Estem assistint a un espectacle de pura esquizofrènia: escanyats per un espoli de 22.000 milions d'euros anuals, amb un dèficit situat entre el 8 i el 10% del PIB, uns comptes econòmics heretats del tripartit molt i molt pitjors de les previsions més pessimistes, perdonin, però com pot ser que les manifestacions per les retallades es facin a la plaça de Sant Jaume i no a la plaza de Oriente? Què està passant que el govern de la Generalitat no és capaç, senzillament, d'explicar que la sortida del túnel només pot fer-se amb les retallades -és a dir, gestionant millor-, sí, però acompanyades de la reclamació política més exigent per reduir l'espoli? Per què els sindicats del país no centren els seus esforços en explicar l'arrel del problema i denunciar amb tota la força l'ofec econòmic a què està sotmesa Catalunya?

Els falten dades, als sindicats, per a explicar als seus militants i simpatitzants què significa viure a Catalunya avui? L'amic Salvador Garcia-Ruiz està fent un exercici pràctic excepcional en la seva web, que els recomano visitin diàriament (salvallibertat.blogspot.com). Va quantificant en dies i hores d'espoli les retallades previstes pel govern mitjançant l'”espolímetre”, una eina fascinant. Per exemple, en el cas de les retallades que es volen aplicar a les Universitats, de 144€ milions són 3 dies d'espoli. La retallada total en sanitat, de 1.000€ milions, només suposen 21 dies d'espoli. I la gran dada, el 10% de retallades del pressupost total -que el govern del regne d'Espanya considera insuficient- equivalen a 54 dies d'espoli.

No és suficient, pels sindicats? Més. Agafem, ara, el dèficit fiscal català, i siguem conservadors en l'anàlisi: un 8,1% i com a base el PIB del 2008, 216.923€ milions. Cada 1% de reducció signifiquen 2.100€ milions (si em permet en Salva, això seria el “deficitímetre”). És a dir, el doble del que està previst de retallar a la sanitat i a prop del total de les retallades previstes.

No segueixo, els recomano que a cada xifra que coneguin facin el càlcul corresponent. És dolorós però ajuda a entendre la ruïna que significa continuar a Espanya cada dia que passa.

Amb aquesta situació, el més lògic fora que: 1) el govern de la Generalitat hauria de tenyir el discurs econòmic d'estalvi i sacrifici, d'una permanent exigència i reivindicació política; 2) el govern de la Generalitat hauria d'assenyalar al govern del regne d'Espanya com el culpable últim de les retallades; 3) el govern de la Generalitat hauria de ser el principal interessat en explicar l'espoli que patim, posant en marxa de manera immediata una Comissió parlamentària on serien cridats els economistes catalans de més prestigi; 4) arribat el moment, que és ja, avui mateix, el govern de la Generalitat, hauria de liderar la resposta massiva a l'exercici al dret de no cooperació econòmica amb l'Estat (només té sentit el tancament de caixes si el lidera el president del país); i 5) els sindicats de Catalunya haurien de fer front comú amb el govern català per denunciar una situació que tenalla el progrés de tots, amenaça greument els drets dels treballadors i posa en risc el futur de milers de llocs de treball com cap altre fet.

Diumenge és 1 de maig. En el manifest unitari dels sindicats que es pot llegir als seus webs no hi ha ni una sola paraula referida a l'espoli, ni una!; en canvi, hi ha espai per parlar de les revolucions de Tunísia i Egipte i dels drets dels treballadors d'aquells països. És gairebé obligat fer-se la pregunta: realment aquest són els sindicats que representen als catalans? Senyors d'UGT i de Comissions Obreres, a què juguem? Volen manifestar-se?. Esclar que sí!, només faltaria. Però convoquin a la gent al centre mateix dels autèntics culpables de la crisi a Catalunya: a la plaza de Oriente de Madrid. Un punt menys de dèficit fiscal i ja no caldran més manifestacions. Ajudin-nos a aconseguir-ho.

Nota: acabat aquest article m'assabento que hi ha una iniciativa per convocar una manifestació davant de l'Agència Tributària espanyola a la plaça del doctor Letamendi el proper dia 14, tot i que no la convoquen pas ni UGT ni CCOO. Molt bé. Així, sí, que diria El Periódico.