Si abans els espanyols bombardejaven Barcelona cada 50 anys, ara signen Manifiestos cada 5 dies. Estan en forma. El procés endegat pel poble de Catalunya per assolir la llibertat ha despertat la decrèpita bèstia espanyola. I com en aquelles decadents atraccions de fires de poble, ens tenen instal·lats en un tren de la bruixa on de tant en tant surt el sr. Francesc de Carreras amb un nas amb berruga o el Sr. De Azúa amb un barret de caputxa negre i ens van atonyinant amb l’escombra esfilagarsada dels seus articles. Esperem poder baixar ràpid i que vagin a donar la tabarra a qualsevol altre lloc. Ja cansa.

Tanmateix, acabada la lectura del manifest dels “300 intelectuales de izquierda y federalistas” amb els que els intel·lectuals espanyols ens han obsequiat aquesta vegada, va entrar-me un desig irresistible de fullejar el llibre de Josep Benet del que manllevo el títol d’aquest article. Un paràgraf del Manifiesto m’havia cridat l’atenció: “La afirmación de que España perpetró agresiones contra Cataluña es una desgraciada manipulación del pasado”.

El primer que aparentment sorprèn del llibre de Benet és que no parla pas de persecució ni de repressió, sinó que qualifica el fets del franquisme amb un concepte més definitiu: genocidi cultural. És a dir, la voluntat d’extermini, duta a terme amb tots els mitjans a l’abast. El seu abast, les desenes de dades que aporta, els centenars de textos recollits el converteixen en un testimoni de càrrec contra la dictadura i la repressió. No van ser “agresiones” va ser “terror”.

Una ínfima part d’aquest estudi vaig poder contrastar-lo personalment arran d’un estudi que vaig fer sobre la censura espanyola als llibres catalans. L’any 1939 començà el procés de destrucció del públic lector en la llengua del país, va afirmar Maria Josep Gallofré. Va caldre esperar a 1977 perquè s'igualessin els 865 títols que s'havien publicat en català l'any 1936. La llarga nit dels vidres trencats de la cultura catalana va durar quaranta anys. Per a la literatura catalana va ser una autèntica commoció i un daltabaix colossal. Els escriptors de l’interior, emmordassats, no podien escriure el que volien escriure; els de l’exili, lliures però desarrelats, no podien fer arribar els seus llibres al que hauria d’haver estat el seu públic normal; els editors, col·lapsats en el laberint d’Eugène Ionesco de la censura, maldaven per esgarrapar engrunes; els lectors, balancejant-se entre el temor i la resistència, veien convertit el plaer de llegir en un acte heroic i gairebé de confrontació amb el règim.

“Una desgraciada manipulación del pasado” afirmen els signants del revisionisme històric, “federalistas y de izquierdas”, i que han comptat amb l’adhesió del Sr. Navarro, entregat també ell i el PSC a fer del tren de la bruixa un espectacle inoblidable. Quina pena.

Aquí sembla que les coses són com són perquè la mare natura ens ha fet així. És a dir, aquí sembla que la ruïna cultural del país i la desfeta i la reculada de la nostra llengua siguin fets que s'han produït sense cap causa al darrere, perquè sí, perquè tocava, perquè havien de passar. Ahir va ploure i avui ja només parlem català menys del 50% de la població. Quines coses. Devem ser l'únic poble sense història del món.

A veure si ens entenem. El franquisme va ser un cop contra la civilització catalana del que encara no ens hem recuperat. Van passar gairebé cent-cinquanta anys per refer-se de la derrota de 1714. N'han passat només trenta des de la democràcia restaurada. Som com som perquè el franquisme ens ha fet així. Per això parlem precisament de “normalitzar”, perquè una monstruosa desnormalització, un intent de genocidi nogensmenys, va remoure els ciments d’una cultura i d’un país.

I tanmateix, aquí estem. I amb les forces del sacrifici dels nostres pares i avis, que van mantenir la llengua i la cultura enmig de l’horror, som vius, hem resistit, som catalans i volem ser-ho. I per ser catalans només hi ha una via: la independència.