Cul­mi­nar la prein­de­pendència –la fase d'exe­cució del procés en què ara mateix ens tro­bem– exi­geix que es pro­du­ei­xin totes les con­di­ci­ons perquè es pro­vo­qui una tem­pesta política per­fecta. Caldrà lide­ratge com­par­tit, pro­jecte comú i uni­tat d'acció; gover­nança del balan­ceig entre el men­tres­tant i l'objec­tiu final; segu­re­tat jurídica i acce­le­ració; eixam­pla­ment de la base inde­pen­den­tista; el cer­cle virtuós dels tres eixos de la rup­tura democràtica, procés cons­ti­tu­ent i pla social; una soci­e­tat civil –àmplia, plu­ral– més impor­tant i necessària que mai; la pro­cla­mació d'inde­pendència sot­mesa a un referèndum uni­la­te­ral (cre­a­des les estruc­tu­res d'estat que ens han de per­me­tre con­tro­lar el ter­ri­tori) i la medi­ació inter­na­ci­o­nal. Però si alguna cosa està clara en aquesta fase final és que, per acon­se­guir la inde­pendència, ens caldrà superar l'actual fase de pro­testa per pas­sar a la de la no coo­pe­ració amb l'Estat.

David Cor­tright, en el lli­bre No-violència per a una nova era política es fa ressò d'un estudi de l'orga­nit­zació de foment dels drets humans Fre­e­dom House. L'any 2005 van inves­ti­gar sei­xanta-set tran­si­ci­ons polítiques que havien tin­gut lloc a les últi­mes dècades –de règims auto­ri­ta­ris–. “L'estudi va con­cloure que la resistència cívica novi­o­lenta va ser un fac­tor impul­sor en cin­quanta casos, pràcti­ca­ment tots els règims resul­tants (el 92%) eren més democràtics [...]”. És ine­vi­ta­ble recor­dar Lluís Maria Xiri­nacs. “Mal­grat les nos­tres diferències, cal que neixi la nos­tra força de la nos­tra cohesió, del nos­tre con­sens cor­dial, del nos­tre pacte de fide­li­tat, del nos­tre com­promís de ger­ma­nor i de la defensa del nos­tre ésser com a poble. Llui­ta­rem con­tra el fort men­tre siguem febles.”

Segons el pro­fes­sor Gene SharP, poden con­cre­tar-se tres for­mes d'acció no-vio­lenta: 1. Pro­testa i per­su­asió (encara una fase simbòlica i comu­ni­ca­tiva); 2. No coo­pe­ració (desen­vo­lu­pa­ment d'acci­ons de resistència, amb reper­cus­si­ons soci­als i econòmiques –vaga, boi­cot– i polítiques –rebuig a l'auto­ri­tat–) i 3. Inter­venció (alte­ració nor­mal de la soci­e­tat i cre­ació d'ins­ti­tu­ci­ons alter­na­ti­ves per subs­ti­tuir el poder de l'adver­sari amb for­mes paral·leles de poder popu­lar).

Fins ara, el movi­ment inde­pen­den­tista s'ha mogut en l'àmbit de la pri­mera: pro­testa i per­su­asió, desen­vo­lu­pant una gamma extra­or­dinària de for­mes cre­a­ti­ves de des­a­fi­a­ment a l'Estat impropi. En aquests dar­rers cinc o sis anys hem fet de tot i l'èxit ha estat il·lusi­o­nar una part molt con­si­de­ra­ble de la ciu­ta­da­nia, que ha vis­cut amb inten­si­tat i passió el que s'ha ano­me­nat “la revo­lució dels som­riu­res”.

Però encara s'ha asso­lit un guany més deci­siu, vital davant els mesos que ens espe­ren: orga­nit­zar un tei­xit asso­ci­a­tiu capaç, estruc­tu­rat i alta­ment pro­fes­si­o­nal. Tant l'ANC, com Òmnium, com l'AMI –les tres grans–, amb la resta d'enti­tats inde­pen­den­tis­tes, han excel·lit a arti­cu­lar equips, cohe­si­o­nar grups, pla­ni­fi­car estratègies i llançar tota mena de cam­pa­nyes. Aquesta exper­tice serà fona­men­tal amb vista a pren­dre el deter­mini del pas següent que, amb tota pro­ba­bi­li­tat, hau­rem de pren­dre: pas­sar a la fase de no coo­pe­ració. I és que també la prein­de­pendència caldrà gua­nyar-se-la al car­rer.

Ara bé, la deso­bediència forma part de tota l'estratègia d'aquests 16 mesos finals. I, per tant, està sot­mesa també a les nor­mes bàsiques que hau­rien de con­duir-los: con­fiança, res­pon­sa­bi­li­tat i espe­rança.

Fer-ho bé, no és cap excusa per atu­rar-se. Tenir pressa, no vol pas dir córrer, sinó avançar en línia recta. Com­plir el man­dat democràtic del 27-S és tirar enda­vant els pro­gra­mes elec­to­rals i la reso­lució de des­con­nexió del 9-N. Sense les estruc­tu­res d'estat no podrem fal­car una pro­cla­mació d'inde­pendència, però tam­poc no hi arri­ba­rem sense el procés cons­ti­tu­ent o el dia a dia del pla de xoc social. Cal que tot con­flu­eixi al mateix temps. Però tot això ja sabíem que ens ho tro­baríem al davant, oi? I és en aquest sen­tit que la deso­bediència esdevé l'autèntica clau per obrir el forat de la gàbia.

Per això ens calen unes enti­tats de la soci­e­tat civil for­tes i inde­pen­dents amb una ambició total, objec­tiu nítid, pràctica de deso­bediència / fide­li­tat ins­ti­tu­ci­ons cata­la­nes, mètodes pacífics i escru­po­lo­si­tat democràtica. Amb la tran­quil·litat de saber que un poble al dar­rere està espe­rant i deci­dit.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)