Acabem de passar uns dies de passió republicana. Entre el record del 14 d’abril i les hazañas bélicas del descendent de Felip Vè, hi ha hagut comentaris i fotos per a tots els gustos. De nou, però, hom assisteix, pertorbadorament sorprès, a l’estranya visió espanyolacèntrica del món que encara avui molts catalans practiquen. Ahir l'amic Ferran Sáez en parlava a l'Ara. Espero que em permeti trepitjar-li el tema.

A veure: que a Espanya hi hagi una República o una Monarquia és absolutament indiferent a les aspiracions nacionals catalanes. Que a aquestes alçades, amb el que ens ha passat, algú confiï en què un règim republicà fos més favorable a un procés d’independència del nostre país és continuar entestant-se en viure de manera permanent en el túnel dels horrors que és Espanya, adopti la forma política que adopti. El que necessitem és el que va fer Macià –corregint Companys-: no es tracta pas de canviar el règim jurídic d’Espanya, sinó de canviar l’Estat.

Del 14 d’abril només m’interessa la proclamació de la República Catalana que va impulsar Macià. Aquest és el fet revolucionari, l’autèntica fita històrica que senzillament deixa en no res tota la política catalanista anterior i és, també, l’única esperança pel futur. Només dos homes, Pau Claris i Francesc Macià, han exercit plenament la sobirania a Catalunya. I al fer-ho, van demostrar que era possible, que no som pas cap país inferior a qualsevol altre, ni condemnat a vagar pel món encadenat a Espanya.

Ara bé, l’opció de la República Catalana no es defensa amb cap bandera espanyola, sigui monàrquica o republicana. Costa tant tenir una visió catalana de la vida? Sempre hem d’anar a parar a Espanya? No en tenim prou amb la història viscuda, com per adonar-nos que la defensa dels nostres interessos només depèn de nosaltres? Volen que els expliqui una parell de centenars d’actuacions lesives als interessos catalans per part dels dirigents de la II República espanyola? Que hi hagi una República o una Monarquia a Espanya ens hauria d’interessar tant com que Nova Zelanda decideixi prescindir de la reina d’Anglaterra. Vull dir que ja s’ho faran.

D’altra banda, i encara que sigui anecdòtic, saben a què obeeix la franja morada de la bandera republicana? Doncs a que era la “insignia de una región ilustre, nervio de la nacionalidad', ni més ni menys que el pendó morat de Castella. I qui tingui memòria, que recordi que el Real Madrid lluïa fins els anys 90 una franja morada en el seu escut pel mateix motiu. Res més espanyol doncs que la castellana bandera republicana.

Que els nostres estimats i soferts federalistes, entestats en pujar com Sísif un cop i un altra la pedra de l’Espanya federal, surtin al carrer amb la bandera tricolor doncs, mira, què vols fer-hi, hi ha gent per tot, fins i tot per continuar essent espanyola. Jo ja fa temps que he renunciat a entendre’ls. Però que un independentista s’abraci a la bandera republicana ho trobo com a mínim decebedor.

Josep Pla deia que no hi ha res més igual a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres. Versionant-lo i aplicant-lo al cas, no hi ha res més igual a una bandera espanyola monàrquica que una bandera espanyola republicana.