Un dels darreres invents dels ginebrins és un Museu fantàstic dedicat a la Reforma i, en concret, a Calví. No s'entén la història de Ginebra ni la de Suïssa sense el canvi tan profund que va suposar el protestantisme (versió calvinista). No sé vostès, però jo encara m'espanto quan sento els noms de Luter i Calví, fruit d'un ensenyament jesuític implacable amb els esgarriats. El Museu de Calví, i de Knox, i de Zwingli i tants d'altres s'esforça en donar arguments, t'ajuda a entendre "l'altra part", els Reformadors, que ho van ser per protestar davant d'una Cúria romana corrupta i salvatge, enmig d'uns temps on l'esclat de les idees i del Renaixement semblava obrir les portes a una nova època. Fins i tot també per a l'Església. I tanmateix...

Stefan Zweig, el gran autor de l'Europa d'entreguerres, l'inoblidable autor de Moments estel·lars de la humanitat o El món d'ahir (memòries) té una obra menys coneguda que les seves novel·les o les biografies de Fouché o Maria Antonieta.

Just després del seu Erasme on escriu coses com : "Persevereu en els vostres ideals, seguiu escrivint , doncs la tirania ideològica uniformitzadora no us podrà fer callar", l'any 36, exiliat ja a Londres per l'arribada del nazisme a Àustria, Zweig publica un exercici bellíssim de tolerància i de defensa del dret a la llibertat de consciència: "Castellio contra Calví".

La història del mosquit que es va atrevir a picar l'elefant. Zweig penetra en la personalitat d'un extremista religiós com Calví, l'elefant, l'instaurador d'una dictadura teocràtica en la que la llibertat personal desapareix per complet; el tirà que odiava qualsevol pensament diferent, la controvèrsia, el talent; i per Zweig, per sobre de tot, l'assassí de Miquel Servet.

Davant d'aquest personatge, Castellio, un home feble, senzill, insignificant, professor, l'únic però que s'alça per defensar la llibertat i la consciència lliure davant d'una Ginebra sotmesa i aterrida. Cap dels seus amics no va gosar expressar-se públicament, cap no va escriure que "la consciència és lliure" i que "matar un home no és defensar una doctrina, sinó matar un home". Cap no va tenir el coratge d'enfrontar-se al gran tirà excepte aquell petit teòleg que va veure com Calví feia tot el possible per silenciar la seva veu. Només un atac de cor sobtat el lliuraria d'una mort segura com la de Servet; en canvi, la mort civil, l'ostracisme i l'oblit restaran molts, molts anys. Només amb el temps alguns estudiosos tornaran a Castellio.

Fins que Zweig va gosar comparar el mosquit amb l'elefant.