A Prada, s'han aple­gat una cin­quan­tena d'exi­li­ats. Les famílies de Josep Maria de Sagarra (que ha fet un petit pes­se­bre amb la seva dona), de Joan Ala­ve­dra i Pau Casals amb la seva com­pa­nya, Fras­quita Vidal, són entre ells. Després de dinar, el mes­tre des­penja el cello. I El cant dels ocells sem­bla que surti de l'estança i voli fins al cim nevat del Canigó.

A Lon­dres, la família del doc­tor Tru­eta es dis­posa a dinar. Hi són els Bosch Gim­pera (amb qui com­par­tei­xen la casa on viuen) i en J.M. Batista i Roca, l'oncle Tista per les filles Tru­eta. La II Guerra Mun­dial ha escla­tat fa uns mesos i el dinar es viu entre rumors de bom­bar­de­jos i la sort dels exi­li­ats.

Les famílies de Fran­cesc Tra­bal, Joan Oli­ver, Xavier Ben­gue­rel, Cèsar A. Jor­dana i Domènec Guansé, després que fruc­ti­fi­ques­sin les ges­ti­ons que va fer Josep Maria Trias i Peitx, secre­tari gene­ral d'Unió Democràtica durant la Guerra Civil i un dels homes clau en els pri­mers mesos d'exili, havien triat anar a Xile. La nit de Nadal, Tra­bal la va viure així: “Una gran pau ajudà el pas del vai­xell aque­lla nit en ruta vers Rio de Janeiro: l'aigua no es movia. Cap llum no reve­lava el nos­tre pas cap a la immen­si­tat. Érem una volva que el vent d'Europa gron­xava cap a aquesta banda del món i que un cler­gue patri­ota basc beneïa a mit­ja­nit ento­nant a boca tan­cada l'hosanna de pau i de fe en una trans­fi­gu­ració que ens donava coratge. Alçàrem els ulls a l'infi­nit, en l'hora dolça noc­turna, i encara des­cobrírem l'àngel de Nadal que ens asse­nya­lava la ruta, i poc després vèiem les pri­me­res llums d'Amèrica, fent-nos bol­car el cor.” Poques set­ma­nes abans, en el Massília, viat­java Pere Coro­mi­nes amb sis dels seus fills rumb a Bue­nos Aires. Però aquest 25 de desem­bre ja és mort.

Lluís Com­panys és a París. I Tar­ra­de­llas i tants d'altres. Tot s'ha per­dut. I de l'enfon­sa­ment total, amb prou fei­nes que­den uns pocs recur­sos per aten­dre tota la misèria de l'exili. A prop de Laye­tana Office, la família de Car­rasco i For­mi­guera, la vídua del polític demo­cra­ta­cristià, amb els seus vuit fills, tracta de pas­sar com pot el segon Nadal més trist de la seva vida. Els camps de con­cen­tració de la Cata­lu­nya Nord, aquest pri­mer Nadal d'exili, són encara plens. El drama s'abat sobre cen­te­nars de famílies cata­la­nes, que depe­nen d'un permís de tre­ball per sor­tir-ne. Els encalçarà la II Guerra Mun­dial. Molts repren­dran la lluita.

A Cata­lu­nya, la repressió s'abat des­pi­e­tada. El desem­bre de 1939 han mort afu­se­llats dese­nes d'alcal­des repu­bli­cans (fins a 45 seran assas­si­nats), i Car­les Rahola i Domènec Latorre i Lluís Esca­ler (en el Sant Jordi més sag­nant) i Josep Sunyol, el pre­si­dent del FC Bar­ce­lona, i el doc­tor Vivan­cos. Les pre­sons són ple­nes de milers de demòcra­tes. Totes les ins­ti­tu­ci­ons del país són “depu­ra­des”; la llen­gua, pro­hi­bida; els noms dels car­rers, dels llocs, de les coses, can­vi­ats. Es tracta d'esbor­rar una memòria, la de la Cata­lu­nya repu­bli­cana i autònoma. El fei­xisme es veu i es talla en l'aire que es res­pira. El gene­ral Franco acaba el seu dis­curs de Nadal dient: “Sin­ta­mos hoy más que nunca el orgu­llo de nues­tra his­pa­ni­dad civi­lit­za­dora de pue­blos y defen­sora de la Fe que da impulso y con­te­nido a nues­tro grito de: Arriba España!!”

En aquell Nadal de 1939 tot va atu­rar-se i per pri­mer cop en aquell país par­tit en dos, l'exili i l'inte­rior. Va ser l'ins­tant de pren­dre consciència de la cer­tesa de la pàtria per­duda, esqui­vada fins ales­ho­res en la rutina de la super­vivència. Un Nadal de des­co­rat­ja­ment i nostàlgia, però un Nadal d'espe­rança i de ganes de con­ti­nuar llui­tant, també, com va escriure Xavier Ben­gue­rel a la seva mare, que va res­tar a Bar­ce­lona: “No per­dis la força dels teus braços, que jo sento que aviat hauràs d'aixe­car-los molt enlaire per salu­dar el nos­tre retorn. Quan em sen­tis arri­bar, surt al teu balcó i ales­ho­res mira les mun­ta­nyes, el cas­tell, el mar i la gent: veuràs que tot som­riu i que s'està rea­lit­zant un mira­cle com en el temps feliç del nos­tre pes­se­bre. Surt ales­ho­res al balcó i canta, que et faran com­pa­nyia els nos­tres cants i l'aire, generós de tan­tes ban­de­res –de les nos­tres ban­de­res– que puja­ran al cel amunt a voli­ors! Canta les teves cançons, para la taula amb tot el bo i millor de casa nos­tra i no temis.”

Fa setanta-cinc anys. Bon Nadal.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)