«Si despullem el poema de Vinyoli queden tres mots: Memòria, Paraula i Vida. Potser és això, sí. I així és com viurem nostra vida, mesclada amb tu»

Estimat pare,

Em penso que vam fer bé les coses. O al menys com t'haurien agradat. Des que vas morir al Trueta -només tenim paraules d'agraïment per tots els que et van atendre-, tot ha anat tan ràpid que les decisions les preníem volant, pensant en tu. Tant de bo l'encertéssim. Primer, vam escollir de recordatori la foto d'un dels dotze ametllers que vas fer plantar dijous, l'endemà de la victòria del Barça. Encara aquell matí de dijous vam poder-te ensenyar la foto de la vinya Calic amb els seus nous habitants. N'hi havia una molt bona, amb la terra llaurada i els ametllers que volies per a l'àvia: "li agraden les ametlles; i, a més a més, no podem tenir la vinya erma". Em vas demanar que et calcés les sabatilles. Els teus peus, morats, inflats, no es movien. Em deies alguna cosa, però ja gairebé no t'entenia. Tant se val. Vam acabar parlant dels gols del Messi i de Luis Suarez i del judici pel 9-N. Però no, era impossible que pretenguessis anar-hi. Aquest cop no, pare. "Envieu-me com a carn de canó quan faci falta; amb la cadira de rodes podem ser una trinxera formidable", deies, sobre el xoc de trens.

A l'hora de posar-hi un text al recordatori vam escollir aquella frase del Hamlet quan Poloni aconsella al seu fill: "Sigues fidel al tu mateix". Un cop l'havies triat d'entre les teves preferides. De fet, el que volíem dir-nos era que procuraríem guardar-te fidelitat a tu. A una certa manera de veure el món, la teva petita pàtria en què s'havien convertit les parets de casa del carrer Major de Santa Coloma, i el jardí amb les tortugues, i la NASA tecnològica que t'havies construït, i la biblioteca, amb els teus llibres estimats, presidida per "Els nostres clàssics" i la Bernat Metge, recomprada de nou fa pocs anys. Fidelitat a una vida que havia girat al voltant de tres punts: la família, els amics i Catalunya. Als tres havies estimat bojament; als tres els volies lliures. Però fidelitat també  a la teva prodigiosa capacitat d'adaptar-te a cada nova dificultat física, a la il·lusió, renovada cada dia, d'encetar un nou dia. Fer feina. Aquest és el llegat: viure, el regal de la vida. Viure cada instant, aprofitar cada moment, fins i tot els silencis.

Amb el recordatori a punt, vam preparar la missa. Els teus néts, en assemblea -no endebades hi ha majoria cupaire- , van anar descabdellant anys de records i escrivint "Un dissabte qualsevol", aquells dissabtes gloriosos amb la família al voltant de taula, senzillament perquè era un dissabte qualsevol.

Mossèn Ramon va encertar en el to del funeral. Quin alleujament ser enterrat allà on has viscut i per qui t'ha conegut! Les paraules es tornen clares i netes. Tornar a la terra des de la mateixa terra. Un ram de flors dels escoltes del cau t'acompanyava. I l'estelada.

Vam llegir també el poema d'El silenci dels morts, de Joan Vinyoli, probablement les paraules que per mi reflecteixen millor el que penso davant la mort i que sempre intento dir en moments així i mai no aconsegueixo. El recordes? Fa així:

La terra cobra el delme. No parlem,
però, dels morts i fem-nos lentament
al pensament que alguna cosa d’ells
és molt a prop.

Visquem-ne acompanyats
com si només ens departís una paret de fum
que priva sols de veure’ns. Llur silenci
se’ns fa sensible, de vegades,
intensament, en un record.

No deixis de voltar-te
de les seves imatges. Cada dia
posa’ls flors al costat, per si poguessin
sentir la flaire de les roses.

Què sabem de cert
de llur manera d’ésser? Preservem les coses
que van tocar, deixem-les allà on eren,
quietament. I potser un dia
se’t manifestaran.

I si no ho fan, espera
pacientment, contemplativament,
tota la vida. Viu la teva vida
mesclada amb ells.
Usa dels morts així.

O deixa'm dir-t'ho d'una altra manera. Si despullem el poema de Vinyoli queden tres mots: Memòria, Paraula i Vida. Potser és això, sí. I així és com viurem nostra vida, mesclada amb la tu.

Tot plegat, em sembla, ja et dic, ho hauries trobat raonable. Amb un punt de contenció britànica i d'austeritat calvinista.

Però, pare, em sap molt greu. Em sap molt greu que no hagis mort en una terra lliure.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)