«I així és com algú que ens tracta directament de "tontos", el ministre de Cultura d'Espanya, representa la veu de la creuada del govern espanyol pel "diàleg"»

L'actual portaveu del govern i ministre d'Educació i Cultura, don Íñigo Méndez de Vigo y Montojo, és el novè baró de Claret, descendent del marquès de Cubas i de la reina Maria Cristina i del seu segon espòs, el duc de Riánsares, per la línia paterna, i del marquès d’Esquilache i dels comtes d’Areny, per la línia materna. Membres de la seva família han servit humilment el seu país, Espanya, des de la secretaria del CNI, el Ministeri de Defensa, l'administració del patrimoni del rei/exrei Juan Carlos, etc. També és cunyat d'Íñigo Pérez de Herrasti Urquijo, que darrere aquests cognoms tan il·lustres amaga un individu amb un passat criminal, que va assaltar la seu de la Generalitat a Madrid un 11 de setembre i ha estat condemnat per tinença d'armes. En resum, impressiona imaginar-se la taula de Nadal a casa els barons i les dolces converses al costat de la llar de foc parlant, per exemple, de Catalunya.

Però la família no s'escull; la pròpia història, sí. La carrera política del senyor Méndez de Vigo és esfereïdora: lletrat de les Corts amb 25 anys, aviat emprèn una ascensió meteòrica a l’ombra dels gran líders del PP. Primer, sota Marcelino Oreja, i després, sota de qui fos. Diputat al Parlament europeu des de 1992 i successivament reelegit. És a dir, anava convenientment inclòs a la llista. Així van anar passant els anys, plàcidament acomboiats per les hostesses de la Business Class i els grums dels luxosos hotels belgues. Secretari d’Estat per a la Unió Europea en el Ministeri d’Afers Exteriors espanyol, ministre d'Educació, portaveu del Govern. Bàsicament, doncs, don Íñigo Méndez de Vigo y Montojo, baró de Claret, és la representació perfecta, polida durant segles, millorada per casaments i sopars, exquisidament cultivada en escoles privades i clubs de camp, sublimada després de desenes d’enceses de puros acabada una extenuant jornada de caça, del que podríem denominar, així, com per a no estendre'ns massa, l'establishment perfecte de l'estat espanyol.

Fa uns anys, la senyora Reding va visitar Barcelona i va pronunciar una conferència a la Pedrera. En acabar-se el seu parlament, el baró de Claret, va prendre la paraula. Les imatges van circulat per Internet i, si no les han vistes, busquin-les immediatament [aquí el vídeo al que es refereix l'autor]. Aquells tres minuts de vídeo són un veritable viatge a l'interior de la ment d'un colonitzador.

Hi ha un primer moment que el baró diu: "... los comisarios que vienen a España están ya hartos de que hagan la misma pregunta: qué pasaría si...". aquesta frase la pronuncia amb un somriure crispat, lànguidament ample, d'un menyspreu cansat, deixat anar. Tota la baronia de Carlet sospira alhora. Però l'important és adonar-se que en aquest precís moment ell ja devia estar pensant que el que realment volia dir-nos era que tots plegats érem una colla d'imbècils. Cosa que, efectivament, va passar a fer a continuació: "Eso es así y no tiene vuelta de hoja. Lenin decía que sólo los tontos discuten los hechos. [Y esto] es un hecho".

I així és com algú que ens tracta directament de "tontos", el ministre de Cultura d'Espanya, senyor Méndez de Vigo justament, representa la veu de la creuada del govern espanyol pel "diàleg". Un diàleg per a ximples, és a dir nosaltres, la tribu dels indígenes catalans. Cròniques colonials, en deia Pedrolo.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)