El que el pre­si­dent Mas va pre­sen­tar dimarts no va només ser un full de ruta cap a la inde­pendència, de pas­sada va dei­xar anar unes quan­tes bom­bes ter­mo­nu­cle­ars de 100 mega­to­nes de potència (m'he asses­so­rat i puc asse­gu­rar que són les més mortíferes), que, si final­ment s'acti­ven, faran volar pels aires l'actual sis­tema de par­tits polítics a Cata­lu­nya.

Aquí hi ha la clau de la pro­posta, perquè en la resta, senyo­res i senyors, ja estem tots d'acord: l'objec­tiu final és la inde­pendència. Sem­bla men­tida, el cata­la­nisme tants anys embran­cat en bata­lles san­guinàries, en les quals no es volien ferits, i ara resulta que sobre el què, sobre la visió, que diria un exe­cu­tiu d'empresa, la una­ni­mi­tat és total. Temps de dol, aquest 2014, no només per la ter­cera via sinó també pel cata­la­nisme. Des­can­sin en pau. Ja som tan sols cata­lans que bus­quem la manera, l'escletxa, per acon­se­guir, jurídica­ment, de viure, el que avui és ja una rea­li­tat vis­cuda –i vis­cuda amb ale­gria–: Cata­lu­nya ja s'ha sepa­rat d'Espa­nya.

En aquest moment, són irre­lle­vants les for­ces del no. S'han con­ver­tit en un forat negre. La defensa a ultrança de l'esta­blish­ment a Cata­lu­nya i de l'statu quo és avui la mateixa ban­dera per la qual tre­ba­llen i s'esfor­cen –i a fe que s'esfor­cen– des del PSC a Fomento del Tra­bajo Naci­o­nal. Curi­osa coin­cidència. O no tan curi­osa. Sem­pre han estat ama­tents a córrer a aten­dre la crida de SOS que els adreça el puente aéreo per evi­tar que res canviï, que la colònia no s'esva­loti, que la decadència pro­gressi fatal­ment.

I vet aquí que con­tra el cinisme de l'esta­blish­ment dis­fres­sat d'ove­lla mode­rada o actu­ant a cara des­co­berta en la versió apo­calíptica d'una Aramís Fus­ter uni­o­nista des­bo­cada (per exem­ple, el Sr. Gómez de Liaño en un dels arti­cles més repug­nants que s'han pogut lle­gir a la premsa escrita, a El País, la set­mana pas­sada, titu­lat Con­tra el veneno i que no només ens tit­llava de nazis, sinó que a més a més exi­gia pro­hi­bir-nos la lli­ber­tat d'expressió i asso­ci­ació), con­tra el no, en defi­ni­tiva, s'alça l'espe­rança de la radi­ca­li­tat. De la radi­ca­li­tat democràtica i de donar la veu al poble, autèntic balu­ard del procés. El big bang de la pro­posta del pre­si­dent afir­ma­ria que són aques­tes dues idees.

Nor­malíssim. O és que algú es pensa que podrem acon­se­guir la inde­pendència fent les coses com sem­pre? O és que hem arri­bat fins aquí fent les coses com sem­pre? O és que si volem can­viar el món en 18 mesos ens podem per­me­tre el luxe de l'error de fer les coses com sem­pre?

Però alerta, perquè les CUP fa anys que ho prac­ti­quen, això; i ERC ha estat inclo­ent inde­pen­dents en les seves llis­tes dar­re­ra­ment. Per tant, si ara s'hi suma Con­vergència, no estem de nou davant d'un altre punt comú de tro­bada?

I ales­ho­res, si com­par­tim l'objec­tiu i com­par­tim la manera d'acon­se­guir-lo (cons­truït al vol­tant del full de ruta i dels infor­mes del CATN), real­ment què ens separa? Què impe­deix que el lema de la cam­pa­nya d'Ara és l'hora, això és, “urnes, uni­tat i inde­pendència”, es porti a la pràctica?

Fer volar pels aires l'actual sis­tema autonòmic català és la porta d'entrada al país nou. Un dels pen­sa­ments de Goethe reco­llits en un lli­bre edi­tat per la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya per a infants de 1932 diu: “Estimo els qui volen l'impos­si­ble.” Ja por­tem uns quants impos­si­bles con­ver­tits en pos­si­bles, en el procés; ara en toca un altre. És la gràcia del moment històric que vivim.

El resul­tat del ‘big bang', això és, la fusió de polítics i soci­e­tat civil pro­po­sada, para­do­xal­ment, acaba fent des­a­parèixer els noms de la llista, que gai­rebé queda en blanc amb una única línia escrita, tal­ment con­ver­tida en una pape­reta de vot, on hi posa: “Sí, vull que Cata­lu­nya esde­vin­gui un estat inde­pen­dent.” Aquest és el resul­tat del big bang, l'únic que per­met tor­nar al punt de par­tida, el que hau­ria d'haver estat, és a dir, a fer un referèndum. No era això el que unia tots els par­tits pel dret a deci­dir? Es tracta de votar sí o no a la inde­pendència. Votar l'ideal, el pro­jecte de país nou. I exe­cu­tar-ne el resul­tat.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)