la hipocresia, i del xantatge com a font d'inspiració resta avui patrimonialitzat per l'status quo, l'Ibex, el Pont Aeri i els partits que en són tributaris per preservar el pacte lampedusià de la transició.

Amb el "show de Truman-Rajoy"· d'aquest darrer any, hem viscut una atrotinada, polsegosa i arnada pel·lícula de sèrie B amb un PSOE que no és que hagi caigut a la teranyina, ell forma part de la mateixa. EL PSOE ha estat un actor més del show, l'enèsima nova temporada del show de la Transició amb la qual ens van obsequiant des de fa 40 anys. I resulta que ve en Gabriel Rufián i els diu a la cara que tot això és cartró, un decorat descolorit, un escenari arnat i desgastat.

I que es preparin. No hi ha només un, n'hi ha milers de milers de Gabriel Rufians. Ell va donar veu la setmana passada a tots aquells que han dit que ja estava bé de tot plegat, que és indigerible pretendre que ens empassem més preses de pèl descomunals, que a partir d'ara no hi ha més cartes trucades i que la hipocresia serà sempre castigada amb la veritat dita en públic.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)