L'autèntica tragèdia naci­o­nal és el pro­vin­ci­a­lisme espa­nyol domi­ci­liat a Cata­lu­nya. Que per a Espa­nya i les seves elits madri­le­nyit­za­des no siguem res més que unes províncies, ara englo­ba­des –i enga­bi­a­des– dins un arte­facte dit “Comu­ni­tat Autònoma” però que li podrien dir colònia o regió, tant se val, és per­fec­ta­ment natu­ral i com­pren­si­ble. Però que gent que viuen a Cata­lu­nya, que hi han nas­cut, que hi han estu­diat, neguin la con­dició naci­o­nal al país on viuen i es gua­nyen la vida és tris­ta­ment dramàtic.

A Escòcia ningú no posa mai en qüestió la seva con­dició naci­o­nal, ser “alguna cosa” que es pot unir o sepa­rar a la resta. A Cata­lu­nya, tota la gent que nega el dret a deci­dir cre­uen que Cata­lu­nya és Espa­nya, o d'Espa­nya, i que no hi ha res a unir o sepa­rar perquè és exac­ta­ment el mateix.

Fa uns mesos, l'amic Fer­ran Sáez es pre­gun­tava: “I si no som un sub­jecte, què som?”, tot fent referència a la sentència del TC sobre la decla­ració de sobi­ra­nia de Cata­lu­nya.

Se'm va ocórrer fer un tuit tot dient que “per a Espa­nya no som un sub­jecte, som un com­ple­ment indi­recte”, més que res, perquè alguna cosa devem ser. Imme­di­a­ta­ment, en Jordi Cor­rons i en Màrius Serra repli­ca­ven que més que “indi­recte” érem un com­ple­ment “cir­cums­tan­cial” (en Quim Ven­drell encara afi­nava més: “com­ple­ment cir­cums­tan­cial de lloc”). En Jaume Aulet, per la seva banda, afir­mava que “som una oració sub­or­di­nada. I de les rela­ti­ves, no pas de les expli­ca­ti­ves”. Tan­ma­teix, per en Gabriel Sal­vadó som un “adverbi de negació”, a la qual cosa en Xavier Fähndrich pun­tu­a­lit­zava que més aviat ho érem de “pos­sessió” (i encara hi havia qui afe­gia que “sub­or­di­na­des adver­bi­als, que són les més pres­cin­di­bles”). Àngels Folch, enèrgica, ho rebut­java amb argu­ments gra­ma­ti­cal­ment impe­ca­bles: “per ells som un objecte directe (l'acció recau direc­ta­ment sobre l'objecte)”. Coral Romà inten­tava una transacció: “o més aviat la clàusula sub­or­di­nada d'un com­ple­ment de règim cons­ti­tu­ci­o­nal”. I men­tre Sílvia Senz apun­tava que no hi havia dubte, som “una oració sub­or­di­nada subs­tan­tiva”, arri­bava una res­posta defi­ni­tiva: la de Betona Comín, per qui, sen­zi­lla­ment, “no som”.

Per a Espa­nya, no som. Cosa que ja sabíem. Però per a molts cata­lans, tam­poc no som res. Viuen con­for­ta­ble­ment ins­tal·lats en el seu món de la província. Per mi serà sem­pre un mis­teri per què com­pa­tri­o­tes meus pre­fe­rei­xen ser manats a manar. No entendré mai com algú pre­fe­reix ser espa­nyol i mem­bre d'una província, a català i part d'una nació. Ara que som encara en l'Any Xam­mar –i no s'hau­rien de per­dre l'expo­sició que Joan Safont li ha dedi­cat al Palau Robert–, ve de gust recor­dar una de les seves grans fra­ses: “L'únic que un català pot arri­bar a ser en la vida és ser català.” No només és con­tun­dent, és d'una cer­tesa abso­luta. Quan els cata­lans inten­tem ser una altra cosa, per exem­ple, espa­nyols, és evi­dent que sem­pre ens equi­vo­quem.

Si per alguna cosa hau­ria de ser­vir el moment que el país està vivint és per acla­rir-nos. Ja no es pot jugar més amb les parau­les: aquí hi ha gent que vol ser inde­pen­dent i gent que vol con­ti­nuar a Espa­nya. Uns volen ser mem­bres de l'Estat català i uns altres ho volen ser de l'Estat espa­nyol. Cap pro­blema, tot és defen­sa­ble en democràcia, encara que sigui tan increïble com que part dels habi­tants del país A vul­guin ser part del país B, que el con­demna a viure pit­jor cada dia. Què hi farem. 

I no passa res perquè anem posant una mica d'ordre: o vols ser català o vols ser espa­nyol, en totes les fas­ci­nants inven­ci­ons que es vul­guin (auto­no­mia, fede­ra­lisme, província, etc., un fes­ti­val d'alter­na­ti­ves). Uns volen for­mar part del món; els altres, d'Espa­nya. Uns volen ser ciu­ta­dans d'un país lliure; els altres, d'una província. No passa res, tot podria ser defen­sa­ble. La tragèdia, però, és que un grup vol votar i l'altre ho impe­deix i amenaça amb un esce­nari apo­calíptic de Mad Max si el pri­mer gosa fer-ho. No són ni uni­o­nis­tes, purs pro­vin­ci­ans.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)