23 de gener de 1939. A primera hora de la tarda surt un Bibliobús des del Palau Robert, seu de la Institució de les Lletres Catalanes. Un grup d’intel·lectuals i escriptors s’han assegut com han pogut en uns taulons que hi han posat a través, traient-hi els pocs llibres que hi quedaven, en aquell camió militar que havia estat reconvertit en Biblioteca per a servir llibres als soldats del front. Fugen de Barcelona cap a un destí incert. Pi i Sunyer havia encarregat a un funcionari de la Conselleria de Cultura, Miquel Joseph, feia poques hores, l’evacuació d’alguns dels escriptors que tres dies abans de la caiguda de Barcelona encara seguien a la ciutat, els germans Trabal, Mercè Rodoreda, Armand Obiols, Joan Oliver o Lluís Montanyà van entrar al Bibliobús i Joseph va donar l’ordre de marxar. L’endemà, un camió sortiria del mateix lloc amb en Xavier Benguerel, en Domènec Guansé, l’Alfons Maseres, en Ramon Vinyes o en Sebastià Gasch. I encara altres ho farien en cotxe, com les famílies de Feliu Elias o de Pompeu Fabra. Tots s’acabarien trobant, juntament amb el grup de polítics que també fugia, narrat de manera extraordinària per Rovira i Virgili a Els darrers dies de la Catalunya republicana -llibre cabdal de la literatura catalana-, a un mas dels afores d'Agullana, Can Perxers, on aviat arribaria el President Companys i, una mica més tard, el President Aguirre.

Sóc absolutament parcial en aquesta afirmació, però per mi aquell Bibliobús s’ha anat convertint a poc a poc en el millor exemple del que va significar aquella desfeta. La història d’aquell vehicle representa molt més que una carrosseria abonyegada que s’arrossegava com podia per les carreteres embussades, plenes de gent, d’un poble camí de l’èxode, aquell final de gener de 1939. És el símbol de la llengua i la cultura de Catalunya, perseguida, vençuda, anorreada, camí de l’exili. És la representació més ben acabada del desastre nacional que la guerra d’Espanya va tenir pel nostre país: una cultura esclafada.

El genocidi que ha viscut Catalunya és d’unes proporcions tan colossals que difícilment es troben exemples semblants a l’Europa occidental. La destralada franquista va esmicolar un projecte de país, un projecte tenaçment sostingut per uns quants homes i dones, els millors que mai ha donat el país, obsedits tan sols per lluitar per la llibertat, per trenar un país culturalment avançat, per redreçar nacionalment un poble. Anaven construint nació, avançaven, endavant, sempre endavant, i a mi no em cap cada dubte que la separació amb Espanya hauria estat irreversible amb 10 anys més de democràcia. Com pot un poble en democràcia continuar esclau?

En un dels textos més emocionants que jo hagi llegit mai, Francesc Trabal va escriure a l’exili una carta a la seva neboda intentant explicar-li la seva decisió. Li deia: “No sabíem, no sabem, si mai podrem tornar amb tu, però sabíem, sabem, que la llengua catalana tornaria a tu, que la llengua catalana seria la teva llengua, que tu eres Catalunya i si et deixàvem era per no deixar-te. (...) Un de nosaltres s’ajupí, es posà de genolls en calma i besà la terra. No et recordaràs mai que en aquell instant la teva mà petita tocà els teus llavis, et semblà que una mena de volva dolça t’havia tocat: tots nosaltres, els que ens en anàvem, no sabíem si per sempre, acabàvem de besar-te. Era l’adéu, era l’arreveure? Perquè algun dia comprenguessis, ens disposàvem a donar la volta al mon, a seguir el camí de la més llarga marrada, si així podíem salvar-te la teva veu”. Sí, ens la van salvar. Hi tenim, doncs, un deute etern, el mateix que amb la resistència de l'interior: ells van fer que el pantà franquista no ens engolís a tots.

Ara un grup de "catedràtics, professors i professionals", liderats per l'exministre d'UCD Otero Novas i l'exalcalde del PSOE Francisco Vázquez, han fet públic un libel facciós urgint a frenar la "la deriva separatista". S'han camuflat sota el nom d'Aula Política del Instituto de Estudios para la Democracia de la Universidad CEU San Pablo, però és el franquisme de sempre. Aquella, vella, coneguda, pudenta olor del franquisme de sempre. Aquests professionals acientífics i feixistes afirmen: "Debe reseñarse que hay muchas señales acreditativas de que no existió, o al menos no existió con estabilidad o generalidad, una política franquista de prohibición de la lengua catalana”. I rematen, esclar: “en los últimos treinta años, la lengua que en Cataluña oficialmente se margina, se desaconseja usar, se sanciona o se impide utilizar, es la castellana". Que en ple segle XXI hàgim de llegir aberracions com aquesta és esborronador. I trobo que és patètic que això pugui passar, i escandalós que aquests "professors" segueixin ensenyant i paorós només d'imaginar-me que continuem essent el blanc del seu objectiu.

Ja no només és l'incomprensible fet que Espanya no hagi jutjat mai a cap criminal feixista en el passat, sinó que els nous franquistes segueixen campant amb total impunitat. Només amb la independència acabarem amb el franquisme. Marxem si volem salvar els nostres mots.