Car­les Pi i Sunyer, en plena Guerra Civil, va publi­car tres obres interes­santíssi­mes –i molt poc cone­gu­des–: Temps de sem­bra, La corda greu i La porta oberta. En con­junt, un autèntic bre­vi­ari cívic “que cerca en la dramàtica deso­lació d'un món en runes el camí d'una regla moral”. Afirma Pi, en el monòleg de La corda greu: “L'home té una tendència irre­fre­na­ble a tre­ba­llar amb des­in­terès i per espon­tani impuls pels altres homes, per la huma­ni­tat, pel racó de terra on viu, pel poble on ha nas­cut. Amb la comunió humana hi tenim el comú deno­mi­na­dor de sen­ti­ments genèrics. Hi ha quel­com en l'home que el lliga d'una manera irre­nun­ci­a­ble a una volun­tat de per­fec­ci­o­na­ment col·lec­tiu, a un ideal al qual sacri­fica el més pur i noble de la seva vida. A la petita comunió que és la pàtria, el seu racó de món, hi està vin­cu­lat per un com­plex de rea­li­tats més tan­gi­bles i con­cre­tes, que for­men la men­ta­li­tat, la raça, la terra, la història, la llen­gua, la volun­tat con­junta. És un sen­ti­ment pre­gon, que ve de l'arrel de l'ànima, fatal i indes­truc­ti­ble. Ser­vint-lo, l'home ser­veix la llei del seu destí.”

Aquesta tar­dor és l'hora greu, el moment de “ser­vir la llei del nos­tre destí”. I amb tot el meu cor, ens desitjo una gran victòria. Fa 300 anys que espe­rem aquest dia. Una llarga i estra­nya revo­lució, la nos­tra, que arrenca de la “Zona Zero”, Bar­ce­lona, el Born, a mig­dia del dia 11 de setem­bre de 1714, i que va neces­si­tar renéixer amb la Renai­xença i moder­nit­zar-se amb el moder­nisme i orde­nar-se amb el nou­cen­tisme i viure un 14 d'abril amb un aire dolç i pur de pri­ma­vera i patir la guerra del des­as­tre naci­o­nal i resis­tir una de les pit­jors dic­ta­du­res etno­ci­des que han exis­tit, el fei­xisme fran­quista, i encara haver d'espe­rar, paci­ent, una llarga tra­vessa dins la gàbia de la Cons­ti­tució espa­nyola. Però dijous és el dia. Dijous és el dia en què, de nou, tor­nem a jugar-nos el nos­tre futur. Tor­na­rem a saber si volem ésser –si volem ésser cata­lans–. Cap de les gene­ra­ci­ons ante­ri­ors a la nos­tra des de 1714, i en van 8 o 9 o 10, no ha tin­gut aquesta opor­tu­ni­tat. Nosal­tres, sí. Només de nosal­tres depèn apro­fi­tar-la.

Aquesta Diada ha situat a tot­hom con­tra el mirall. Una finíssima línia ver­me­lla ha deli­mi­tat el ter­reny de joc, fent impos­si­ble de situar-se en el mig: o Cata­lu­nya o Espa­nya, o dret a deci­dir o Cons­ti­tució espa­nyola. El cata­la­nisme acaba aquest 11 de setem­bre; a par­tir d'ara, comença la història dels cata­lans que volen ser lliu­res. I estic orgullós que en el meu bàndol hi hagi qui hi ha. Són els meus, i amb ells llui­taré, braç a braç, a par­tir del dia 12, perquè puguem esco­llir el nos­tre futur.

La revo­lució cata­lana en marxa és ni més ni menys que la lluita per tor­nar a ésser. No es pot ser una mica lliure, o gai­rebé lliure, sinó que la lli­ber­tat és un con­cepte abso­lut i que, com deia Pau Casals, “no és nego­ci­a­ble”. I per això, i només per això, hem vist con­ver­tir-se el pro­jecte polític de la inde­pendència de Cata­lu­nya com l'únic capaç de fer de palanca a l'ambició naci­o­nal del país, a l'esclat d'ener­gia que neces­si­tem, la corda que fa vibrar l'espe­rit d'una comu­ni­tat. Per això sí que crec que podem tor­nar a par­lar de moment fun­da­ci­o­nal. Per això estem davant d'un moment històric excep­ci­o­nal. Com diu la cam­pa­nya de l'Ara és l'hora: omplir els car­rers és garan­tir que ompli­rem les urnes. No tinc cap dubte que l'èxit de l'11 és l'obri­dor de la con­sulta. D'aquí la seva extra­or­dinària importància, enguany.

Cada cop som més a prop de tor­nar, per fi, a casa. Apro­fi­tem que la rosa dels vents asse­nyala el camí a seguir, pugem a la gran ona groga, exi­gim que la veu del poble s'escolti. Així doncs: a córrer com el vent i a vèncer l'impos­si­ble. Només depèn de nosal­tres. L'hora greu, l'hora de ser­vir la llei del destí. No apel·lo a res, demano sen­zi­lla­ment “ser­vir” la nació. És un moment de dis­ci­plina naci­o­nal. Si dub­ta­ves encara d'anar-hi, pensa en el teu destí i el del teu país. Vine a fer rea­li­tat el lema del Tri­cen­te­nari: viu­rem lliu­res.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)