Aquest és el subtítol que acom­pa­nya l'edició anglesa de Canigó, de Jacint Ver­da­guer, con­ver­tit en Mount Canigó en la tra­ducció de Ronald Puppo, que publica Bar­cino-Tame­sis. No és una fita més en una col·lecció que ha traduït i edi­tat en anglès Ausiàs March, Eixi­me­nis, Ber­nat Metge, Isa­bel de Villena o la bio­gra­fia de Ramon Llull d'Ant­hony Bon­ner; és una ini­ci­a­tiva feliç.

“Rich in lyri­cal and the­ma­tic cor­res­pon­dence with long poems ran­ging from La chan­son de Roland, Ari­osto's Orlando Furi­oso and Spen­ser's Fae­rie Que­ene to Mil­ton's Para­dise Lost, Lon­fe­llow's Evan­ge­line and Tenny­son's Idylls of the King.” Aques­tes són, ni més ni menys, les referències amb les quals Puppo incar­dina Canigó dins de la gran lite­ra­tura euro­pea.

Ens ha cos­tat Déu i ajuda arri­bar fins aquí. Vull dir, que la nos­tra con­dició de lite­ra­tura sense estat, fins i tot d'estat que ha vol­gut eli­mi­nar, mino­rit­zar i folk­lo­rit­zar la nos­tra llen­gua, ens ha impe­dit situar les nos­tres lle­tres al lloc que els cor­res­pon, al cos­tat d'algu­nes de les obres majors uni­ver­sals.

“What one cen­tury builds up, the next brings low, / But God's endu­ring monu­ments stands long / Nor raging winds, nor war, nor wrath of men / Will over­ture the peaks of Canigó:/ The soa­ring Pyre­nees will not be bent.”

Recor­dar Ver­da­guer, els últims anys també vol dir recor­dar el Dia de la Memòria, ini­ci­a­tiva feliç d'un grup de ciu­ta­dans que va pro­po­sar-se que les cam­pa­nes del país fes­sin un repic gene­ral per “recor­dar Ver­da­guer i tots els qui han tre­ba­llat i llui­tat per la per­vivència de la llen­gua cata­lana”. Pun­tu­als, als quarts i a les hores, les cam­pa­nes es llançaven a un con­cert fabulós, que esquinçava el cel puríssim i et cla­vava a la terra.

Men­tre bran­din les cam­pa­nes hi ha espe­rança. Aquest país tan incle­ment amb el seu patri­moni té en les cam­pa­nes de les nos­tres esglésies un dels dar­rers símbols de les seves arrels.

El Canigó, l'espina dor­sal del país, és con­ver­tit per Ver­da­guer per sem­pre més en un “conte de Cata­lu­nya”; lle­gir-lo, per­dre-t'hi, és enfron­tar-se al con­cepte de pàtria, tan deli­cat i del qual tant s'abusa, una idea d'estar en el món, una pere­gri­nació i un retorn a algun lloc, l'únic pos­si­ble. La terra.

La terra!, “la terra, aspra o dolça, estèril o fecunda, que ens sosté i nodreix”, com deia Prat de la Riba. La terra que no passa, que no cau, que és sem­pre. Canigó con­voca exul­tant l'espe­rit del pai­satge, la història i la llen­gua, sen­sual, més atre­vida que mai, sabent que us pos­se­eix sal­vat­ge­ment. Per­ta­nyeu a aquesta terra. Les cam­pa­nes, és clar, toquen per vosal­tres. Per recor­dar-vos qui heu estat i qui sereu.

Feli­ci­tats a Ronald Puppo i a Bar­cino-Tame­sis.

Bon Nadal!

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)