Entre els anys 1924 i 1933 la figura de Francesc Macià va repercutir dins de l’àmbit català, espanyol i internacional. Fets destacats li van donar ressonància. Un fou la Conspiració de Prats de Molló el 1926. Un altre, el seu viatge a Amèrica que va culminar a Cuba amb l’aprovació d’una Constitució Provisional per a Catalunya. I el tercer, la proclamació d’una efímera República Catalana l’abril de 1931, i finalment, la seva condició de president de la Generalitat de Catalunya.

Durant els primers anys del segle XX radicaven a Cuba al voltant de 17.000 catalans. No eren relativament gaires en nombre, però sí ho era el seu potencial econòmic. Per a dur a terme els projectes d’en Macià calien recursos financers i el 47% dels rebuts de l’exterior per Estat Català –partit d’en Macià- van provenir dels catalans de Cuba, organitzats en nombroses societats benèfiques, lúdiques i polítiques. Entre aquestes últimes destacaven el Centre Català de l'Havana, el Catalunya Grup Nacionalista Radical de Santiago de Cuba, el Bloc Nacionalista Cathalonia de Guantánamo i la Germanor Catalana de Camagüey. No foren les úniques. Algunes tenien les seves pròpies publicacions i la més notòria va ser La Nova Catalunya del Centre Català. En 1922 es va crear el Club Separatista Català no.1 de L'Havana, societat secreta a l’estil de l’època el qual propòsit era la independència. L’exemple va ser seguit en altres latituds.

El setembre de 1923 es va produir el cop d’estat de Primo de Rivera. S’intentava aturar   la crisi monàrquica provocada per la marejada de moviments sindicalistes i nacionalistes, catalans i bascos principalment. Els dirigents d’aquestes organitzacions van passar a l’exili o a la clandestinitat. Francesc Macià va ser un d’ells i des de l’exterior va iniciar una acció infatigable per la independència catalana. A finals de 1927 comença un viatge per Amèrica Llatina on hi havia fortes colònies catalanes.

El viatge va començar pel con Sud i esdevingué una veritable peripècia perquè els governs d’Uruguai i Argentina, pressionats per Madrid, van interposar tota mena de dificultats. L’entrada de Macià i el seu secretari, el poeta Ventura Gassol, a Argentina va haver de fer-se travessant furtivament el riu la Plata des de Montevideo en un viatge tempestuós de tres dies. Un cop consumada la seva presència a Buenos Aires, la colònia catalana va moure influències i va contractar advocats que legitimaren l’estada de l'Avi en el país, recolzats per la premsa i les organitzacions progressistes. Després va passar a Xile on tampoc el govern li va ser procliu i va tractar d’impedir-li l’entrada al país; finalment, les mobilitzacions a favor seu van obviar tals dificultats. El 15 d’agost de 1928 va arribar a Cuba, però en aquest cas no va haver-hi obstacles malgrat que el govern de torn era el del tirà Gerardo Machado. Ho van recolzar decididament les organitzacions cíviques del país, les associacions patriòtiques cubanes i les personalitats que veien amb simpatia la causa catalana que els resultava propera tenint en compte l’encara recent lluita de Cuba contra el colonialisme espanyol. L’entusiasme major, per descomptat, va ser el de les societats catalanes.

L’estada de Macià i Gassol a Cuba es va estendre fins al 13 d’octubre. Els compliments i recepcions van ser aclaparadors i la visita es va convertir en un esdeveniment. Els casals catalans, les associacions de veterans, la premsa i diverses entitats i personalitats van ser els seus amfitrions. La nota discrepant la va donar l'Ambaixada d'Espanya que va protestar per l’aprovació de la Constitució; per la recepció que li va oferir el general Loynaz del Castillo a la seva finca a la qual van ondejar les banderes de Cuba i Catalunya, i pels honors militars que va rendir una banda de Camagüey atès al fet que Macià havia estat coronel d’enginyers.

El viatge a Cuba estava planejat des d’anys enrere. Macià havia encarregat a Josep Conangla i Fontanilles, patriota i intel·lectual català radicat a l’illa, la preparació d’una ponència de Constitució que serviria de carta magna provisional en el moment en què s’assolís la independència de Catalunya i fins que no s’aprovés una definitiva per mitjà d’un plebiscit.

L’assemblea Constituent del Separatisme Català tingué lloc entre el diumenge 30 de setembre i el dimarts 2 d’octubre a l’Havana. En les sessions, entre altres qüestions, es va aprovar La Constitució Provisional de la República Catalana i la creació del Partit Separatista Revolucionari de Catalunya, a imatge el Partit Revolucionari de Cuba fundat per José Martí per engegar la guerra d’independència.

Macià va tornar a Europa i va aconseguir establir-se a Brussel·les el novembre de 1928. A Espanya la dictadura en la seva fase terminal i els esdeveniments - intents insurreccionals, coalicions, protestes – van induir el líder a adaptar la lluita a les noves condicions. El 22 de febrer de 1931, després de 8 anys d’exili tornà a Catalunya. A Barcelona ho va rebre una multitud inusitada i immediatament es va convertir en el principal protagonista del catalanisme. El 19 de març va crear Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), partit nacionalista, amb tendències esquerranes en què es van fusionar diverses organitzacions, Estat Català entre elles.

Les eleccions municipals del 12 abril de 1931 van donar un triomf tan gran a les forces antimonàrquiques espanyoles que el govern en ple es va sentir obligat a plegar. De fet va ser un plebiscit. El dia 14, anticipant-se en 8 hores a Madrid, Macià va proclamar la República catalana a Barcelona. En aquest moment, de forma tàcita i inclús no percebuda, va començar a regir la Constitució provisional aprovada en l’Havana el 1928: per a una ocasió com aquesta va ser concebuda.

La reacció de la recentment encetada República espanyola no va demorar. Immediatament, va convertir al separatisme català en el seu problema més urgent i ho va posar en les mans d'Alejandro Lerroux, ministre d'Estat i des de sempre notori demagog i enemic del catalanisme. El govern central no diferia dels seus antecessors en matèria de centralització i va arribar a amenaçar amb la intervenció armada en una conjuntura en què   Catalunya no tenia condicions per a fer una resistència reeixida. Macià es va veure obligat a acceptar l’autonomia proposada per Madrid. Va ser, segons expressaria, “el dia més trist de la seva vida”.

La reacció dels catalans de Cuba i en general d'Amèrica, va ser adversa a Macià. No van entendre que hagués acceptat una autonomia en lloc de la independència i va ser objecte de les més severes crítiques. A poc a poc l’enuig va cedir pas a la raó. L’octubre de 1932, sorprenentment, la revista La Nova Catalunya, portaveu dels separatistes i grups afins, va publicar un extens editorial titulat “El despertar d’un somni: dels núvols de la il·lusió a la petja de la realitat”. Expressava, entre altres raons, el desconeixement de la conjuntura amb les pressions de sindicalistes, anarquistes i altres moviments d’esquerra. Impulsada per la consternació, la direcció de la revista va prendre la insòlita decisió d’interrompre la seva publicació fins data indefinida. Justament al mes següent es van realitzar els primers comicis al Parlament de Catalunya en les quals el 67% dels vots van correspondre a ERC i un altre 12% a partits també nacionalistes i d’esquerra. La resta va correspondre a la reacció, tant catalanista com espanyolista.

Macià va morir el desembre de 1933, als 74 anys, enmig d’una gran popularitat i sent president de la Generalitat de Catalunya.

A Cuba, els patriotes catalans van seguir els esdeveniments següents. Malauradament no propicis per la independència. Després de 1930 va finir el corrent emigratori i els nascuts al Principat van minvar de mica en mica. A hores d’ara en són poquíssims.

 Joan M. Ferran i Oliva (L’Havana, 1931). De petit vingué a Catalunya, però va tornar a Cuba arran de la Guerra del 36-39. Mai no ha perdut les arrels i parla, escriu i sent en català. Va treballar com a economista, consultor i investigador econòmic en diverses institucions de Cuba. Entres els libres que ha publicat podem destacar La Constitució Catalana de l’Havana (Pagès editors, 2005) o La Moreneta a Cuba (Pagès editors, 2013).