Havíem estat reduïts al folklore i a una llengua escrita dialectal per a eunucs, maldestra, borda, anàrquica. El provincialisme engavanyat ens estava portant a l’extinció. Però una generació, la generació republicana, la generació de Pompeu Fabra, va alçar-se senzillament perquè volia ser més lliure, més audaç, més moderna. I sense una llengua fàcil, còmoda i culta, tot inexcusablement alhora, res no s’hauria aconseguit. Va caldre imaginar-se un idioma, dibuixar-lo, sentir-lo, tornar a fer-nos-el nostre, fer-ne milers d’esborranys a llapis, esborrar-los, discutir-los, cedir —sovint—, per acabar dibuixant amb carbonet cada mot, cada frase, lligats per sempre més a una geografia, a una terra i a una llum. Gràcies a Fabra s’obria la porta a la modernitat per la via de la normalitat. Estrenàvem una llengua i la seves possibilitats van fer el miracle. Verdaguer n’havia salvat l’ànima; Fabra en salvava el cos. Ja no miraríem mai més a Madrid sinó a París, Londres o Berlín. El món sencer era nostre, perquè nosaltres ja podíem escriure sobre el món sencer.

Com no havia de gaudir Mestre Fabra en les seves visites a la penya gran de l’Ateneu i, mentre s'embadalia mirant la tortuga, escoltar-hi com la llengua era viva i apta per discutir, per riure, per opinar, per pensar, per ironitzar, per crear bellesa, per destil·lar intel·ligència! Carner, Guerau de Liost, Pla, Sagarra, Rovira, Soldevila... si aquells escriptors haguessin vacil·lat, res tampoc no s’hagués aconseguit. I tanmateix, ells no van dubtar ni un segon a seguir-lo; igual que Fabra no va dubtar a rebutjar la invitació per entrar a la Real Academia de la Lengua Española: «Si a mi se’m considerava una mena de símbol de la llengua catalana, em va semblar molt clar que, si jo fallava, fallaria la llengua. I m’era evident que si la llengua fallava, fallava tot.» No, ni Fabra ni la llengua no van fallar. I la porta que va saber obrir ens va permetre abocar-nos al cosmopolitisme i tocar el futur amb la punta dels dits.

Jordi Ginebra i Joan Solà, dos estudiosos de la seva obra, han sintetitzat la seva ideologia, criteris i objectius: aconseguir una llengua moderna de cultura, nacional, referencial; una llengua escrita que reflectís la llengua parlada, que fos clara i lògica, autònoma i germana de les altres d’Europa. Aquest va ser el seu llegat. Mai no va defallir en la tasca; sempre va tenir confiança.

Quina immensa tristesa aquell Nadal de 1948! Ho havien perdut tot, fins i tot l’esperança de tornar, i els morts anaven caient a un costat i un altre de la ratlla: Rahola, Ruyra, Latorre, Maseras, Coromines, Companys. Aquell Nadal, va morir Fabra. El següent, tampoc ja no hi seria Rovira i Virgili. La nació queia en les tenebres franquistes. Tot pel que la generació republicana havia lluitat -llibertat, cultura, modernitat- era destruït.

Al seu enterrament, a Prada, Pau Casals va entendre la grandesa del moment i el que exigia. I així, trencant la promesa del seu silenci, va arrencar a tocar en públic a l’església de Prada, quan sortia el fèretre amb les despulles de Fabra. Ja sé que Casals és recordat per una infinitat de gestos més importants, però per mi aquell ha estat sempre el més preuat. Quan vaig a Prada visito sempre la seva tomba. M'agradaria que el dia de Nadal, a més del president Macià, també ens recordéssim de Pompeu Fabra.

El 1930, essent president de Palestra, va escriure: “El problema de Catalunya depèn de l’actuació i de l’esforç de cadascú; hem d'evitar providencialismes. Només tindrem el que nosaltres sapiguem guanyar. Cal reconèixer tots els nostres recursos i estudiar llurs possibilitats. No tenim un estret nacionalisme. Vivim de cara al món i si volem la plena sobirania per al nostre poble és per a millorar la qualitat dels nostres conciutadans i per a obtenir que Catalunya, intensament civilitzada, pugui oferir una efectiva col·laboració en l’obra de millorament i progrés de la humanitat”. Paraules a les quals només em queda dir Amén.