No sem­pre es té l'ocasió d'assis­tir a un esfon­dra­ment com el que ha vis­cut el PSC aquests dar­rers temps. I tan­ma­teix, en menys de tres anys, hem vis­cut el cre­pus­cle dels déus soci­a­lis­tes, una lluita a con­tra cor­rent per afer­rar-se al poder –com fos i amb qui fos–, i que ha por­tat el PSC al llin­dar mateix de l'extinció. Un espec­ta­cle que mereix anar acom­pa­nyat, per enten­dre'l millor, de la música de Wag­ner.

Amb aquesta des­feta no només cau el mite de la gestió soci­a­lista, sinó que s'endú per enda­vant el PSC més espa­nyo­lista i amb ell algu­nes car­re­res que fins ara sem­bla­ven inde­tu­ra­bles. Serà molt difícil que la Sra. Chacón o el Srs. Iceta i Cor­bacho, per exem­ple, per­duda tota cre­di­bi­li­tat, tin­guin cap paper a jugar en els futurs esce­na­ris que s'obren a un par­tit tocat i gai­rebé enfon­sat i que ha de res­sus­ci­tar. Són part del pas­sat, de la vella política, que avui llu­eix com a símbol la parca amb una daga, i una boira d'oblit els va encer­clant.

Les der­ro­tes dei­xen un soci­a­lisme frac­tu­rat per les divi­si­ons de cor­rents, amb cen­te­nars de milers de vots per­duts. “El par­tit no és mort”, afir­men els super­vi­vents. Pot­ser no, però tam­poc l'orques­tra del Titànic dei­xava de tocar men­tre s'enfon­sava el transatlàntic en l'oceà. El PSC va obli­dar-se d'un país, del seu país. I ara ho paga. Es va per­dre en els labe­rints del poder, devo­rant-ho tot i desant en un calaix la seva raó de ser i la idea de trans­for­mar i fer avançar el seu país. I ara ho paga.

Avui el PSC es troba amb una militància en estat de pànic davant de la tra­vessa del desert que s'intu­eix. Si fa tres anys, l'ajun­ta­ment de Sant Cugat era la màxima ins­ti­tució ges­ti­o­nada per CiU, avui ho són Lleida i Tar­ra­gona pel PSC. Van acu­mu­lar tots els poders a Cata­lu­nya, i els han per­dut tots. No s'ado­na­ven que el terra es movia sota els seus peus. Ara, el par­tit es troba a la intempèrie. I en política, a fora fa fred.

Entre la sole­dat i el silenci, comença la sorda lluita pel poder de les res­tes de l'apa­rell del par­tit. Serem davant de l'últim acte, si els nous actors es pen­sen que poden sor­tir-se'n amb les estratègies d'Il Gat­to­pardo, can­vi­ant algu­nes coses perquè tot con­tinuï igual, sense recor­dar que el príncep de Salina era un con­ser­va­dor.

Avui l'esquerra naci­o­nal la repre­senta ERC i al seu cos­tat, ICV, la CUP i altres movi­ments mal­den per donar un mis­satge de nove­tat, auten­ti­ci­tat i rege­ne­ració, con­cep­tes tots ells als antípodes de l'actual soci­a­lisme català.

Però l'autèntica espo­leta que ha fet explo­tar en mil bocins el PSC ha estat ama­gar-se a l'Olimp de l'auto­no­mia, sense ado­nar-se de la revo­lució que empe­nyien els humans. Que un par­tit que nega el dret de deci­dir i que impe­deix als seus ciu­ta­dans expres­sar-se, tin­gui després el cinisme de des­pres­ti­giar la via democràtica que aquell poble escull per poder fer-se sen­tir és optar direc­ta­ment per la gui­llo­tina política.

Lle­gia al twit­ter l'altre dia que amb la inde­pendència caldrà recu­pe­rar el pres­tigi de ter­mes com ara “soci­a­lista” i “fede­ra­lista”. Cer­ta­ment. De fet, no és difícil. Només cal aixe­car les per­si­a­nes de la història. Per exem­ple, lle­gir Rafael Cam­pa­lans, un dels grans refe­rents del soci­a­lisme català, i que l'actual think tank soci­a­lista porta el seu nom sense ado­nar-se de la bomba política que suposa. I és que l'any 1923, Cam­pa­lans deia: “Un prin­cipi subs­tan­tiu per a nosal­tres, soci­a­lis­tes de Cata­lu­nya, és el de la lli­ber­tat total i abso­luta de Cata­lu­nya.” Sí, va exis­tir un dia un soci­a­lisme català unit a la qüestió naci­o­nal: Cam­pa­lans, Serra i Moret, Pallach.

L'única alter­na­tiva que té el PSC, gens vis­con­ti­ana, és tre­ba­llar, tre­ba­llar i apren­dre la lliçó de la der­rota, des­co­brir d'una vegada el país que van dei­xar enrere, com­pro­me­tre-s'hi i repren­dre el camí que mai hau­rien d'haver dei­xat: el camí de Cata­lu­nya. Només té sen­tit un PSC que doni valor a les tres sigles. I la prova del cotó és sen­zillíssima: el “nou” PSC estarà a favor –sense enganys ni joc de parau­les de la neo­llen­gua auto­no­mista– del dret a l'auto­de­ter­mi­nació de la nació cata­lana, sí o no? En aquesta qüestió s'hi juga l'últim alè de vida.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)