Skip to main content

Bandera negra

Els almogàvers a Grècia, els sega­dors per Cor­pus, els car­do­nins pel setge de 1711, els bar­ce­lo­nins i cata­lans a les mura­lles de la capi­tal de Cata­lu­nya en el dar­rer alè de lli­ber­tat del nos­tre poble. La ban­dera negra està pro­fun­da­ment arre­lada a la història del país. Una ban­dera de com­bat, de lluita, de resistència, de lli­ber­tat. La tra­dició diu que es plantà en la bretxa reial, dies abans de l'enves­tida final de les tro­pes fran­co­es­pa­nyo­les de l'11 de setem­bre, amb la cala­vera pin­tada al damunt. Vol­taire ho recollí i Bala­guer, romànti­ca­ment, n'exaltà el fet. Encara més: esgo­tats els draps negres, els com­ba­tents de la ciu­tat es posa­ven moca­dors cor­dats al cap, enne­grits pel sutge o per la sang. “Viu­rem lliu­res o mori­rem”, tal com Manuel Des­valls, el gran coro­nel del cas­tell de Car­dona, com recorda Jordi San­ta­su­sagna, cri­dava a la seva gent en aquells des­es­pe­rat setge que va patir la for­ta­lesa mai vençuda. “Aquesta és la nos­tra ban­dera”, van res­pon­dre els sega­dors en un Cor­pus de Sang –que no en va ves­sar massa–, que aca­ba­ria por­tant-nos a la pri­mera República dels cata­lans.

Fa unes set­ma­nes, els infa­ti­ga­bles amics Joan-Marc Pas­sada i Oriol Fal­guera, de la Fun­dació Reei­xida (ex-Comissió 100 anys este­lada) pre­sen­ta­ven, ava­lats pels experts en vexil·lolo­gia més sol­vents, una inter­pre­tació actual de la ban­dera negra, afe­gint dos ele­ments a la ban­dera ori­gi­nal: la creu de Santa Eulàlia, en memòria dels cai­guts a Bar­ce­lona fa tres segles, i una estre­lla, per con­nec­tar amb les actu­als rei­vin­di­ca­ci­ons del país, amb la volun­tat que sigui pre­sent en el pro­per 11 de setem­bre. Avui la ban­dera negra torna amb la mateixa força que el 1714. El com­bat con­ti­nua essent el mateix: el de la lli­ber­tat, la lluita que han menat tots els pobles del món que ha vol­gut ésser. “Si som, siguem i, si no som, dei­xem-nos de som­nis, de records i de follies.” Sem­pre m'han agra­dat aquests ver­sos de Cli­ment For­ner, del seu Plany per Cata­lu­nya, i em sem­blen avui més vigents que mai.

Mig ama­gada en la sentència del TC que tombà la decla­ració de sobi­ra­nia del Par­la­ment, hi ha la clau de tot ple­gat, quan els magis­trats d'aquest tri­bu­nal van afir­mar: auto­nomía no es sobe­ranía. I jo afe­gi­ria, auto­no­mia no és lli­ber­tat. Qual­se­vol hipòtesi que bus­qui un encaix en la Cons­ti­tució és con­ti­nuar pro­mo­vent el pro­vin­ci­a­lisme en el seu estat més pur i obscè. La via cons­ti­tu­ci­o­nal s'ha que­dat, a Cata­lu­nya, sense relat, per més que els auto­de­fi­nits com a mode­rats ens pin­tin un esce­nari futur digne de l'Har­ma­ge­don. Tan mode­rats, ells, però que quan es tracta de pre­veure què pas­sarà es trans­ves­tei­xen d'Ara­mis Fus­ter apo­calíptica. Ara bé, no cal pre­o­cu­par-se massa, és la con­seqüència de tro­bar-se en fals, d'haver-se que­dat sense argu­ments.

Si som, siguem, i sor­tim de la immensa tera­nyina cons­ti­tu­ci­o­nal. Ens hem de convèncer que anem a decla­rar la inde­pendència i no a regu­lar la pesca de l'anxova; hem de pen­sar fre­da­ment, maquiavèl·lica­ment, perquè la pro­pera jugada pugui ser escac i mat. L'auto­nomía no es sobe­ranía. Per això, ara és l'hora, que passa, inex­cu­sa­ble­ment, per una mani­fes­tació històrica el pro­per 11 de setem­bre. Amb la senyera, l'este­lada i la ban­dera negra (i jo hi afe­gi­ria la de Santa Eulàlia). Amb totes les ban­de­res i amb tota la gent. Amb l'ale­gria de voler vèncer la història, de gua­nyar-nos el futur.

Fins Al 9-N ens cal una cadena inin­ter­rom­puda d'èxits. Per tant, obli­dem-nos ara de la con­sulta i con­cen­trem-nos en l'11-S. Aquesta és ara la cita més impor­tant. I el repte és d'una enver­ga­dura colos­sal. Esti­mat lec­tor, ja t'has ins­crit a la mani­fes­tació? De tu depèn que ho acon­se­guim. Ha arri­bat un moment, vist el que hem de veure cada dia, que, com diu l'amic David de Mont­ser­rat, seguir a Espa­nya un dia més és una falta de res­pecte amb nosal­tres matei­xos. Però conei­xem la sor­tida de la gàbia, hi ha un camí, el dret a deci­dir. El moment de la rup­tura és a prop, i caldrà no vacil·lar. La millor manera d'asse­gu­rar el 9-N és amb l'èxit de l'11-S. Ban­dera negra. Viu­rem lliu­res.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)