Vells amics i llibres per fugir de la 'selva' de la política
Al seu darrer discurs abans d’abandonar el Palau de la Generalitat, el president Quim Torra va dir que un dels seus desitjos era “retrobar els amics” que havia “deixat abandonats” durant els anys de dedicació plena a la tasca de màxim mandatari de Catalunya. Aquell desig l’ha pogut complir molt especialment a Santa Coloma de Farners, on el 131è president de la Generalitat ha creat el seu petit món allunyat de la política activa, de la voràgine de la vida a ciutat i dels protocols. A la capital de la comarca de la Selva, Quim Torra ha tornat a enfortir lligams amb amics d’infància i joventut, a més de retornar a les arrels familiars. Hi ha recuperat records del nen Quim que anava sempre en bicicleta i de les tardes amb els amics a la riera, jugant, caçant capgrossos o gaudint d’un bany en la mesura que la profunditat del rierol ho permetia. I hi assaboreix els privilegis d’una vida en un entorn rural, ja que la masia on viu amb la seva dona està situada als afores de Santa Coloma: “Davant nostre hi ha un camp, i és bonic observar-lo per seguir el cicle de la sembra. Aquest any toca blat, l’any passat va ser ordi”, diu.
Des del seu mas, on prepara un galliner i on un llimoner acabat de plantar i altres arbres fruiters lluiten aquests dies per sobreviure a les glaçades d’un hivern que ha arribat tard però implacable, el president gaudeix de “postes de sol increïbles”, dels sons “impossibles de sentir a Barcelona” –el piular dels ocells, el lleu soroll de les fulles que cauen– i d’un entorn únic del qual ell destaca una ruta per deu ermites romàniques. Un paradís per a un president de la Generalitat que buscava “un entorn conegut i amb persones que t’aprecien” per iniciar una nova etapa: “Vam decidir venir aquí després de pensar-ho molt amb la meva dona. Se’m feia una muntanya la idea de continuar a Barcelona”, confessa. No té cap dubte que la decisió va ser un encert.
(Podeu acabar de llegir l'article sencer en aquest enllaç al diari ARA del dia 26 de gener de 2023).
Hem de desenterrar la nostra cultura musical
Aquest és l'enllaç (en format PDF) de l'entrevista es va publicar al número 377 de la Revista Musical Catalana.
"La partida encara no s'ha jugat"
(Entrevista de Francesc Marc Alvaro a Quim Torra, publicada a La Vanguardia el dia 30 de setembre de 2022)
L’octubre del 2017, l'advocat, editor i escriptor Quim Torra (1962) era el director del Centre d'Estudis de Temes Contemporanis, organisme de la Generalitat, i estava vinculat a Òmnium Cultural i l'Assemblea Nacional Catalana (ANC). Després de formar part, com a independent, de la llista de Junts en les eleccions del desembre, va esdevenir president per carambola, càrrec des del qual va fer front a la pandèmia. El setembre del 2020 va plegar perquè el TSJC va inhabilitar-lo per haver penjat una pancarta a Palau en suport dels presos del procés.
Quin era el vostre sentiment dominant els dies previs a l'1 d'Octubre?
El meu sentiment era d’il·lusió. Havia posat la prova del cotó en l'aprovació de les lleis de transitorietat. Amb aquell acte de sobirania del Parlament, em convenço a mi mateix que, efectivament, anem a totes i que votarem l'1 d'Octubre. Convenciment que se'm reforça perquè, uns dies després de l'1-O, se'm contacta per escriure la declaració d'independència que s'haurà de llegir al Parlament. Tots els meus inputs són que anem cap a la independència.
Quin record teniu d'aquell dia?
Una gran emoció. Nosaltres, la meva família i altres famílies del barri, entrem a la tarda a l'escola on ens tocava votar, a l'Escola Oficial d'Idiomes de la Riera de Cassoles. Evitem que es tanqui l'escola, ens hi quedem a dormir. Aquest sentiment d’il·lusió, que passaria una cosa molt seran, es transforma el diumenge en un dia d'altíssima tensió, un dia elèctric. En aquests moments no soc conscient del que està passant al país. Estic treballant en una taula i comencen a arribar rumors que s'ha pegat a votants indefensos. Quan acaba la votació i vaig a casa veig el que ha passat. I llavors canvia el meu sentiment. És, fins i tot, d'un cert dolor. Recordo haver plorat veient aquelles imatges, és un moment de gran tristesa, però alhora sensació d'una victòria absoluta, d'haver resistit. Considero que és un moment històric extraordinari, que ens ha de portar a la independència.
Hi ha una frase d'Eugeni Xammar que us agrada: "Tractant-se de les coses de Catalunya jo no prenc mai precaucions". Us vau preparar davant una possible repressió?
La meva família i jo crèiem que això acabaria amb la proclamació de la República. Crèiem que un cop proclamada seríem cridats a defensar-la de manera democràtica, no-violenta, però massiva i continuada en el temps.
Enteníem que per fer valdre la nova legalitat sorgida del referèndum havíem d'ocupar places i carrers fins a aconseguir fer efectiva aquella proclamació.
El vostre predecessor, Carles Puigdemont, proclama la independència i tot seguit la congela. Enteneu el que va fer?
És difícil jutjar-lo i crec que, havent ocupat la presidència, encara més. Puc entendre la brutal pressió que en aquells moments té el president Puigdemont. Ell ha reconegut que es va equivocar i que, davant de la força que havia agafat el moviment, era el dia per proclamar la República. Si ho ha dit ell, potser fem-li cas. Penso que llavors no s'és conscient de la força que hi ha.
Defenseu que hi ha un mandat de l’1-O.
Sí. Arran de la sentència contra els presos polítics, l'octubre del 2019, comparec al Parlament. En aquell ple, faig una proposta: que, en el termini d'un any, es ratifiqui l'1-O. Aquesta és la meva posició. No va ser compartida per la resta del Parlament.
Ningú, cap actor polític important, ha reconegut un mandat derivat d'aquella consulta. Quina és la vostra alternativa?
Cal un acte de ruptura democràtica i defensar-lo. Alguns estan dient que aquest acte passa perquè el Parlament aixequi la DUI, alguns, com la CUP, diuen que s'ha de convocar un altre referèndum. No en faig qüestió, de la fórmula concreta.
A més de formar part de la junta d'Òmnium vau ser a la direcció de l'ANC. Què opineu de la proposta que ha fet Dolors Feliu de fer la independència l’any vinent?
La meva opinió és positiva, en el sentit que remou les coses. Se'ns vol fer creure que només és possible la via del pacte amb l'Estat espanyol i justament és la via impossible.
Com veieu l’independentisme avui? Sembla que la via unilateral no és repetible i que la taula de diàleg no dona grans avenços, som en un cul-de-sac. Ho compartiu?
Teniu raó. Hi ha hagut moltíssima gent, associacions i persones individuals que treballen per la independència i s'hi han deixat la pell. Hi ha un gran desencís. Fins i tot m'atreviria a dir una certa desolació davant de les coses. Però aquest desencís, fruit probablement també d'errors del moviment independentista, té algunes altres causes. Crec que hi ha una voluntat clara de desmobilitzar el moviment independentista, que es basa en la força de la gent. L'1-O, certament, hi va haver un govern compromès, però va ser possible perquè sobretot hi havia milions de persones compromeses.
Qui és que desmobilitza?
Hi ha un cert independentisme que en aquests moments ha fet una opció per la via de la taula del diàleg, que per a mi és incompatible amb la mobilització.
Com veieu la darrera crisi entre ERC i Junts? Junts ha de sortir del Govern?
Mentre no hi hagi un horitzó i un programa definit i compartit perfer la independència, qualsevol que pretengui governar l'autonomia està condemnat a la inestabilitat i el conflicte.
Si allò que uneix i dona sentit a la majoria parlamentària és fer la independència, l'absència d'un camí compartit impedeix la governabilitat. Totes les parts han de reflexionar sobre si hi ha o no recorregut polític per als dies que vindran.
Les enquestes diuen que l'independentisme es manté, però s'ha estancat i, fins i tot, podria recular.
En cada elecció que s'ha pogut votar de manera normal, els independentistes han anat augmentant en percentatge. En les últimes eleccions es van perdre 700.000 vots independentistes, també unionistes. Però, en percentatges, cada vegada estem pujant. Ratifiquem l'1-O, fem aquest acte de ruptura democràtica, defensem-lo i veiem què hi ha. Crec que la partida no s'ha jugat, encara. No vam arribar a defensar la proclamació de la República. És que això és tan important com proclamar-la. Era l'últim pas i no l'hem fet. Quan arribem a l'últim pas i sapiguem quin és aquest resultat...
Escriviu que us heu sentit sol a la presidència. Això té res a veure amb el fet que heu practicat un cert activisme des de la Generalitat?
Potser sí. Hi ha una solitud física que és quan quedo confinat a Palau. Però també hi ha una solitud política, que segur que altres presidents admetrien, quan estàs sol davant de la decisió que cal prendre. En alguns moments del camí, em vaig trobar sense el suport dels que havien de ser els meus companys de viatge.
Vós vau fer un torcebraç al poder judicial per la qüestió de la pancarta, i això us va portar a la inhabilitació. Pagava la pena?
Prendre la decisió va ser difícil, és d'aquests moments que saps que això tindrà conseqüències, però va ser compartida familiarment i no me'n penedeixo en absolut, tornaria a fer exactament el mateix, fins i tot amb la segona pancarta.
Entrevista al president Quim Torra a la revista 'L'escletxa' de la CAL
L’Escletxa és una revista sobre la llengua i la cultura catalanes editada per la Coordinadora d'Associacions per la Llengua (CAL), que té com a objectius, entre d’altres, el d’oferir un espai d’informació i de debat al voltant de la llengua i la nació catalana.
En el número 47 d'aquesta revista, de l'estiu de 2021, coincidint amb la celebració del 25 aniversari de la fundació de la CAL, s'hi va incloure una entrevista al president Quim Torra, que podeu descarregar i llegir mitjançant aquest enllaç (l'entrevista és a les pàgines 13, 14 i 15).
Quim Torra: “L’única solució és la que no vam fer, defensar la república”
(Entrevista feta per Assumpció Maresma i publicada a Vilaweb el dia 17 d'abril de 2021)
El president Quim Torra ha publicat el dietari Les hores greus (Símbol Editors), que explica com va viure les tràgiques primeres setmanes de la pandèmia. Un llibre que, per les revelacions que fa i per la sinceritat amb què està escrit, no deixa ningú indiferent. La solitud del president, confinat al Palau de la Generalitat, és també el reflex d’un patiment col·lectiu extrem: malaltia, dolor, mort, impotència. Paradoxalment Torra, que serà maltractat pels seus opositors per fer política independentista i prou, és el president que més gestiona i entra més a fons a la sala de màquines. I ara, un any després, encara està preocupat per la pandèmia i amb ganes de contribuir a trobar-hi solucions. Ell sap més que ningú la importància de poder prendre decisions i que la fal·làcia de separar la gestió de la política tan sols la poden fer els cínics.
—El partidisme us ha fet escèptic?
—No, al revés i per què no en sóc, ara és el moment de preguntar-nos per què no es forma govern.
—Per què?
—És molt important saber cap a on anem. Els partits es barallaran sempre si no tenim un full de ruta clar cap a la independència. El problema que tenim des del 2 d’octubre és que no tenim un camí clar. Jo li puc assegurar que he dedicat milers d’hores discutint amb tots els actors independentistes i no hem estat capaços de fer un full de ruta clar. Si no tenim això, qualsevol cosa és una baralla.
—Com a president no el vàreu saber concretar, aquest full.
—No, i em vaig reunir milers d’hores per fer-ho. Recordi que quan començo la legislatura teníem el 155 i vaig dir: “De la restitució anem a la constitució catalana”, per això vam fer el grup del debat constituent amb Lluís Llach. Aquest és el marc en què ens havíem de moure. Vam acordar que aquell projecte de constitució havia de ser referendat, i vam pactar amb Esquerra Republicana que els representants polítics catalans viatjaríem a Brussel·les per reconèixer el president legítim de Catalunya. De tot això no es va complir res, per tant…
—Tot per la por?
—Per la repressió i per la por. Si no hi ha un full de ruta clar, entres en certes batalles per tallar el braç a un o a l’altre, que és l’esport nacional.
—Però les marxes formaven part del vostre pla inicial de resposta a la sentència, i la gent va sortir al carrer i va ser un moment molt important.
—Sí, però en aquell moment va ser quan els polítics i les institucions vam fer fallida.
—Us podeu explicar?
—Pensi que els partits polítics triguen quaranta-cinc dies a concretar una simple proposta de resolució al parlament. Vam estar hores i hores per veure què faríem quan arribés la sentència. Jo vaig haver de sortir aquell dijous a dir que calia ratificar el Primer d’Octubre. Els vaig haver d’amenaçar dient que si no hi havia acord, em devia a la ciutadania, explicaria què faria jo, que recordarà que va ser una proposta molt ben acollida [Diu amb ironia], i com que no teníem full de ruta vam fracassar. És el quid de la qüestió.
—I ara es dóna prou valor al 52%?
—Aquesta legislatura o neix amb el 52% sota el braç o naixerà morta. Molta gent es pot sentir decebuda perquè, on és l’alegria per aquest resultat? I també, on és la responsabilitat dels partits que han assolit plegats el 52%? Com ho hem manifestat al món? A qui li hem explicat? Com ho farem ara que tenim aquest 52%? I no som capaços de donar-li aquest impuls.
—Què en penseu de l’acord ERC-CUP?
—M’ha decebut molt. Esplèndid quant a les mesures socials, però dir que ara passarem dos anys negociant i que després ja veurem… Això no és res. Si creus que no tens la força per a fer aquest embat, ho dius. Si creus que hem de passar l’epidèmia, ho dius, però no t’amaguis darrere una taula de diàleg que saps que no et portarà enlloc. Aprenguem dels errors. L’error és que no hem compartit un full de ruta clar, doncs fem-ho. A partir d’aquí pot sortir el govern o la legislatura. Si no, res no pot acabar bé.
—La taula de diàleg no us la creieu gens…
—Dos anys de taula de diàleg ens portaran al fracàs. Si ens volem enganyar, doncs mira, però passar dos anys pensant que podem arribar a alguna cosa serà un fracàs. Segur que no arribem a cap acord. Ens han dit del dret i del revés que no negociaran mai el dret d’autodeterminació. Hi hem estat tots presents quan ho han dit. Ho sabem tots i perquè ho sabem, vam fer el referèndum del Primer d’Octubre. Aquells qui han de justificar per què no continuem per la via del Primer d’Octubre són aquells que s’han mogut d’allà. Jo sóc allà on era perquè sé que Espanya no negociarà amb nosaltres.
—Quina és la solució?
—L’única, la que no vam fer, defensar la república.
—Al carrer?
—Sí, al carrer.
—No creieu que malgrat les circumstàncies, la gent va omplint el pap i això passarà algun dia?
—Sí, jo em sumo al crit de Jordi Cuixart contra l’abatiment general, cal més mobilització que mai, però per a posar-nos al carril que porta a la independència i amb un horitzó clar. Si això no hi és, tot és debades.
—La gent encara hi és.
—Sóc molt partidari de les responsabilitats individuals i col·lectives. Si els ciutadans continuem essent espectadors d’allò que passa, tampoc no ens en sortirem mai. Aquest país avança i vam fer un referèndum perquè la ciutadania se sentia actora del procés. La ciutadania és qui condueix els partits i els situa enmig de dos carrils perquè avancin i no els deixa sortir d’aquí. Els partits prou que intenten de sortir-ne, però si ho fan, clatellot. Això va així. Per tant, aquesta idea que som a la butaca del cinema no m’interessa. La ciutadania ha de tornar a posar els partits polítics enmig dels carrils.
—I del Consell per la República, què en penseu?
—Hem de saber que tenim gent a l’exili. En aquest full de ruta el seu paper és de primera magnitud. Si deixem sense veu aquells que han fet d’altaveu, com quedem tots plegats?
—En formareu part?
—Jo formaré part de tota aquesta gent que vulgui seguir el camí cap a la independència. També hi ha el debat constituent en marxa, per a mi molt important, que lidera Lluís Llach i que té moltes garanties.
—Parlem del llibre, que hi ha molta teca. Hi ha gent a qui no li ha agradat que expliquéssiu la vostra tristor, que expliqueu que vau plorar. Us ha sorprès?
—No, però si hagués fet una altra cosa, tampoc els hauria agradat. Això és per partidisme.
—Per què heu estat tan sincer?
—Perquè va passar. Em semblava important d’explicar-ho i si no parlava de les emocions, no s’entendria què passava. Hi ha gent que ha agraït que expliqués aquests sentiments, fins i tot hi ha gent que m’ha agraït que parlés de com vaig trucar a la psicòloga, de què em va dir, de la importància de dosificar les emocions. Per a mi era important d’explicar la veritat en serenitat.
—Abans parlàveu del dol col·lectiu? I el vostre dol per tot això que ha passat, l’heu fet? Penseu que l’heu de fer?
—Per a mi serà molt difícil fer-lo mentre hi hagi l’epidèmia. No ho he dit mai, tampoc m’ho havien preguntat mai, però m’ha sabut greu no continuar davant el país. Volia continuar treballant la qüestió de la covid. Tot i les limitacions i la profunda impotència, havíem donat la cara, ho havíem encarat i jo, que no estic tan condicionat per vots, eleccions i històries, pensava que podria mantenir un rumb que es podria tòrcer. Per això fins que no s’acabi l’epidèmia i tinguem l’últim català vaccinat, no començaré a fer el dol. Em sap greu no ser-hi perquè podia ajudar i també em sap greu que no m’hagin cridat per a res. Tenia l’experiència i vaig ser desposseït del càrrec d’una manera molt injusta. Ja ho heu vist avui, els de la Falange sí que poden ser candidats.
—Abans d’entrar en el detall de què expliqueu, els periodistes ens hem deixat de preguntar-vos alguna cosa?
—Heu anat a cercar molt la mirada sobre aquella petita discussió, la baralla. Sé que és inevitable, però trobo a faltar un debat a fons sobre si vam prendre les millors decisions per a salvar vides. Ha passat un any i és el moment de mirar enrere. També sobre la tolerància a la mort. Ens hem acostumat a viure amb la mort per la covid. Jo em pensava que això no passaria.
—I què en penseu?
—Encara tinc molt present el record dels primers moments. La reflexió primera és com, veient què passava a la Xina i a Itàlia, no ens vam preparar més bé. És un fet molt paradoxal que ha passat arreu. La segona reflexió és sobre com reaccionen els estats. Els estats hi són per a tenir cura de la gent en aquests moments difícils. I aquí sí que veiem diferents maneres d’actuar. Hi ha estats que fan fallida i estats que fan de dic de contenció. Quan nosaltres reclamàvem aquells quinze dies de confinament total de Catalunya que eren decisius i que a Pedro Sánchez no li va donar la gana d’aprovar, no m’ho podia creure. Estava convençut que s’havia de confinar i que la gent havia de confinar-se amb tranquil·litat, com hem vist que han fet a molts països europeus, on als establiments que obliguen a tancar els ingressen tres quartes parts dels diners que feien. Ens vam trobar amb una Generalitat que anava nua i que després del confinament li va caure la fulla i amb un estat espanyol que no va actuar de la manera que hauria d’haver actuat. Tot això crea aquest sentiment de fatiga i impotència. En un moment en què la ciutadania no pot mobilitzar-se això crea un malestar, fins i tot psicològic, molt important.
—Hi va haver aquell dia que vau haver de dir que teníem 5.000 morts més…
—Va ser un dels pitjors dies. Hi havia la part positiva de poder explicar la situació real, però les dades eren terribles. Ens vam adonar que a Igualada no coincidien les xifres que oficialment es donaven i les de les funeràries del municipi. Fins aquell moment tan sols hi havia proves PCR als hospitals. I si mories a casa, o en una residència, no comptaven… Aquella nit no vaig dormir, però hi havia el compromís de ser transparents i ho vaig fer. A Espanya encara no ho han fet, no saben quanta gent s’ha mort.
—Què va passar amb Oriol Mitjà? Per què no va arribar a bon port el seu pla?
—La visió del doctor Mitjà va xocar amb les estructures del Departament de Salut. Lamento que tenint un pla de desconfinament d’excel·lent nivell no el poguéssim portar a la pràctica com s’havia dissenyat.
—Per discrepàncies amb la consellera Vergés?
—Discrepàncies amb el Departament de Salut i, efectivament, no va ser possible. Es va optar per fer un document de consens.
—Penseu que la consellera Vergés i el conseller Homrani haurien de formar part del nou govern?
—Això ho decidirà el nou president de la Generalitat.
—Oriol Mitjà us ha criticat fa poc per no ser un president més fort.
—Ell sap tot allò que va passar i que vam parlar; si aquesta és la seva veritat, la respecto. Però dit això, el president té uns consellers i uns departaments. Quan em va semblar que hi havia límits que no es podien traspassar, vaig prendre decisions com la de les residències, o el nomenament del doctor Argimon.
—Què va passar amb les residències?
—És la situació que pitjor vam gestionar. Arreu del món també ha passat, quan el virus entrava en una residència feia uns estralls terrorífics. Vaig demanar que poséssim màxim focus a les residències. Em vaig reunir amb les patronals de les residències i vam parlar de tots els problemes. Quan em van dir que no havien notat cap canvi en la gestió, em vaig plantar. Vaig demanar al vice-president que s’hi prenguessin mesures. Com explico al llibre, jo pensava que el conseller dimitiria, però van optar per treure-li les competències i passar-les Salut. A la següent reunió ja van notar el canvi. Es va aturar aquella gestió que no funcionava.
—Es podia haver fet més bé?
—Sí, sense cap mena de dubte, en aquesta qüestió es podia fer més bé.
—Així confirmeu que vau ser vós qui va proposar el doctor Argimon per al càrrec actual?
—Cada dia que passava sense secretari de Salut Pública em preocupava més. En aquells dies, parlant amb el doctor Padrós, em va dir si havia pensat en el doctor Argimon. Jo no el coneixia d’abans, però sí que cada vespre com a director de l’ICS hi parlava per veure quin material mèdic faltava i així sabia on érem. I va ser quan vaig trucar a la consellera de Salut. Penso que hi ha un abans i un després.
—A vegades sembla que som tractats massa com a ramat. Volen que siguem molt obedients, creieu que s’han dedicat prou esforços a educar i empoderar la gent?
—Això va de solidaritat amb nosaltres… No podem posar un mosso a cada família. Era i és important que la gent prengui consciència de la gravetat de la situació. Recordo que em van fer arribar una campanya que deia “Ens en sortirem”. Vaig dir que anessin al Clínic a gravar la gent amb els respiradors. Sí que és veritat que hi ha polítics que no volien espantar la gent, hi ha polítics que mai no han parlat de morts. Jo creia que aquest no era el camí, que la gent havia de saber què passava i que era necessària la màxima transparència.
—De vegades hi ha mesures que semblen més per a protegir els polítics que no la ciutadania.
—És una qüestió que al darrere té moltes responsabilitats i hi ha polítics que cerquen 30.000 aprovacions abans de donar la seva. Amb això del material, que era tan necessari els primers dies i les primeres setmanes, pensava que era important no entretenir-nos en burocràcia. Hi havia una catàstrofe i havíem d’actuar. Hi havia molta gent que no ho veia així. A la política passa com a la vida. Hi ha el polític que pren decisions, però també el que xiula, el que s’espanta. Hi ha una gamma de condicions humanes que es reflecteixen també a la política com al carrer.
—Sembla que entre els polítics hauria d’haver-n’hi més dels que decideixen, però n’hi ha molts dels que xiulen.
—Hi ha gent que xiula, que no es vol comprometre, que mai no posarà la seva signatura enlloc. Hi ha gent que queda paralitzada per la por. Exigeixes eficiència i no la poden donar perquè estan acostumats a gestionar paraules i no crisis. Hi ha gent que tira pel dret… I jo, en una situació així, prefereixo la gent que tira pel dret.
—Del llibre es desprèn que no tan sols heu topat amb l’estat espanyol, sinó també amb un statu quo.
— A mi em va decebre molt les patronals i sindicats d’aquest país perquè jo creia que era vital que la gent es quedés a casa i ho podríem haver fet…
—També dieu que el càrrec més valorat de la política catalana és el de director general de mitjans de comunicació.
—És cert, té un punt d’ironia aquest text. Els partits tenen una certa tendència a estendre els tentacles fins on poden. Una presa molt cobejada són els mitjans de comunicació. Per això, ara que hi ha aquesta polèmica sobre Twitter, per a mi és una escletxa de llibertat.
—Heu estat dels que més heu rebut i encara penseu això?
—Sí, però crec que a Twitter hi ha persones lliures.
—Un tema que potser us agafa molt lluny, però us sap greu com està el Born Centre Cultural? S’ha de recuperar el projecte inicial?
—Sí, s’ha de recuperar. Em sap molt de greu que el Born Centre Cultural no tingui nord, no sàpiga on va, no sàpiga què explica. Vaig agafar el projecte després de la magnífica feina d’Albert García Espuche i, per tant, el vaig veure com una oportunitat única per a explicar a la ciutadania la fi de l’estat català d’una manera molt visual. Havies d’explicar que allà hi havien passat coses. No sé per què ara és allà aquest centre de la memòria que podria ser a qualsevol altre lloc. No hi té cap mena de relació, no s’explica el moment.
“Ens podem permetre tenir un president a l’exili desemparat? Em preocupa molt”
(Aquesta entrevista la va fer Xevi Xirgo i fou publicada a El Punt Avui el 4 d'abril de 2021)
Aprofitant la pausa de Setmana Santa, que el president Quim Torra passa a Santa Coloma de Farners, conversem amb ell a la Casa de la Paraula, un espai destinat a la cultura nascuda o vinculada a la capital de la Selva. La conversa sencera es pot llegir a www.elpuntavui.cat, on també es pot veure enregistrat en vídeo el més destacat.
Pere Aragonès encara no ha estat investit president. Anem a la pròrroga i a l’últim minut?
La política catalana, per la meva experiència, juga molt amb els tempos. Una de les característiques són aquestes decisions a l’últim minut, perquè hi ha com una espècie de teoria que qui resisteix una mica més, guanya. I, per tant, es tracta de veure qui cansa l’altre. Jo això ho he experimentat. Ara, sincerament, després de tot el que ha passat, després dels excel·lents resultats del 14 de febrer, després d’aquest 52%, em fa la sensació que la ciutadania està esperant un full de ruta clar i un govern a tres com més aviat millor.
A JxCat li costa pair haver quedat darrere d’Esquerra?
No ho crec, perquè probablement si hagués estat al revés crec que estaríem segurament en les mateixes circumstàncies. Tot això ve d’unes desconfiances, d’uns neguits els uns amb els altres que venim arrossegant des de fa massa temps. No vol dir que necessàriament hagin de ser amics, però sí que vol dir que hi ha d’haver uns acords concrets, estables i un compromís lleial de complir-los.
Li han demanat opinió a l’hora de fer les negociacions?
No.
Hi manté contacte, amb JxCat?
Mantinc contacte amb alguns amics.
Junts per Catalunya diu que no discuteix la legitimitat d’Aragonès de ser president. Vostè tampoc? El president de la Generalitat ha de ser Aragonès?
Sí, sí.
I Salvador Illa, ho ha de provar?
No, no hauria de ser proposat, perquè aniríem a una investidura fallida. En el cas del vicepresident Aragonès, caldrà veure quina posició acabarà adoptant JxCat, però anava a la investidura amb l’acord amb la CUP i les expectatives de Junts. En el cas d’Illa no hi ha aquestes expectatives; per tant, seria una pèrdua de temps.
I si l’acord no arriba abans de dos mesos, JxCat pot investir Aragonès sense entrar en el govern?
És que això no hauria de passar. Ja portaríem tres mesos i escaig de negociacions, i em sembla sincerament que els partits independentistes s’hi juguen la seva credibilitat.
Junts ha retret a ERC que hagués començat les converses amb la CUP. Li ha faltat habilitat, a Esquerra?
Sí, crec que haurien d’haver anat a buscar l’acord a tres. Em va estranyar molt, que mai no hi hagués trobades a tres sinó que sempre fossin bilaterals... I li diria el mateix si l’acord fos entre ERC i Junts. No pot ser. Necessitem l’acord estable de tot l’independentisme amb tota la pluralitat i diversitat.
Parla d’acords estables. La seva no va ser pas precisament l’exemple d’un legislatura estable.
Jo sí que la poso com a exemple, però del que no ha de passar. Des d’aquest punt de vista sí que és un exemple. Però pensi que la nostra legislatura fa fallida el 30 de gener. Jo hi era com a diputat. I això és el que no pot passar. Que te’n vagis a dormir el 29 de gener havent pactat amb la CUP, havent pactat amb ERC... En aquell cas jo havia escrit el discurs d’investidura del president Puigdemont que havia de llegir l’endemà. Tot estava perfectament definit. I l’endemà tot salta pels aires. Quan dic que necessitem un acord, vull dir que sigui un acord que després es compleixi lleialment i no que salti d’un dia per l’altre pels aires. No es tracta només de posar-se d’acord en determinats ítems, sinó de tenir els mecanismes de control i d’exigència mutus de lleialtat perquè això no passi.
Diu que vostè va escriure el discurs de Puigdemont, el que havia de fer si era investit el dia 30? I què hi deia?
Era un discurs en què tots havíem convingut que repreníem el camí del 27-O, en què investíem el president que estava a l’exili. Això per a mi era importantíssim. Perquè a mi em preocupa molt la figura del president Puigdemont en aquests moments, sincerament. Ens podem permetre tenir un president a l’exili desemparat? Al final el que vagarà per l’espai serà el president Puigdemont... Aquest país es pot permetre això? Quan es qüestionen legitimitats, o el paper d’un president que tenim a l’exili, estic enormement preocupat. I allà intentàvem d’alguna manera, amb un acord que després passava perquè els càrrecs electes ens reuníem a Brussel·les i ratificàvem el president Puigdemont. I hi havia tota una sèrie de temes, que després durant aquesta legislatura no s’han acomplert.
Quan diu “un president vagant per l’espai” es refereix a una possible desconnexió del govern amb l’exili?
És que em fa molta por com justifiquem davant el món que tenim un president a l’exili si no reconeixem que és el nostre president a l’exili. De debò: se’ns acabarà el relat internacional si ens fem trampes a nosaltres mateixos. I dic el mateix pel vicepresident Junqueras. Hem de tenir en compte que més enllà de les nostres batusses, hi ha un relat internacional important. Jo almenys durant la meva presidència, on vam tombar els pressupostos del senyor Pedro Sánchez, podia anar pel món explicant que estàvem en clara oposició amb el govern espanyol. Però si li aprovem els pressupostos, els estats d’alarma, o anem a taules de diàleg inútils, quin relat internacional fem de l’opressió espanyola sobre Catalunya? Per tant, la figura del president Puigdemont per a mi és molt important que continuï sent la referència per a tot el país.
Està dolgut amb Esquerra? En el dietari que acaba de publicar (‘Les hores greus’, de Símbol Editors) es lamenta també que la mesa presidida per Roger Torrent li retirés la condició de diputat, i afegeix: “Personalment no hauria pres una decisió com aquesta contra els drets d’un president de Catalunya.” Diu que el va afectar molt.
Em va afectar molt, sí. Penso que no és comparable amb no investir el president Puigdemont, que és una línia vermella que no s’hauria d’haver traspassat mai i que ens hauria situat de manera molt diferent en tot el curs de la legislatura. En el meu cas em va doldre no només que es retirés l’acta de diputat del president, sinó com havia passat això, ja que tornàvem a estar en la mateixa situació que el 30 de gener del 2018. Aquell mes havien vingut els representants de tots els grups parlamentaris independentistes al Palau de la Generalitat a donar-me suport. Després hi havia una proposta de resolució al Parlament, aprovada també per majoria absoluta per donar-me suport, i de sobte, i després d’aquell divendres en què se’m va dir que s’estava al meu costat, el dilluns se’m desconnecta el box de votació del Parlament, sense saber res. Sincerament, em va doldre moltíssim perquè crec que no són les maneres, i a més, insisteixo, jo soc el president del Parlament en aquell moment, i el que faig és posar-me al costat del president de la Generalitat, vaig amb ell a totes i li dono tot el suport del món.
Aquell dia fa creu i ratlla en la relació amb ERC al govern?
No, aquell dia em dol molt l’actitud que té el president del Parlament, però també és cert que 48 hores després dic públicament que crec que ja no hi ha recorregut polític perquè crec que ha fallat la confiança. Però teníem un pressupost pendent d’aprovar, i aquest país el necessitava, i a vegades tu t’empasses un fet com aquest per la responsabilitat d’aprovar un pressupost que creus que és un bé superior per al país. I mentrestant va arribar la pandèmia.
En el dietari ‘Les hores greus’ hi ha un moment en què vostè escriu: “Ens continuem matant entre els socis, i així no anem enlloc.” Aquesta frase podria ser actual?
Malauradament veig que sí. Que no haguem arribat a fer una investidura vol dir que ens continuem matant entre nosaltres. I, o aprenem que anem a fer la independència i no a matar-nos, o no haurem après res. El repte és tan gros en aquest país..., i més ara que som més del 50% a favor de la independència. Que no ho aprofitarem això?
Potser és que les estratègies per arribar-hi són molt diferents. Vostè diu a l’epíleg del llibre: “L’independentisme ha optat per la confrontació democràtica encara que hagi situat Aragonès en primera posició de sortida.” Ho creu així?
És que d’aquesta victòria del 14-F es pot fer la lectura que l’independentisme d’esquerres és el que guanya, però també que l’independentisme rupturista també guanya, si suma JxCat i la CUP. Tot és molt complex, però penso que hem de ser capaços d’entendre que aquestes són les dues grans idees força de la legislatura. A l’acord entre ERC i la CUP jo no li posaria cap obstacle a la part social, que em sembla molt bé, però sí que li poso a la del full de ruta. No l’he entès, de cap de les maneres. Tothom sap en aquest país que és impossible anar a pactar el dret d’autodeterminació de Catalunya amb l’Estat espanyol. No hem estat capaços ni de tramitar la llei d’amnistia, ni tan sols d’aconseguir els indults. ¿És que hem d’imaginar-nos que després de tres-cents anys, ara l’Estat espanyol, graciosament, perquè no tenim res amb què negociar, ens concedirà que puguem exercir el nostre dret a l’autodeterminació? Amagar-se durant dos anys al darrere d’una taula de diàleg, que d’aquí a dos anys ens trobarem que no haurem avançat gens, no ho entenc. M’ho haurien d’explicar molt millor.
No li donaria un termini de temps, a aquesta taula?
Per mi no, perquè no té cap sentit. Però jo ja li accepto, en aquests moments, amb les restriccions de mobilitat, l’epidèmia..., és obvi, i Escòcia ho ha reconegut igual, que no farem el referèndum fins que no acabi l’epidèmia. La ciutadania és prou adulta per entendre que ara resulta que pel que sigui cal fer això, però no ens amaguem amb velles idees que han estat un fracàs, perquè ens tirem pedres a la nostra teulada. En aquest cas havia costat molt que l’independentisme arribés a aquesta conclusió unànimement, que això no ho guanyarem mai pensant que tindrem un referèndum pactat amb l’Estat espanyol. No. Això ho guanyarem tal com vam fer l’1 d’octubre i el 27 d’octubre. Què va fallar aleshores? Que no vam defensar-ho al carrer. És l’únic que no hem provat.
Parli’m de Pedro Sánchez...
He tingut diverses reunions amb Pedro Sánchez, el president espanyol. Després hi ha aquella temporada que no va agafar el telèfon. Amb el president espanyol mai saps amb qui et trobaràs. Però et trobaràs amb una persona aferrada al poder i que vol seguir conservant-lo, peti qui peti, pacti amb qui pacti i amb els vots de qui sigui. És igual, el que és important és continuar en el poder. És un resistent, ho és. I es resisteix a deixar-lo. Farà el que sigui i trobarà els aliats que sigui. De la taula del diàleg, només n’hi va haver una, de reunió. Hi érem quatre de Junts i quatre d’Esquerra. I penso que cadascun d’ells diria el mateix. El govern més “progressista de la història” ens va dir que mai, mai, mai negociarà el dret a l’autodeterminació de Catalunya. Ens ho han dit i, a més, ho porten a la pràctica. Ni tramiten la llei d’amnistia.
En el seu dietari escriu, després d’una reunió amb Sànchez per la pandèmia: “Sánchez ens contesta a tots, juga amb les paraules i fa surf sobre les crítiques”.
A mi em va decebre molt com a persona, durant la pandèmia. Recordarà aquells quinze dies, aquell 15 de març, quan des del Govern de Catalunya lluitàvem per un confinament total. Jo durant tots aquells dies enviava cada dia un missatge al president Espanyol per mirar de fer-lo canviar d’opinió. No ho vaig aconseguir, fins al cap de quinze dies, quan sí que va decretar el confinament total. Jo pensava que tenia unes pressions molt superiors a les meves... però te les has d’empassar, perquè hi ha vides en joc.
Quin va ser el principal error de la seva legislatura?
La no investidura del president Carles Puigdemont. Aquest penso que és el gran error que cometem tots. Per què? Perquè estem acceptant que entrem en un ordre diferent. Potser n’hi ha un de previ, que va ser el d’acceptar aquelles eleccions del 21-D, i aquí segurament la responsabilitat és de molts.
Li preguntava per la seva legislatura. En acabar-la, vostè es va lamentar de no haver arribat a la independència. Alguna responsabilitat hi deu tenir, no?
Tota. Jo no m’excuso davant de res. Si no ho hem aconseguit, el màxim responsable en soc jo, que era el president. No hi posaré cap però, al que vostè ha dit.
En el llibre parla dels punyals que rep al llarg del dia. Em sembla que encara en rep, no? Què pensa quan sent alguns tertulians o opinadors qualificant-lo de mal president?
Que tothom en pot dir el que vulgui, només faltaria! Però m’ha passat una cosa molt curiosa respecte a tertulians i opinadors, en relació amb les opinions de la gent del carrer, on m’he sentit sempre molt càlidament acollit i amb un gran suport. Eren dos mons que xocaven tant! Sabent el que m’acabaven de dir a la tertúlia o al Polònia, pensava: avui sortiràs, aniràs on sigui, i serà l’últim dia; avui et lapiden. I no, més aviat la gent et tractava de manera molt amable. L’única manera que he tingut d’entendre-ho és que jo ja no era en Quim Torra, sinó el president de Catalunya. És una de les reflexions, per mi importants, del llibre: la institució de la presidència de la Generalitat és respectadíssima pel país.
Al llibre fa una anàlisi dura de la realitat dels mitjans de comunicació. S’ha sentit maltractat pels mitjans de comunicació?
Potser el que m’he sentit és no tractat amb igualtat respecte a d’altres polítics. També m’ha semblat que, com que soc independentista, ja tens un plus de maltractament de marca, sortit de casa. I que tots els mitjans de l’establishment, del règim del 78, ja hi van directes. I d’altra banda, potser en aquest món de la tertúlia jo no he acabat d’encaixar-los, encara que és molt legítim que tothom digui el que li sembla.
Del dietari se’n desprèn soledat. Es va sentir sol?
En un moment determinat, aquells dies de pandèmia en què entrem en un túnel molt negre, em sentia sol, sí.
Només aquells dies? O també durant la legislatura?
En la legislatura, el fet que jo no sigui un home de partit, que no m’hagi volgut mai afiliar a cap partit, ja em situa a la frontera, al marge. Tenir un partit al darrere és molt important. T’ajuda molt i t’aplana moltes coses. No tenir-lo i intentar mantenir una posició és bastant més complicat.
Al llibre carrega també contra les reunions de partit de JxCat.
És que jo no podia perdre el temps en politiqueries. Malauradament, aquestes picabaralles no són patrimoni de cap partit, perquè portem moltes ferides entre tots que no hem aconseguit cicatritzar, i continuàvem en moments com aquests amb ganes de seguir tirant sal a la ferida.
Després d’una reunió de JxCat escriu al dietari: “La consellera Chacón no fa res més que donar les culpes als altres en lloc d’entomar la responsabilitat.” Per això la va destituir?
No. Quan jo faig els canvis de conselleres, penso que justament, pel perfil del Departament d’Empresa, a mi m’interessa posar la persona o una de les persones que pugui conèixer millor com funcionen els mecanismes dels fons europeus. I, per tant, el món tan complex de la burocràcia, també de la Unió Europea. Des d’aquest punt de vista em va semblar que Ramon Tremosa, en aquests moments i per aquest tema, era un perfil que, pel país, m’interessava més. Quan s’ha parlat que era un càstig al PDeCAT... és que no té res a veure, res. Senzillament era això, que buscava un perfil més adequat.
Dels resultats del PDeCAT, ara que parlem de l’exconsellera i candidata Chacón, què en pensa?
Penso que no adonar-se que la societat catalana ha canviat radicalment en els últims anys i que la idea de la independència no és passatgera, a més a més havent viscut el 2015 el referèndum, amb la declaració d’independència i la presó i l’exili... Qui pretengui, d’alguna manera, tornar enrere o diluir el fet que la independència és ruptura, s’allunya del que és, ara mateix, una de les idees centrals de l’independentisme.
El president Mas va fer campanya i va apostar pel PDeCAT, no?
Això hauria de preguntar-ho al president Mas.
No en té una opinió formada?
Em sembla molt legítim que la gent doni suport a qui li sembli. Quan la meva amiga i actual presidenta del Parlament, Laura Borràs, m’ho va demanar, jo vaig estar al seu costat.
Borràs va citar Forcadell en el seu discurs en prendre possessió. No hauria d’haver citat Torrent?
No ho sé... Això també crec que ho hauria de contestar ella. Jo suposo que la Laura Borràs, que té una gran admiració per la Carme Forcadell, d’alguna manera venia a dir... que tornem allà on ho havíem deixat el 28 d’octubre, l’endemà de la declaració d’independència... Penso que la Laura per això agafa el referent de Carme Forcadell.
Al llibre parla del perill que es dilueixi l’1-O.
Hi ha el risc del que consideràvem l’acte fundacional de la República Catalana no sigui això, i que hagi estat un tema més. I no és un tema més: és el tema! És la qüestió, no? És que el primer d’octubre és el començament.
El dietari el va escriure a Palau els dies de gestió més dura de la pandèmia. N’ha continuat seguint la gestió, des que no és president en actiu? Què en pensa?
M’és molt difícil opinar sobre les decisions que pren el Govern català, o el que pugui prendre el govern espanyol, perquè has de ser-hi, has d’estar a sobre, has de tenir totes les dades, has de conèixer, parlar amb molta gent... Si ara opinés faria com una tertulià més. En qualsevol cas, sí que puc dir que almenys durant el moment que jo vaig tenir totes les responsabilitats no vaig dubtar mai que la vida d’una persona passava per davant de tot. I aquest jo penso que és el tema central del llibre. És a dir: realment els governs hem pres les millors decisions per salvar les vides de la gent? Aquesta és la gran qüestió. Perquè hi ha un ventall de decisions que vostè pot prendre, però... quina tria? I sobre això, si em permet, em pregunto si la societat no hem pecat tots una mica d’una certa tolerància amb la mort, i dir: bé, com que hem d’anar tirant, mira si es mort gent doncs què hi farem... No ens hauríem de revoltar contra aquesta idea?
Es podia haver fet millor.
Sí, tots. Ara també li dic que el govern de la Generalitat, que un dia per altra es queda sense competències de Salut, d’Interior i de mobilitat ha de fer front a una tragèdia com aquesta, que sí normalment ja en el dia a dia és impossible atendre les necessitats dels seus conciutadans perquè tens un dèficit fiscal que et fa impossible atendre-les, doncs imagini’s amb aquesta dimensió. Jo mateix em vaig veure obligat a prendre una sèrie de decisions que sabia que comportaven la ruïna de molta gent perquè no els podia compensar. Però havia de triar entre si salvàvem la vida o si fèiem altres coses. I en aquest sentit encara més que mai t’adones del perill realment de continuar essent una autonomia i de la urgència que tenim de poder disposar dels nostres recursos, de poder disposar de totes les capacitats legislatives…
Ara estem tots parlant d’un pla de vacunació massiva quan en realitat no hi ha vacunes. No és una gran contradicció?
Sí, per tant... aquests anuncis que fem …Penso que a la ciutadania li has d’explicar les coses bé, quina és la situació actual i com ho preveiem. I aquí, sincerament, tots plegats, ho podríem fer millor. I hi ha també la decepció d’aquest enorme aparell burocràtic que és la Unió Europea. Quan veus d’altres països que estan posant en pràctica els seus plans de vacunació que ens ha donat una lliçó...
Ja li han posat la vacuna?
No. I a vostè?
No.
Em sembla que estem en aquella franja que ningú ens fa cas. Tinc 58 anys, i en aquesta franja no sé si estem enlloc... (somriu)
Sabrem algun dia de casos de gent que s’ha saltat la cua de vacunació, a Catalunya?
Jo crec que a Catalunya no. No n’hem parlat, però la cara b d’aquesta tragèdia és l’enorme solidaritat i comportament cívic d’aquest país. Tothom sap que ha de ser quan et toqui.
Quim Torra: "És impossible que Espanya accepti el referèndum pactat amb Catalunya"
El president Quim Torra va oferir la següent entrevista al programa Tot es mou de Televisió de Catalunya el dia 31 de març de 2021.
Quim Torra: ‘Veig l’horitzó net, veig que ens en sortim’
El 4 de setembre, el president Quim Torra té previst de fer una conferència que ha de marcar el rumb dels mesos vinents. Es titula ‘El nostre moment’. Tot i que no en vol avançar el contingut, en les respostes d’aquesta entrevista s’entreveu una línia clara de canvi de cicle polític. No hi ha mitges tintes. Torra desgrana el seu pensament amb un llenguatge directe, poc corrent en un polític. I dóna unes quantes notícies importants: els polítics del país han fet els deures aquest estiu i es pot parlar d’unitat en allò que és essencial, amb reunions sistemàtiques en tots els àmbits. També assegura que la crisi de parlament ja s’ha resolt. Un bon ancoratge per a començar. (podeu continuar llegint l'entrevista sencera en aquest enllaç de Vilaweb)
