«Als barcelonins avui se'ns convidava a mirar lassament cap a una altra banda, a assistir d'espectadors frenètics de mil i un projectes, excepte del de la construcció de la llibertat del país del que en som capital»

Els anys 1917-18, Eugeni d’Ors va escriure una prèdica als “solitaris”, a “les veus amigues” d’arreu del país, que no era res més que un clam llançat a tots aquells nuclis culturals de les ciutats catalanes per tal d’estrènyer el contacte en la reivindicació d’una cultura nacional, forta, civilitzadora, transformadora. En definitiva, un dels projectes noucentistes clau: la Catalunya-Ciutat.

Un joveníssim Francesc Trabal, des de Sabadell –una de les ciutats que va saber autointerpel·lar-se hi responia acceptant el repte. Era un desig anhelat latent la voluntat de construir un projecte on tot girés al voltant de “la valor de continuïtat en una obra col·lectiva dins la qual no són possibles èxits individuals. La valor d’aportació al patrimoni naixent de Catalunya i d’exemplaritat efusiva de cara a les ciutats germanes”. En definitiva, saltar junts els reptes que es tenien al davant.

Però les ciutats amigues i solitàries de la Catalunya macro encefàlica necessiten tant d’aquest cap i casal poderós, tal i com Barcelona depèn del país que senyoreja. Separada del rerepaís es converteix en una cap ridícul, que només és capaç d’articular ganyotes de desesperació, una ciutat falsa i provinciana.

Per això la pregunta: on és la capital de Catalunya en aquesta cruïlla històrica del seu país? I encara diria més: Se l’espera?

Als barcelonins avui se'ns convidava a mirar lassament cap a una altra banda, a assistir d'espectadors frenètics de mil i un projectes, excepte del de la construcció de la llibertat del país del que en som capital, com si tot això que està passant davant dels nostres nassos no acabés d’anar del tot amb nosaltres, com si gairebé no hi tinguéssim res a veure, una pel·lícula d’art i assaig que ja veurem com acaba i aleshores ja ens plantejarem què farem. Això sí, com es diu sortint dels cinemes Verdi: “la fotografia estava molt bé”.

No s'és capital de res perquè ho posi un paper. La història sempre ha fet igual: un país ha reconegut en una ciutat el seu lideratge quan aquesta l'ha exercit i l'ha defensat, quan ha sabut comprendre les palpitacions del temps, quan no ha dubtat en abraçar els anhels i els ideals del poble -i els ha estirat fins al límit-, quan s'ha fos amb l'esperit de la nació. Una capitalitat es guanya; però una capitalitat es pot perdre, també. No és una definició ni un article d'una llei, és una moral i una exigència, subjecta, doncs, a una ètica i a unes responsabilitats. Les ciutats solitàries i amigues del país esperen el lideratge. Barcelona no pot fallar.

Des de 1714, quan des de fora de Barcelona es cridava a ajudar la ciutat assetjada amb els termes de "capital i mare", i des de molt segles abans, Catalunya ha estat indestriable de la seva capital. Probablement som encara catalans per l’existència de Barcelona. Però avui, ara i aquí, perdre el camí del referèndum de l’autodeterminació (perdut el camí de la pertinença a l’AMI), convertiria la ciutat en un ésser aliè al seu propi país. No hi ha res més provincià que entestar-se en continuar voler ser capital d’una província.  Cal que Barcelona, es situï immediatament al davant del referèndum d’autodeterminació. Cal que Barcelona, lluita per esdevenir la capital de la República.

 (Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)