La tomba de Rovira i Virgili

En ocasió de la ree­dició del lli­bre Els dar­rers dies de la Cata­lu­nya repu­bli­cana, d'Antoni Rovira i Vir­gili, fa un parell de diu­men­ges, amb un grup d'amics, vam arri­bar-nos fins al Museu de l'Exili de la Jon­quera i el mas Perxés d'Agu­llana. Anar lle­gint Els dar­rers dies… és ado­nar-se de com de jus­tes van ser aques­tes parau­les escri­tes per Joa­quim Molas: “cons­ti­tu­eix un tes­ti­moni dramàtic, minuciós de l'èxode repu­blicà dels pri­mers mesos del 1939. El jo nar­ra­dor, com per­dut, es dilu­eix dins una mul­ti­tud, con­fusa i ner­vi­osa, que va i ve, a la deriva, d'un cos­tat a l'altre, domi­nada per la por, els rumors i l'ego­isme. El tes­ti­moni, però, d'un rea­lisme aspre i tallant pren volada, d'una banda, gràcies a les refle­xi­ons, més que sobre la guerra, sobre el destí d'un país der­ro­tat que, mal­grat tot, vol man­te­nir la fe. I, de l'altra, a les cons­tants esca­pa­des cap a la des­cripció de per­so­nat­ges. O de pai­sat­ges. I més: cap a la poe­sia nua i pelada”.

El destí d'un país der­ro­tat. Aquí és on Rovira excel·leix. Al matí de la pri­mera nit de l'èxode, just sor­tir de la seva casa d'Horta, arri­bats a la Con­re­ria, Rovira pateix un angor patriae on des­grana un reguit­zell de pen­sa­ments sobre la pàtria cai­guda. “Aquesta vegada el cop no és sola­ment mili­tar, polític i admi­nis­tra­tiu. No va con­tra la clo­fo­lla de l'orga­nit­zació legal, sinó con­tra l'espe­rit, la idea, la cul­tura, la força i la vida de Cata­lu­nya. Es vol des­truir, no sols l'edi­fici polític, ans encara, l'ànima naci­o­nal. El cop va con­tra la Cata­lu­nya-nació, con­tra la civi­lit­zació cata­lana.” Tot el lli­bre és esquit­xat d'aquest pro­fund sen­ti­ment de pèrdua. És tras­bal­sa­dor. Rovira narra en pri­mera per­sona allò que veu, allò que sent. Un relat sovint cru, dur, anti­sen­ti­men­tal. Passa el mirall a un món que s'enfonsa: els dar­rers sos­pirs de lli­ber­tat d'un poble.

Abans de dinar vam visi­tar la seva tomba. És al Pertús, el punt geogràfic més a prop del cos­tat sud de la rat­lla que separa un mateix país. La seva filla, Teresa, un dia va expli­car-me per què no havien vol­gut repa­triar les seves des­pu­lles: “Els pares van ser dos dels milers d'exi­li­ats que van morir fora del Prin­ci­pat. El seu lloc és allà.” La tomba és a tocar de l'entrada del petit cemen­tiri. En català, s'hi pot lle­gir: “Antoni Rovira i Vir­gili. Escrip­tor i pre­si­dent del Par­la­ment de Cata­lu­nya”. Magnífica síntesi. La seva obra, valo­rada des d'un punt de vista d'assa­gista polític i his­to­ri­a­dor, pot­ser no ho és prou com a nar­ra­dor. Rovira va ser, per damunt de tot, un peri­o­dista, un nar­ra­dor d'una prosa per­fecta, nou­cen­tista, orde­nada. Lle­gir-lo és com lle­gir en llatí. Però també és encer­tada la qua­li­fi­cació de “pre­si­dent del Par­la­ment”. L'afu­se­lla­ment de Com­panys va pro­vo­car tota una cadena “suc­cessòria”: Irla, pre­si­dent del Par­la­ment, passà a pre­si­dir la Gene­ra­li­tat; Rovira, vice­pre­si­dent, la pre­sidència del Par­la­ment, i Serra i Moret, la vice­pre­sidència. D'aquí la vella polèmica de l'elecció de Tar­ra­de­llas, ja que en morir Rovira, Serra i Moret podia con­si­de­rar-se'n el nou pre­si­dent i ales­ho­res, amb la dimissió d'Irla, el qui legítima­ment podria haver-lo succeït era ell.

Just a l'ins­tant de visi­tar la tomba es va posar a ploure. Feia fred. La Laura va lle­gir el Jura­ment de l'exi­liat, mots amb els quals es clou Els dar­rers dies…: “Enmig del pre­sent deso­lat i tràgic, poso la meva espe­rança en els dies que vin­dran, en el dret que tri­om­farà, en les lli­ber­tats que es res­ta­bli­ran, en la llen­gua que per­sis­tirà. No em des­co­ratjo, no renun­cio, no deserto. I som­nio en la més gran Cata­lu­nya, la més gran pel ter­ri­tori, la més gran per la lli­ber­tat, la més gran per la civi­lit­zació. De la màxima dis­sort sor­tirà el defi­ni­tiu redreçament de la nos­tra història, si els cata­lans sabem apro­fi­tar les duríssi­mes lliçons que hem rebut. Tre­ba­llar en tot allò que jo pugui, perquè res­sor­geixi –més sòlida, més pròspera i més noble encara que abans– la pàtria cai­guda. Aquest és, men­tre el tren en marxa m'allu­nya de Per­pinyà, el meu jura­ment de català naci­o­nal. Que tots els cata­lans exi­li­ats facin i com­plei­xin el mateix jura­ment i vindrà el dia que podrem alçar damunt la reco­brada terra de Cata­lu­nya les nos­tres veus, la nos­tra ban­dera i el nos­tre ideal.” Jo encara no entenc com en el nos­tre país no hi ha un dia de memòria naci­o­nal de record de l'exili.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)

Casa Solterra
Carrer dels Ciutadans, 18
17004 Girona

Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

Seguiu-nos