L'últim diu­menge de novem­bre d'enguany, a les 12 del mig­dia, el Palau de la Gene­ra­li­tat va ser pres per en Banyeta i l'estol de les fúries de l'infern. La terra cor­ria el risc d'esber­lar-se i les dese­nes de cava­llers de Sant Jordi del palau es pre­pa­ra­ven per defen­sar la plaça fins a les dar­re­res con­seqüències. No va cal­dre perquè van aparèixer dos raba­dans, en Llu­quet i en Rovelló, que empa­rats amb unes armes de devas­tació mas­siva –l'humor i l'enginy– van encar­re­gar-se de la situ­ació, amb abso­luta pro­fes­si­o­na­li­tat. L'infant Jesús va poder néixer en pau, però per pri­mer cop en els últims 100 anys, enlloc d'una cova, va fer-ho en un pati per­fu­mat de taron­ges i amb els retrats dels pre­si­dents de la Gene­ra­li­tat que mira­ven l'escena amb un som­riure per­fec­ta­ment dis­tin­gi­ble.

Hi ha un Nadal català fet a base d'anys, que s'ha anat polint i que ha gene­rat un folk­lore, unes cançons i unes tra­di­ci­ons. Un Nadal que es diu Nadal, en sin­gu­lar, i no pas Fes­tes d'Hivern, i que canta a l'Infant Jesús i a la Verge Maria i no pas a El Corte Inglés ni a L'Illa Dia­go­nal. Un Nadal que o és Josep Maria Folch i Tor­res o no és res. Des de 1916, quan van estre­nar-se els Pas­to­rets, ara fa 100 anys.

No recordo quan va ser la pri­mera vegada, però encara sento la pell de gallina, patint amb en Llu­quet i en Rovelló, esgar­ri­fat per aquell dimoni ver­mell amb dues banyes hor­ri­bles que els per­se­guia i que sem­pre sem­blava estar a punt d'acon­se­guir ficar-los a la seva cal­dera bullent fins que sant Miquel no apa­rei­xia en escena, i ales­ho­res ja podia dei­xar d'estrènyer la mà de la mare, perquè per mi aquell sant era inven­ci­ble, pro­digiós, i pen­sava en quina sort teníem els nens cata­lans de tenir un sant com aquell que cas­ti­gava els dolents i aju­dava els bons page­sos que por­ta­ven bar­re­tina i calçaven espar­de­nyes i por­ta­ven una samarra i una bóta de vi i un rosegó de pa i unes pan­ses i unes figues i can­ta­ven con­fi­ats al Noi de Mare, encara que a vega­des fes­sin el man­dra.

Mili­ons d'espec­ta­dors, dese­nes i dese­nes de com­pa­nyies tea­trals, la majo­ria ama­teurs. En aquest any del cen­te­nari ens ado­nem que els Pas­to­res són molt més que un clàssic, són una tra­dició popu­lar. I la victòria indis­cu­ti­ble de Folch i Tor­res, del seu humor, la seva ten­dresa i la seva ima­gi­nació, capaç de pene­trar en tot un ima­gi­nari col·lec­tiu.

Natu­ral­ment, el fran­quisme va ado­nar-se del feno­men i va pro­hi­bir-ne la versió cata­lana fins a l'any 1946. En una nota del cen­sor, de l'any 1966!, encara es podia lle­gir: “Es de espe­rar que los suce­so­res de Folch y Tor­res pres­ten más atención a la teo­logía.” Ja tenia raó, ja, el cen­sor, perquè els Pas­to­rets van con­ver­tir-se també en uns petits oasis de cata­la­ni­tat –i nor­ma­li­tat i enllaç amb la tra­dició– en la Cata­lu­nya ocu­pada.

Avui, 100 anys després de la seva estrena al Tea­tre Coli­seu Pom­peia de Gràcia, la il·lusió del Nadal ens la porta encara Folch i Tor­res, com la por­tava als nos­tres pares i als pares dels nos­tres pares. Com podem obli­dar-ho? Com podem agrair-li-ho? És en aquesta escletxa de sen­ti­ments que nai­xen de la terra on l'autor de l'immor­tal Mas­sa­gran i el no menys genial Bolavà, de Jep Ganàpia i de les Pàgines Vis­cu­des entra cada any als cors dels nos­tres infants. I quan veiem les seves cares nues de malícia girar-se cap a nosal­tres, els ulls oberts com unes taron­ges, els lla­vis començant un som­riure, segurs a la falda de l'àvia, les gal­tes d'un roig encès, aplau­dint que el nen Jesús hagi nas­cut al por­tal sa i estalvi, lla­vors tor­nem a ser una mica feliços també nosal­tres un altre cop.

Bon Nadal i visca Folch i Tor­res 100 anys més! –com a mínim.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)