Bandera negra
Els almogàvers a Grècia, els segadors per Corpus, els cardonins pel setge de 1711, els barcelonins i catalans a les muralles de la capital de Catalunya en el darrer alè de llibertat del nostre poble. La bandera negra està profundament arrelada a la història del país. Una bandera de combat, de lluita, de resistència, de llibertat. La tradició diu que es plantà en la bretxa reial, dies abans de l'envestida final de les tropes francoespanyoles de l'11 de setembre, amb la calavera pintada al damunt. Voltaire ho recollí i Balaguer, romànticament, n'exaltà el fet. Encara més: esgotats els draps negres, els combatents de la ciutat es posaven mocadors cordats al cap, ennegrits pel sutge o per la sang. “Viurem lliures o morirem”, tal com Manuel Desvalls, el gran coronel del castell de Cardona, com recorda Jordi Santasusagna, cridava a la seva gent en aquells desesperat setge que va patir la fortalesa mai vençuda. “Aquesta és la nostra bandera”, van respondre els segadors en un Corpus de Sang –que no en va vessar massa–, que acabaria portant-nos a la primera República dels catalans.
Fa unes setmanes, els infatigables amics Joan-Marc Passada i Oriol Falguera, de la Fundació Reeixida (ex-Comissió 100 anys estelada) presentaven, avalats pels experts en vexil·lologia més solvents, una interpretació actual de la bandera negra, afegint dos elements a la bandera original: la creu de Santa Eulàlia, en memòria dels caiguts a Barcelona fa tres segles, i una estrella, per connectar amb les actuals reivindicacions del país, amb la voluntat que sigui present en el proper 11 de setembre. Avui la bandera negra torna amb la mateixa força que el 1714. El combat continua essent el mateix: el de la llibertat, la lluita que han menat tots els pobles del món que ha volgut ésser. “Si som, siguem i, si no som, deixem-nos de somnis, de records i de follies.” Sempre m'han agradat aquests versos de Climent Forner, del seu Plany per Catalunya, i em semblen avui més vigents que mai.
Mig amagada en la sentència del TC que tombà la declaració de sobirania del Parlament, hi ha la clau de tot plegat, quan els magistrats d'aquest tribunal van afirmar: autonomía no es soberanía. I jo afegiria, autonomia no és llibertat. Qualsevol hipòtesi que busqui un encaix en la Constitució és continuar promovent el provincialisme en el seu estat més pur i obscè. La via constitucional s'ha quedat, a Catalunya, sense relat, per més que els autodefinits com a moderats ens pintin un escenari futur digne de l'Harmagedon. Tan moderats, ells, però que quan es tracta de preveure què passarà es transvesteixen d'Aramis Fuster apocalíptica. Ara bé, no cal preocupar-se massa, és la conseqüència de trobar-se en fals, d'haver-se quedat sense arguments.
Si som, siguem, i sortim de la immensa teranyina constitucional. Ens hem de convèncer que anem a declarar la independència i no a regular la pesca de l'anxova; hem de pensar fredament, maquiavèl·licament, perquè la propera jugada pugui ser escac i mat. L'autonomía no es soberanía. Per això, ara és l'hora, que passa, inexcusablement, per una manifestació històrica el proper 11 de setembre. Amb la senyera, l'estelada i la bandera negra (i jo hi afegiria la de Santa Eulàlia). Amb totes les banderes i amb tota la gent. Amb l'alegria de voler vèncer la història, de guanyar-nos el futur.
Fins Al 9-N ens cal una cadena ininterrompuda d'èxits. Per tant, oblidem-nos ara de la consulta i concentrem-nos en l'11-S. Aquesta és ara la cita més important. I el repte és d'una envergadura colossal. Estimat lector, ja t'has inscrit a la manifestació? De tu depèn que ho aconseguim. Ha arribat un moment, vist el que hem de veure cada dia, que, com diu l'amic David de Montserrat, seguir a Espanya un dia més és una falta de respecte amb nosaltres mateixos. Però coneixem la sortida de la gàbia, hi ha un camí, el dret a decidir. El moment de la ruptura és a prop, i caldrà no vacil·lar. La millor manera d'assegurar el 9-N és amb l'èxit de l'11-S. Bandera negra. Viurem lliures.
(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)
