Quan l’any 1905 Albert Einstein, des de Berna, va publicar la teoria de la relativitat, molts pocs s’adonaren de l’impacte brutal que tindria en la física i en el coneixement del fenomen del dèficit espanyol

El control de les despeses i costos en l’Estat espanyol, vistos des de la perspectiva de la teoria de la relativitat, mostra una visió inquietant d’un estat que dia a dia ens sorprèn més, amb controls i retallades en continua evolució, balanços i comptes de resultats amb indicis de vida pròpia no humana i un misteriós comportament en el seu interior, on les coses no poden ser explicades amb el coneixement que tenim ni amb la normativa comptable oficial, ja que allí dins, ni la física ni les matemàtiques que coneixem no es compleixen.

Aquest és el fascinant atractiu d’Espanya, el gran forat negre: el fet de saber que les coses com les hem estudiat no funcionen seguint la nostra lògica ni tenen cap comportament lògic. Previsions de dèficit que no es compleixen; desenes d’entitats controladores que no controlen; milers de càrrecs que cobren sous notabilíssims per acabar essent absolutament irresponsables, i mil i una coses tan estranyes que és impossible esmentar-les totes.

Espanya convertida en el gran forat negre d’Europa. Qualsevol cosa que hi passi dins queda oculta per sempre per a algú que l’observi des de fora. Aquesta frontera, o teranyina, és tan densa, tan inexpugnable que cap auditor ni controller no hi ha penetrat mai. És l’última frontera. Planyo els pobres funcionaris europeus que hagin de supervisar res. Acabaran internats als sanatoris dels seus països.

Espanya és avui un monstruós apilament d’ineficiència i corrupció. Un immens forat negre, o, en un llenguatge més popular, un gegantí pou sense fons, que atrau, diabòlicament, el despilfarrament de recursos i acabarà amb la fallida i autoaniquilació.

I és que en els grans forats negres, la gravetat, l’atracció fatal per l’autodestrucció, s’imposa a totes les altres forces. En aquest pendent cap a l’abisme, tot és devorat, ningú no se’n podrà escapar.

Ara bé, la pregunta pertinent és: com ha arribat Espanya a aquest punt?

No és fàcil perquè cal un esforç i constància considerables. Espanya, però, ha sabut prendre totes les decisions que calia per arribar a l’actual desfeta. Ni amb els ajuts de la Comunitat europea, ni amb l’espoli als Països catalans, s’ha pogut apartar ni un mil·límetre de la força de gravetat del forat negre. I esclar, al final la mida del forat ha esdevingut tan colossal que ha erupcionat.

I nosaltres, infeliços de nosaltres, som ben bé al mig del forat negre.