| Entrevistes

Vells amics i llibres per fugir de la 'selva' de la política

Al seu darrer discurs abans d’abandonar el Palau de la Generalitat, el president Quim Torra va dir que un dels seus desitjos era “retrobar els amics” que havia “deixat abandonats” durant els anys de dedicació plena a la tasca de màxim mandatari de Catalunya. Aquell desig l’ha pogut complir molt especialment a Santa Coloma de Farners, on el 131è president de la Generalitat ha creat el seu petit món allunyat de la política activa, de la voràgine de la vida a ciutat i dels protocols. A la capital de la comarca de la Selva, Quim Torra ha tornat a enfortir lligams amb amics d’infància i joventut, a més de retornar a les arrels familiars. Hi ha recuperat records del nen Quim que anava sempre en bicicleta i de les tardes amb els amics a la riera, jugant, caçant capgrossos o gaudint d’un bany en la mesura que la profunditat del rierol ho permetia. I hi assaboreix els privilegis d’una vida en un entorn rural, ja que la masia on viu amb la seva dona està situada als afores de Santa Coloma: “Davant nostre hi ha un camp, i és bonic observar-lo per seguir el cicle de la sembra. Aquest any toca blat, l’any passat va ser ordi”, diu.

Des del seu mas, on prepara un galliner i on un llimoner acabat de plantar i altres arbres fruiters lluiten aquests dies per sobreviure a les glaçades d’un hivern que ha arribat tard però implacable, el president gaudeix de “postes de sol increïbles”, dels sons “impossibles de sentir a Barcelona” –el piular dels ocells, el lleu soroll de les fulles que cauen– i d’un entorn únic del qual ell destaca una ruta per deu ermites romàniques. Un paradís per a un president de la Generalitat que buscava “un entorn conegut i amb persones que t’aprecien” per iniciar una nova etapa: “Vam decidir venir aquí després de pensar-ho molt amb la meva dona. Se’m feia una muntanya la idea de continuar a Barcelona”, confessa. No té cap dubte que la decisió va ser un encert.

20230126   foto entrevista ARA Girona

(Podeu acabar de llegir l'article sencer en aquest enllaç al diari ARA del dia 26 de gener de 2023).

| Entrevistes

Hem de desenterrar la nostra cultura musical

Aquest és l'enllaç (en format PDF) de l'entrevista es va publicar al número 377 de la Revista Musical Catalana.

| Entrevistes

"La partida encara no s'ha jugat"

(Entrevista de Francesc Marc Alvaro a Quim Torra, publicada a La Vanguardia el dia 30 de setembre de 2022)

L’octubre del 2017, l'advocat, editor i escriptor Quim Torra (1962) era el director del Centre d'Estudis de Temes Contemporanis, organisme de la Generalitat, i estava vinculat a Òmnium Cultural i l'Assemblea Nacional Catalana (ANC). Després de formar part, com a independent, de la llista de Junts en les eleccions del desembre, va esdevenir president per carambola, càrrec des del qual va fer front a la pandèmia. El setembre del 2020 va plegar perquè el TSJC va inhabilitar-lo per haver penjat una pancarta a Palau en suport dels presos del procés.

Quin era el vostre sentiment dominant els dies previs a l'1 d'Octubre?

El meu sentiment era d’il·lusió. Havia posat la prova del cotó en l'aprovació de les lleis de transitorietat. Amb aquell acte de sobirania del Parlament, em convenço a mi mateix que, efectivament, anem a totes i que votarem l'1 d'Octubre. Convenciment que se'm reforça perquè, uns dies després de l'1-O, se'm contacta per escriure la declaració d'independència que s'haurà de llegir al Parlament. Tots els meus inputs són que anem cap a la independència.

Quin record teniu d'aquell dia?

Una gran emoció. Nosaltres, la meva família i altres famílies del barri, entrem a la tarda a l'escola on ens tocava votar, a l'Escola Oficial d'Idiomes de la Riera de Cassoles. Evitem que es tanqui l'escola, ens hi quedem a dormir. Aquest sentiment d’il·lusió, que passaria una cosa molt seran, es transforma el diumenge en un dia d'altíssima tensió, un dia elèctric. En aquests moments no soc conscient del que està passant al país. Estic treballant en una taula i comencen a arribar rumors que s'ha pegat a votants indefensos. Quan acaba la votació i vaig a casa veig el que ha passat. I llavors canvia el meu sentiment. És, fins i tot, d'un cert dolor. Recordo haver plorat veient aquelles imatges, és un moment de gran tristesa, però alhora sensació d'una victòria absoluta, d'haver resistit. Considero que és un moment històric extraordinari, que ens ha de portar a la independència.

Hi ha una frase d'Eugeni Xammar que us agrada: "Tractant-se de les coses de Catalunya jo no prenc mai precaucions". Us vau preparar davant una possible repressió?

La meva família i jo crèiem que això acabaria amb la proclamació de la República. Crèiem que un cop proclamada seríem cridats a defensar-la de manera democràtica, no-violenta, però massiva i continuada en el temps.

Enteníem que per fer valdre la nova legalitat sorgida del referèndum havíem d'ocupar places i carrers fins a aconseguir fer efectiva aquella proclamació.

El vostre predecessor, Carles Puigdemont, proclama la independència i tot seguit la congela. Enteneu el que va fer?

És difícil jutjar-lo i crec que, havent ocupat la presidència, encara més. Puc entendre la brutal pressió que en aquells moments té el president Puigdemont. Ell ha reconegut que es va equivocar i que, davant de la força que havia agafat el moviment, era el dia per proclamar la República. Si ho ha dit ell, potser fem-li cas. Penso que llavors no s'és conscient de la força que hi ha.

Defenseu que hi ha un mandat de l’1-O.

Sí. Arran de la sentència contra els presos polítics, l'octubre del 2019, comparec al Parlament. En aquell ple, faig una proposta: que, en el termini d'un any, es ratifiqui l'1-O. Aquesta és la meva posició. No va ser compartida per la resta del Parlament.

Ningú, cap actor polític important, ha reconegut un mandat derivat d'aquella consulta. Quina és la vostra alternativa?

Cal un acte de ruptura democràtica i defensar-lo. Alguns estan dient que aquest acte passa perquè el Parlament aixequi la DUI, alguns, com la CUP, diuen que s'ha de convocar un altre referèndum. No en faig qüestió, de la fórmula concreta.

A més de formar part de la junta d'Òmnium vau ser a la direcció de l'ANC. Què opineu de la proposta que ha fet Dolors Feliu de fer la independència l’any vinent?

La meva opinió és positiva, en el sentit que remou les coses. Se'ns vol fer creure que només és possible la via del pacte amb l'Estat espanyol i justament és la via impossible.

Com veieu l’independentisme avui? Sembla que la via unilateral no és repetible i que la taula de diàleg no dona grans avenços, som en un cul-de-sac. Ho compartiu?

Teniu raó. Hi ha hagut moltíssima gent, associacions i persones individuals que treballen per la independència i s'hi han deixat la pell. Hi ha un gran desencís. Fins i tot m'atreviria a dir una certa desolació davant de les coses. Però aquest desencís, fruit probablement també d'errors del moviment independentista, té algunes altres causes. Crec que hi ha una voluntat clara de desmobilitzar el moviment independentista, que es basa en la força de la gent. L'1-O, certament, hi va haver un govern compromès, però va ser possible perquè sobretot hi havia milions de persones compromeses.

Qui és que desmobilitza?

Hi ha un cert independentisme que en aquests moments ha fet una opció per la via de la taula del diàleg, que per a mi és incompatible amb la mobilització.

Com veieu la darrera crisi entre ERC i Junts? Junts ha de sortir del Govern?

Mentre no hi hagi un horitzó i un programa definit i compartit perfer la independència, qualsevol que pretengui governar l'autonomia està condemnat a la inestabilitat i el conflicte.

Si allò que uneix i dona sentit a la majoria parlamentària és fer la independència, l'absència d'un camí compartit impedeix la governabilitat. Totes les parts han de reflexionar sobre si hi ha o no recorregut polític per als dies que vindran.

Les enquestes diuen que l'independentisme es manté, però s'ha estancat i, fins i tot, podria recular.

En cada elecció que s'ha pogut votar de manera normal, els independentistes han anat augmentant en percentatge. En les últimes eleccions es van perdre 700.000 vots independentistes, també unionistes. Però, en percentatges, cada vegada estem pujant. Ratifiquem l'1-O, fem aquest acte de ruptura democràtica, defensem-lo i veiem què hi ha. Crec que la partida no s'ha jugat, encara. No vam arribar a defensar la proclamació de la República. És que això és tan important com proclamar-la. Era l'últim pas i no l'hem fet. Quan arribem a l'últim pas i sapiguem quin és aquest resultat...

Escriviu que us heu sentit sol a la presidència. Això té res a veure amb el fet que heu practicat un cert activisme des de la Generalitat?

Potser sí. Hi ha una solitud física que és quan quedo confinat a Palau. Però també hi ha una solitud política, que segur que altres presidents admetrien, quan estàs sol davant de la decisió que cal prendre. En alguns moments del camí, em vaig trobar sense el suport dels que havien de ser els meus companys de viatge.

Vós vau fer un torcebraç al poder judicial per la qüestió de la pancarta, i això us va portar a la inhabilitació. Pagava la pena?

Prendre la decisió va ser difícil, és d'aquests moments que saps que això tindrà conseqüències, però va ser compartida familiarment i no me'n penedeixo en absolut, tornaria a fer exactament el mateix, fins i tot amb la segona pancarta.

| Entrevistes

Entrevista al president Quim Torra a la revista 'L'escletxa' de la CAL

L’Escletxa és una revista sobre la llengua i la cultura catalanes editada per la Coordinadora d'Associacions per la Llengua (CAL), que té com a objectius, entre d’altres, el d’oferir un espai d’informació i de debat al voltant de la llengua i la nació catalana. 

En el número 47 d'aquesta revista, de l'estiu de 2021, coincidint amb la celebració del 25 aniversari de la fundació de la CAL, s'hi va incloure una entrevista al president Quim Torra, que podeu descarregar i llegir mitjançant  aquest enllaç (l'entrevista és a les pàgines 13, 14 i 15).

| Entrevistes

Quim Torra: “L’única solució és la que no vam fer, defensar la república”

(Entrevista feta per Assumpció Maresma i publicada a Vilaweb el dia 17 d'abril de 2021)

El president Quim Torra ha publicat el dietari Les hores greus (Símbol Editors), que explica com va viure les tràgiques primeres setmanes de la pandèmia. Un llibre que, per les revelacions que fa i per la sinceritat amb què està escrit, no deixa ningú indiferent. La solitud del president, confinat al Palau de la Generalitat, és també el reflex d’un patiment col·lectiu extrem: malaltia, dolor, mort, impotència. Paradoxalment Torra, que serà maltractat pels seus opositors per fer política independentista i prou, és el president que més gestiona i entra més a fons a la sala de màquines. I ara, un any després, encara està preocupat per la pandèmia i amb ganes de contribuir a trobar-hi solucions. Ell sap més que ningú la importància de poder prendre decisions i que la fal·làcia de separar la gestió de la política tan sols la poden fer els cínics.

—El partidisme us ha fet escèptic?
—No, al revés i per què no en sóc, ara és el moment de preguntar-nos per què no es forma govern.

—Per què?
—És molt important saber cap a on anem. Els partits es barallaran sempre si no tenim un full de ruta clar cap a la independència. El problema que tenim des del 2 d’octubre és que no tenim un camí clar. Jo li puc assegurar que he dedicat milers d’hores discutint amb tots els actors independentistes i no hem estat capaços de fer un full de ruta clar. Si no tenim això, qualsevol cosa és una baralla.

—Com a president no el vàreu saber concretar, aquest full.
—No, i em vaig reunir milers d’hores per fer-ho. Recordi que quan començo la legislatura teníem el 155 i vaig dir: “De la restitució anem a la constitució catalana”, per això vam fer el grup del debat constituent amb Lluís Llach. Aquest és el marc en què ens havíem de moure. Vam acordar que aquell projecte de constitució havia de ser referendat, i vam pactar amb Esquerra Republicana que els representants polítics catalans viatjaríem a Brussel·les per reconèixer el president legítim de Catalunya. De tot això no es va complir res, per tant…

—Tot per la por?
—Per la repressió i per la por. Si no hi ha un full de ruta clar, entres en certes batalles per tallar el braç a un o a l’altre, que és l’esport nacional.

—Però les marxes formaven part del vostre pla inicial de resposta a la sentència, i la gent va sortir al carrer i va ser un moment molt important.
—Sí, però en aquell moment va ser quan els polítics i les institucions vam fer fallida.

—Us podeu explicar?
—Pensi que els partits polítics triguen quaranta-cinc dies a concretar una simple proposta de resolució al parlament. Vam estar hores i hores per veure què faríem quan arribés la sentència. Jo vaig haver de sortir aquell dijous a dir que calia ratificar el Primer d’Octubre. Els vaig haver d’amenaçar dient que si no hi havia acord, em devia a la ciutadania, explicaria què faria jo, que recordarà que va ser una proposta molt ben acollida [Diu amb ironia], i com que no teníem full de ruta vam fracassar. És el quid de la qüestió.

—I ara es dóna prou valor al 52%?
—Aquesta legislatura o neix amb el 52% sota el braç o naixerà morta. Molta gent es pot sentir decebuda perquè, on és l’alegria per aquest resultat? I també, on és la responsabilitat dels partits que han assolit plegats el 52%? Com ho hem manifestat al món? A qui li hem explicat? Com ho farem ara que tenim aquest 52%? I no som capaços de donar-li aquest impuls.

—Què en penseu de l’acord ERC-CUP?
—M’ha decebut molt. Esplèndid quant a les mesures socials, però dir que ara passarem dos anys negociant i que després ja veurem… Això no és res. Si creus que no tens la força per a fer aquest embat, ho dius. Si creus que hem de passar l’epidèmia, ho dius, però no t’amaguis darrere una taula de diàleg que saps que no et portarà enlloc. Aprenguem dels errors. L’error és que no hem compartit un full de ruta clar, doncs fem-ho. A partir d’aquí pot sortir el govern o la legislatura. Si no, res no pot acabar bé.

—La taula de diàleg no us la creieu gens…
—Dos anys de taula de diàleg ens portaran al fracàs. Si ens volem enganyar, doncs mira, però passar dos anys pensant que podem arribar a alguna cosa serà un fracàs. Segur que no arribem a cap acord. Ens han dit del dret i del revés que no negociaran mai el dret d’autodeterminació. Hi hem estat tots presents quan ho han dit. Ho sabem tots i perquè ho sabem, vam fer el referèndum del Primer d’Octubre. Aquells qui han de justificar per què no continuem per la via del Primer d’Octubre són aquells que s’han mogut d’allà. Jo sóc allà on era perquè sé que Espanya no negociarà amb nosaltres.

—Quina és la solució?
—L’única, la que no vam fer, defensar la república.

—Al carrer?
—Sí, al carrer.

—No creieu que malgrat les circumstàncies, la gent va omplint el pap i això passarà algun dia?
—Sí, jo em sumo al crit de Jordi Cuixart contra l’abatiment general, cal més mobilització que mai, però per a posar-nos al carril que porta a la independència i amb un horitzó clar. Si això no hi és, tot és debades.

—La gent encara hi és.
—Sóc molt partidari de les responsabilitats individuals i col·lectives. Si els ciutadans continuem essent espectadors d’allò que passa, tampoc no ens en sortirem mai. Aquest país avança i vam fer un referèndum perquè la ciutadania se sentia actora del procés. La ciutadania és qui condueix els partits i els situa enmig de dos carrils perquè avancin i no els deixa sortir d’aquí. Els partits prou que intenten de sortir-ne, però si ho fan, clatellot. Això va així. Per tant, aquesta idea que som a la butaca del cinema no m’interessa. La ciutadania ha de tornar a posar els partits polítics enmig dels carrils.

—I del Consell per la República, què en penseu?
—Hem de saber que tenim gent a l’exili. En aquest full de ruta el seu paper és de primera magnitud. Si deixem sense veu aquells que han fet d’altaveu, com quedem tots plegats?

—En formareu part?
—Jo formaré part de tota aquesta gent que vulgui seguir el camí cap a la independència. També hi ha el debat constituent en marxa, per a mi molt important, que lidera Lluís Llach i que té moltes garanties.

—Parlem del llibre, que hi ha molta teca. Hi ha gent a qui no li ha agradat que expliquéssiu la vostra tristor, que expliqueu que vau plorar. Us ha sorprès?
—No, però si hagués fet una altra cosa, tampoc els hauria agradat. Això és per partidisme.

—Per què heu estat tan sincer?
—Perquè va passar. Em semblava important d’explicar-ho i si no parlava de les emocions, no s’entendria què passava. Hi ha gent que ha agraït que expliqués aquests sentiments, fins i tot hi ha gent que m’ha agraït que parlés de com vaig trucar a la psicòloga, de què em va dir, de la importància de dosificar les emocions. Per a mi era important d’explicar la veritat en serenitat.

—Abans parlàveu del dol col·lectiu? I el vostre dol per tot això que ha passat, l’heu fet? Penseu que l’heu de fer?
—Per a mi serà molt difícil fer-lo mentre hi hagi l’epidèmia. No ho he dit mai, tampoc m’ho havien preguntat mai, però m’ha sabut greu no continuar davant el país. Volia continuar treballant la qüestió de la covid. Tot i les limitacions i la profunda impotència, havíem donat la cara, ho havíem encarat i jo, que no estic tan condicionat per vots, eleccions i històries, pensava que podria mantenir un rumb que es podria tòrcer. Per això fins que no s’acabi l’epidèmia i tinguem l’últim català vaccinat, no començaré a fer el dol. Em sap greu no ser-hi perquè podia ajudar i també em sap greu que no m’hagin cridat per a res. Tenia l’experiència i vaig ser desposseït del càrrec d’una manera molt injusta. Ja ho heu vist avui, els de la Falange sí que poden ser candidats.

—Abans d’entrar en el detall de què expliqueu, els periodistes ens hem deixat de preguntar-vos alguna cosa?
—Heu anat a cercar molt la mirada sobre aquella petita discussió, la baralla. Sé que és inevitable, però trobo a faltar un debat a fons sobre si vam prendre les millors decisions per a salvar vides. Ha passat un any i és el moment de mirar enrere. També sobre la tolerància a la mort. Ens hem acostumat a viure amb la mort per la covid. Jo em pensava que això no passaria.

—I què en penseu?
—Encara tinc molt present el record dels primers moments. La reflexió primera és com, veient què passava a la Xina i a Itàlia, no ens vam preparar més bé. És un fet molt paradoxal que ha passat arreu. La segona reflexió és sobre com reaccionen els estats. Els estats hi són per a tenir cura de la gent en aquests moments difícils. I aquí sí que veiem diferents maneres d’actuar. Hi ha estats que fan fallida i estats que fan de dic de contenció. Quan nosaltres reclamàvem aquells quinze dies de confinament total de Catalunya que eren decisius i que a Pedro Sánchez no li va donar la gana d’aprovar, no m’ho podia creure. Estava convençut que s’havia de confinar i que la gent havia de confinar-se amb tranquil·litat, com hem vist que han fet a molts països europeus, on als establiments que obliguen a tancar els ingressen tres quartes parts dels diners que feien. Ens vam trobar amb una Generalitat que anava nua i que després del confinament li va caure la fulla i amb un estat espanyol que no va actuar de la manera que hauria d’haver actuat. Tot això crea aquest sentiment de fatiga i impotència. En un moment en què la ciutadania no pot mobilitzar-se això crea un malestar, fins i tot psicològic, molt important.

—Hi va haver aquell dia que vau haver de dir que teníem 5.000 morts més…
—Va ser un dels pitjors dies. Hi havia la part positiva de poder explicar la situació real, però les dades eren terribles. Ens vam adonar que a Igualada no coincidien les xifres que oficialment es donaven i les de les funeràries del municipi. Fins aquell moment tan sols hi havia proves PCR als hospitals. I si mories a casa, o en una residència, no comptaven… Aquella nit no vaig dormir, però hi havia el compromís de ser transparents i ho vaig fer. A Espanya encara no ho han fet, no saben quanta gent s’ha mort.

—Què va passar amb Oriol Mitjà? Per què no va arribar a bon port el seu pla?
—La visió del doctor Mitjà va xocar amb les estructures del Departament de Salut. Lamento que tenint un pla de desconfinament d’excel·lent nivell no el poguéssim portar a la pràctica com s’havia dissenyat.

—Per discrepàncies amb la consellera Vergés?
—Discrepàncies amb el Departament de Salut i, efectivament, no va ser possible. Es va optar per fer un document de consens.

—Penseu que la consellera Vergés i el conseller Homrani haurien de formar part del nou govern?
—Això ho decidirà el nou president de la Generalitat.

—Oriol Mitjà us ha criticat fa poc per no ser un president més fort.
—Ell sap tot allò que va passar i que vam parlar; si aquesta és la seva veritat, la respecto. Però dit això, el president té uns consellers i uns departaments. Quan em va semblar que hi havia límits que no es podien traspassar, vaig prendre decisions com la de les residències, o el nomenament del doctor Argimon.

—Què va passar amb les residències?
—És la situació que pitjor vam gestionar. Arreu del món també ha passat, quan el virus entrava en una residència feia uns estralls terrorífics. Vaig demanar que poséssim màxim focus a les residències. Em vaig reunir amb les patronals de les residències i vam parlar de tots els problemes. Quan em van dir que no havien notat cap canvi en la gestió, em vaig plantar. Vaig demanar al vice-president que s’hi prenguessin mesures. Com explico al llibre, jo pensava que el conseller dimitiria, però van optar per treure-li les competències i passar-les Salut. A la següent reunió ja van notar el canvi. Es va aturar aquella gestió que no funcionava.

—Es podia haver fet més bé?
—Sí, sense cap mena de dubte, en aquesta qüestió es podia fer més bé.

—Així confirmeu que vau ser vós qui va proposar el doctor Argimon per al càrrec actual?
—Cada dia que passava sense secretari de Salut Pública em preocupava més. En aquells dies, parlant amb el doctor Padrós, em va dir si havia pensat en el doctor Argimon. Jo no el coneixia d’abans, però sí que cada vespre com a director de l’ICS hi parlava per veure quin material mèdic faltava i així sabia on érem. I va ser quan vaig trucar a la consellera de Salut. Penso que hi ha un abans i un després.

—A vegades sembla que som tractats massa com a ramat. Volen que siguem molt obedients, creieu que s’han dedicat prou esforços a educar i empoderar la gent?
—Això va de solidaritat amb nosaltres… No podem posar un mosso a cada família. Era i és important que la gent prengui consciència de la gravetat de la situació. Recordo que em van fer arribar una campanya que deia “Ens en sortirem”. Vaig dir que anessin al Clínic a gravar la gent amb els respiradors. Sí que és veritat que hi ha polítics que no volien espantar la gent, hi ha polítics que mai no han parlat de morts. Jo creia que aquest no era el camí, que la gent havia de saber què passava i que era necessària la màxima transparència.

—De vegades hi ha mesures que semblen més per a protegir els polítics que no la ciutadania.
—És una qüestió que al darrere té moltes responsabilitats i hi ha polítics que cerquen 30.000 aprovacions abans de donar la seva. Amb això del material, que era tan necessari els primers dies i les primeres setmanes, pensava que era important no entretenir-nos en burocràcia. Hi havia una catàstrofe i havíem d’actuar. Hi havia molta gent que no ho veia així. A la política passa com a la vida. Hi ha el polític que pren decisions, però també el que xiula, el que s’espanta. Hi ha una gamma de condicions humanes que es reflecteixen també a la política com al carrer.

—Sembla que entre els polítics hauria d’haver-n’hi més dels que decideixen, però n’hi ha molts dels que xiulen.
—Hi ha gent que xiula, que no es vol comprometre, que mai no posarà la seva signatura enlloc. Hi ha gent que queda paralitzada per la por. Exigeixes eficiència i no la poden donar perquè estan acostumats a gestionar paraules i no crisis. Hi ha gent que tira pel dret… I jo, en una situació així, prefereixo la gent que tira pel dret.

—Del llibre es desprèn que no tan sols heu topat amb l’estat espanyol, sinó també amb un statu quo.
— A mi em va decebre molt les patronals i sindicats d’aquest país perquè jo creia que era vital que la gent es quedés a casa i ho podríem haver fet…

—També dieu que el càrrec més valorat de la política catalana és el de director general de mitjans de comunicació.
—És cert, té un punt d’ironia aquest text. Els partits tenen una certa tendència a estendre els tentacles fins on poden. Una presa molt cobejada són els mitjans de comunicació. Per això, ara que hi ha aquesta polèmica sobre Twitter, per a mi és una escletxa de llibertat.

—Heu estat dels que més heu rebut i encara penseu això?
—Sí, però crec que a Twitter hi ha persones lliures.

—Un tema que potser us agafa molt lluny, però us sap greu com està el Born Centre Cultural? S’ha de recuperar el projecte inicial?
—Sí, s’ha de recuperar. Em sap molt de greu que el Born Centre Cultural no tingui nord, no sàpiga on va, no sàpiga què explica. Vaig agafar el projecte després de la magnífica feina d’Albert García Espuche i, per tant, el vaig veure com una oportunitat única per a explicar a la ciutadania la fi de l’estat català d’una manera molt visual. Havies d’explicar que allà hi havien passat coses. No sé per què ara és allà aquest centre de la memòria que podria ser a qualsevol altre lloc. No hi té cap mena de relació, no s’explica el moment.

| Entrevistes

“Ens podem permetre tenir un president a l’exili desemparat? Em preocupa molt”

(Aquesta entrevista la va fer Xevi Xirgo i fou publicada a El Punt Avui el 4 d'abril de 2021)

Aprofitant la pausa de Setmana Santa, que el president Quim Torra passa a Santa Coloma de Farners, conversem amb ell a la Casa de la Paraula, un espai destinat a la cultura nascuda o vinculada a la capital de la Selva. La conversa sencera es pot llegir a www.elpuntavui.cat, on també es pot veure enregistrat en vídeo el més destacat.

Pere Ara­gonès encara no ha estat inves­tit pre­si­dent. Anem a la pròrroga i a l’últim minut?

La política cata­lana, per la meva experiència, juga molt amb els tem­pos. Una de les carac­terísti­ques són aques­tes deci­si­ons a l’últim minut, perquè hi ha com una espècie de teo­ria que qui resis­teix una mica més, gua­nya. I, per tant, es tracta de veure qui cansa l’altre. Jo això ho he expe­ri­men­tat. Ara, sin­ce­ra­ment, després de tot el que ha pas­sat, després dels excel·lents resul­tats del 14 de febrer, després d’aquest 52%, em fa la sen­sació que la ciu­ta­da­nia està espe­rant un full de ruta clar i un govern a tres com més aviat millor.

A JxCat li costa pair haver que­dat dar­rere d’Esquerra?

No ho crec, perquè pro­ba­ble­ment si hagués estat al revés crec que estaríem segu­ra­ment en les matei­xes cir­cumstàncies. Tot això ve d’unes des­con­fi­an­ces, d’uns neguits els uns amb els altres que venim arros­se­gant des de fa massa temps. No vol dir que necessària­ment hagin de ser amics, però sí que vol dir que hi ha d’haver uns acords con­crets, esta­bles i un com­promís lle­ial de com­plir-los.

Li han dema­nat opinió a l’hora de fer les nego­ci­a­ci­ons?

No.

Hi manté con­tacte, amb JxCat?

Man­tinc con­tacte amb alguns amics.

Junts per Cata­lu­nya diu que no dis­cu­teix la legi­ti­mi­tat d’Ara­gonès de ser pre­si­dent. Vostè tam­poc? El pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat ha de ser Ara­gonès?

Sí, sí.

I Sal­va­dor Illa, ho ha de pro­var?

No, no hau­ria de ser pro­po­sat, perquè aniríem a una inves­ti­dura fallida. En el cas del vice­pre­si­dent Ara­gonès, caldrà veure quina posició aca­barà adop­tant JxCat, però anava a la inves­ti­dura amb l’acord amb la CUP i les expec­ta­ti­ves de Junts. En el cas d’Illa no hi ha aques­tes expec­ta­ti­ves; per tant, seria una pèrdua de temps.

I si l’acord no arriba abans de dos mesos, JxCat pot inves­tir Ara­gonès sense entrar en el govern?

És que això no hau­ria de pas­sar. Ja por­taríem tres mesos i escaig de nego­ci­a­ci­ons, i em sem­bla sin­ce­ra­ment que els par­tits inde­pen­den­tis­tes s’hi juguen la seva cre­di­bi­li­tat.

Junts ha retret a ERC que hagués començat les con­ver­ses amb la CUP. Li ha fal­tat habi­li­tat, a Esquerra?

Sí, crec que hau­rien d’haver anat a bus­car l’acord a tres. Em va estra­nyar molt, que mai no hi hagués tro­ba­des a tres sinó que sem­pre fos­sin bila­te­rals... I li diria el mateix si l’acord fos entre ERC i Junts. No pot ser. Neces­si­tem l’acord esta­ble de tot l’inde­pen­den­tisme amb tota la plu­ra­li­tat i diver­si­tat.

Parla d’acords esta­bles. La seva no va ser pas pre­ci­sa­ment l’exem­ple d’un legis­la­tura esta­ble.

Jo sí que la poso com a exem­ple, però del que no ha de pas­sar. Des d’aquest punt de vista sí que és un exem­ple. Però pensi que la nos­tra legis­la­tura fa fallida el 30 de gener. Jo hi era com a dipu­tat. I això és el que no pot pas­sar. Que te’n vagis a dor­mir el 29 de gener havent pac­tat amb la CUP, havent pac­tat amb ERC... En aquell cas jo havia escrit el dis­curs d’inves­ti­dura del pre­si­dent Puig­de­mont que havia de lle­gir l’endemà. Tot estava per­fec­ta­ment defi­nit. I l’endemà tot salta pels aires. Quan dic que neces­si­tem un acord, vull dir que sigui un acord que després es com­pleixi lle­ial­ment i no que salti d’un dia per l’altre pels aires. No es tracta només de posar-se d’acord en deter­mi­nats ítems, sinó de tenir els meca­nis­mes de con­trol i d’exigència mutus de lle­ial­tat perquè això no passi.

Diu que vostè va escriure el dis­curs de Puig­de­mont, el que havia de fer si era inves­tit el dia 30? I què hi deia?

Era un dis­curs en què tots havíem con­vin­gut que repreníem el camí del 27-O, en què investíem el pre­si­dent que estava a l’exili. Això per a mi era impor­tantíssim. Perquè a mi em pre­o­cupa molt la figura del pre­si­dent Puig­de­mont en aquests moments, sin­ce­ra­ment. Ens podem per­me­tre tenir un pre­si­dent a l’exili des­em­pa­rat? Al final el que vagarà per l’espai serà el pre­si­dent Puig­de­mont... Aquest país es pot per­me­tre això? Quan es qüesti­o­nen legi­ti­mi­tats, o el paper d’un pre­si­dent que tenim a l’exili, estic enor­me­ment pre­o­cu­pat. I allà intentàvem d’alguna manera, amb un acord que després pas­sava perquè els càrrecs elec­tes ens reuníem a Brus­sel·les i rati­ficàvem el pre­si­dent Puig­de­mont. I hi havia tota una sèrie de temes, que després durant aquesta legis­la­tura no s’han acom­plert.

Quan diu “un pre­si­dent vagant per l’espai” es refe­reix a una pos­si­ble des­con­nexió del govern amb l’exili?

És que em fa molta por com jus­ti­fi­quem davant el món que tenim un pre­si­dent a l’exili si no reco­nei­xem que és el nos­tre pre­si­dent a l’exili. De debò: se’ns aca­barà el relat inter­na­ci­o­nal si ens fem tram­pes a nosal­tres matei­xos. I dic el mateix pel vice­pre­si­dent Jun­que­ras. Hem de tenir en compte que més enllà de les nos­tres batus­ses, hi ha un relat inter­na­ci­o­nal impor­tant. Jo almenys durant la meva pre­sidència, on vam tom­bar els pres­su­pos­tos del senyor Pedro Sánchez, podia anar pel món expli­cant que estàvem en clara opo­sició amb el govern espa­nyol. Però si li apro­vem els pres­su­pos­tos, els estats d’alarma, o anem a tau­les de diàleg inútils, quin relat inter­na­ci­o­nal fem de l’opressió espa­nyola sobre Cata­lu­nya? Per tant, la figura del pre­si­dent Puig­de­mont per a mi és molt impor­tant que con­tinuï sent la referència per a tot el país.

Està dol­gut amb Esquerra? En el die­tari que acaba de publi­car (‘Les hores greus’, de Símbol Edi­tors) es lamenta també que la mesa pre­si­dida per Roger Tor­rent li retirés la con­dició de dipu­tat, i afe­geix: “Per­so­nal­ment no hau­ria pres una decisió com aquesta con­tra els drets d’un pre­si­dent de Cata­lu­nya.” Diu que el va afec­tar molt.

Em va afec­tar molt, sí. Penso que no és com­pa­ra­ble amb no inves­tir el pre­si­dent Puig­de­mont, que és una línia ver­me­lla que no s’hau­ria d’haver tras­pas­sat mai i que ens hau­ria situat de manera molt dife­rent en tot el curs de la legis­la­tura. En el meu cas em va dol­dre no només que es retirés l’acta de dipu­tat del pre­si­dent, sinó com havia pas­sat això, ja que tornàvem a estar en la mateixa situ­ació que el 30 de gener del 2018. Aquell mes havien vin­gut els repre­sen­tants de tots els grups par­la­men­ta­ris inde­pen­den­tis­tes al Palau de la Gene­ra­li­tat a donar-me suport. Després hi havia una pro­posta de reso­lució al Par­la­ment, apro­vada també per majo­ria abso­luta per donar-me suport, i de sobte, i després d’aquell diven­dres en què se’m va dir que s’estava al meu cos­tat, el dilluns se’m des­con­necta el box de votació del Par­la­ment, sense saber res. Sin­ce­ra­ment, em va dol­dre moltíssim perquè crec que no són les mane­res, i a més, insis­teixo, jo soc el pre­si­dent del Par­la­ment en aquell moment, i el que faig és posar-me al cos­tat del pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, vaig amb ell a totes i li dono tot el suport del món.

Aquell dia fa creu i rat­lla en la relació amb ERC al govern?

No, aquell dia em dol molt l’acti­tud que té el pre­si­dent del Par­la­ment, però també és cert que 48 hores després dic públi­ca­ment que crec que ja no hi ha recor­re­gut polític perquè crec que ha fallat la con­fiança. Però teníem un pres­su­post pen­dent d’apro­var, i aquest país el neces­si­tava, i a vega­des tu t’empas­ses un fet com aquest per la res­pon­sa­bi­li­tat d’apro­var un pres­su­post que creus que és un bé supe­rior per al país. I men­tres­tant va arri­bar la pandèmia.

En el die­tari ‘Les hores greus’ hi ha un moment en què vostè escriu: “Ens con­ti­nuem matant entre els socis, i així no anem enlloc.” Aquesta frase podria ser actual?

Malau­ra­da­ment veig que sí. Que no haguem arri­bat a fer una inves­ti­dura vol dir que ens con­ti­nuem matant entre nosal­tres. I, o apre­nem que anem a fer la inde­pendència i no a matar-nos, o no hau­rem après res. El repte és tan gros en aquest país..., i més ara que som més del 50% a favor de la inde­pendència. Que no ho apro­fi­ta­rem això?

Pot­ser és que les estratègies per arri­bar-hi són molt dife­rents. Vostè diu a l’epíleg del lli­bre: “L’inde­pen­den­tisme ha optat per la con­fron­tació democràtica encara que hagi situat Ara­gonès en pri­mera posició de sor­tida.” Ho creu així?

És que d’aquesta victòria del 14-F es pot fer la lec­tura que l’inde­pen­den­tisme d’esquer­res és el que gua­nya, però també que l’inde­pen­den­tisme rup­tu­rista també gua­nya, si suma JxCat i la CUP. Tot és molt com­plex, però penso que hem de ser capaços d’enten­dre que aques­tes són les dues grans idees força de la legis­la­tura. A l’acord entre ERC i la CUP jo no li posa­ria cap obs­ta­cle a la part social, que em sem­bla molt bé, però sí que li poso a la del full de ruta. No l’he entès, de cap de les mane­res. Tot­hom sap en aquest país que és impos­si­ble anar a pac­tar el dret d’auto­de­ter­mi­nació de Cata­lu­nya amb l’Estat espa­nyol. No hem estat capaços ni de tra­mi­tar la llei d’amnis­tia, ni tan sols d’acon­se­guir els indults. ¿És que hem d’ima­gi­nar-nos que després de tres-cents anys, ara l’Estat espa­nyol, gra­ci­o­sa­ment, perquè no tenim res amb què nego­ciar, ens con­ce­dirà que puguem exer­cir el nos­tre dret a l’auto­de­ter­mi­nació? Ama­gar-se durant dos anys al dar­rere d’una taula de diàleg, que d’aquí a dos anys ens tro­ba­rem que no hau­rem avançat gens, no ho entenc. M’ho hau­rien d’expli­car molt millor.

No li dona­ria un ter­mini de temps, a aquesta taula?

Per mi no, perquè no té cap sen­tit. Però jo ja li accepto, en aquests moments, amb les res­tric­ci­ons de mobi­li­tat, l’epidèmia..., és obvi, i Escòcia ho ha reco­ne­gut igual, que no farem el referèndum fins que no acabi l’epidèmia. La ciu­ta­da­nia és prou adulta per enten­dre que ara resulta que pel que sigui cal fer això, però no ens ama­guem amb velles idees que han estat un fracàs, perquè ens tirem pedres a la nos­tra teu­lada. En aquest cas havia cos­tat molt que l’inde­pen­den­tisme arribés a aquesta con­clusió unànime­ment, que això no ho gua­nya­rem mai pen­sant que tin­drem un referèndum pac­tat amb l’Estat espa­nyol. No. Això ho gua­nya­rem tal com vam fer l’1 d’octu­bre i el 27 d’octu­bre. Què va fallar ales­ho­res? Que no vam defen­sar-ho al car­rer. És l’únic que no hem pro­vat.

Parli’m de Pedro Sánchez...

He tin­gut diver­ses reu­ni­ons amb Pedro Sánchez, el pre­si­dent espa­nyol. Després hi ha aque­lla tem­po­rada que no va aga­far el telèfon. Amb el pre­si­dent espa­nyol mai saps amb qui et tro­baràs. Però et tro­baràs amb una per­sona afer­rada al poder i que vol seguir con­ser­vant-lo, peti qui peti, pacti amb qui pacti i amb els vots de qui sigui. És igual, el que és impor­tant és con­ti­nuar en el poder. És un resis­tent, ho és. I es resis­teix a dei­xar-lo. Farà el que sigui i tro­barà els ali­ats que sigui. De la taula del diàleg, només n’hi va haver una, de reunió. Hi érem qua­tre de Junts i qua­tre d’Esquerra. I penso que cadas­cun d’ells diria el mateix. El govern més “pro­gres­sista de la història” ens va dir que mai, mai, mai nego­ciarà el dret a l’auto­de­ter­mi­nació de Cata­lu­nya. Ens ho han dit i, a més, ho por­ten a la pràctica. Ni tra­mi­ten la llei d’amnis­tia.

En el seu die­tari escriu, després d’una reunió amb Sànchez per la pandèmia: “Sánchez ens con­testa a tots, juga amb les parau­les i fa surf sobre les crítiques”.

A mi em va dece­bre molt com a per­sona, durant la pandèmia. Recor­darà aquells quinze dies, aquell 15 de març, quan des del Govern de Cata­lu­nya lluitàvem per un con­fi­na­ment total. Jo durant tots aquells dies envi­ava cada dia un mis­satge al pre­si­dent Espa­nyol per mirar de fer-lo can­viar d’opinió. No ho vaig acon­se­guir, fins al cap de quinze dies, quan sí que va decre­tar el con­fi­na­ment total. Jo pen­sava que tenia unes pres­si­ons molt supe­ri­ors a les meves... però te les has d’empas­sar, perquè hi ha vides en joc.

Quin va ser el prin­ci­pal error de la seva legis­la­tura?

La no inves­ti­dura del pre­si­dent Car­les Puig­de­mont. Aquest penso que és el gran error que come­tem tots. Per què? Perquè estem accep­tant que entrem en un ordre dife­rent. Pot­ser n’hi ha un de previ, que va ser el d’accep­tar aque­lles elec­ci­ons del 21-D, i aquí segu­ra­ment la res­pon­sa­bi­li­tat és de molts.

Li pre­gun­tava per la seva legis­la­tura. En aca­bar-la, vostè es va lamen­tar de no haver arri­bat a la inde­pendència. Alguna res­pon­sa­bi­li­tat hi deu tenir, no?

Tota. Jo no m’excuso davant de res. Si no ho hem acon­se­guit, el màxim res­pon­sa­ble en soc jo, que era el pre­si­dent. No hi posaré cap però, al que vostè ha dit.

En el lli­bre parla dels punyals que rep al llarg del dia. Em sem­bla que encara en rep, no? Què pensa quan sent alguns ter­tu­li­ans o opi­na­dors qua­li­fi­cant-lo de mal pre­si­dent?

Que tot­hom en pot dir el que vul­gui, només fal­ta­ria! Però m’ha pas­sat una cosa molt curi­osa res­pecte a ter­tu­li­ans i opi­na­dors, en relació amb les opi­ni­ons de la gent del car­rer, on m’he sen­tit sem­pre molt càlida­ment aco­llit i amb un gran suport. Eren dos mons que xoca­ven tant! Sabent el que m’aca­ba­ven de dir a la tertúlia o al Polònia, pen­sava: avui sor­tiràs, aniràs on sigui, i serà l’últim dia; avui et lapi­den. I no, més aviat la gent et trac­tava de manera molt ama­ble. L’única manera que he tin­gut d’enten­dre-ho és que jo ja no era en Quim Torra, sinó el pre­si­dent de Cata­lu­nya. És una de les refle­xi­ons, per mi impor­tants, del lli­bre: la ins­ti­tució de la pre­sidència de la Gene­ra­li­tat és res­pec­tadíssima pel país.

Al lli­bre fa una anàlisi dura de la rea­li­tat dels mit­jans de comu­ni­cació. S’ha sen­tit mal­trac­tat pels mit­jans de comu­ni­cació?

Pot­ser el que m’he sen­tit és no trac­tat amb igual­tat res­pecte a d’altres polítics. També m’ha sem­blat que, com que soc inde­pen­den­tista, ja tens un plus de mal­trac­ta­ment de marca, sor­tit de casa. I que tots els mit­jans de l’esta­blish­ment, del règim del 78, ja hi van direc­tes. I d’altra banda, pot­ser en aquest món de la tertúlia jo no he aca­bat d’encai­xar-los, encara que és molt legítim que tot­hom digui el que li sem­bla.

Del die­tari se’n desprèn sole­dat. Es va sen­tir sol?

En un moment deter­mi­nat, aquells dies de pandèmia en què entrem en un túnel molt negre, em sen­tia sol, sí.

Només aquells dies? O també durant la legis­la­tura?

En la legis­la­tura, el fet que jo no sigui un home de par­tit, que no m’hagi vol­gut mai afi­liar a cap par­tit, ja em situa a la fron­tera, al marge. Tenir un par­tit al dar­rere és molt impor­tant. T’ajuda molt i t’aplana mol­tes coses. No tenir-lo i inten­tar man­te­nir una posició és bas­tant més com­pli­cat.

Al lli­bre car­rega també con­tra les reu­ni­ons de par­tit de JxCat.

És que jo no podia per­dre el temps en poli­ti­que­ries. Malau­ra­da­ment, aques­tes pica­ba­ra­lles no són patri­moni de cap par­tit, perquè por­tem mol­tes feri­des entre tots que no hem acon­se­guit cica­trit­zar, i con­tinuàvem en moments com aquests amb ganes de seguir tirant sal a la ferida.

Després d’una reunió de JxCat escriu al die­tari: “La con­se­llera Chacón no fa res més que donar les cul­pes als altres en lloc d’ento­mar la res­pon­sa­bi­li­tat.” Per això la va des­ti­tuir?

No. Quan jo faig els can­vis de con­se­lle­res, penso que jus­ta­ment, pel per­fil del Depar­ta­ment d’Empresa, a mi m’interessa posar la per­sona o una de les per­so­nes que pugui conèixer millor com fun­ci­o­nen els meca­nis­mes dels fons euro­peus. I, per tant, el món tan com­plex de la burocràcia, també de la Unió Euro­pea. Des d’aquest punt de vista em va sem­blar que Ramon Tre­mosa, en aquests moments i per aquest tema, era un per­fil que, pel país, m’interes­sava més. Quan s’ha par­lat que era un càstig al PDe­CAT... és que no té res a veure, res. Sen­zi­lla­ment era això, que bus­cava un per­fil més ade­quat.

Dels resul­tats del PDe­CAT, ara que par­lem de l’excon­se­llera i can­di­data Chacón, què en pensa?

Penso que no ado­nar-se que la soci­e­tat cata­lana ha can­viat radi­cal­ment en els últims anys i que la idea de la inde­pendència no és pas­sat­gera, a més a més havent vis­cut el 2015 el referèndum, amb la decla­ració d’inde­pendència i la presó i l’exili... Qui pre­ten­gui, d’alguna manera, tor­nar enrere o diluir el fet que la inde­pendència és rup­tura, s’allu­nya del que és, ara mateix, una de les idees cen­trals de l’inde­pen­den­tisme.

El pre­si­dent Mas va fer cam­pa­nya i va apos­tar pel PDe­CAT, no?

Això hau­ria de pre­gun­tar-ho al pre­si­dent Mas.

No en té una opinió for­mada?

Em sem­bla molt legítim que la gent doni suport a qui li sem­bli. Quan la meva amiga i actual pre­si­denta del Par­la­ment, Laura Borràs, m’ho va dema­nar, jo vaig estar al seu cos­tat.

Borràs va citar For­ca­dell en el seu dis­curs en pren­dre pos­sessió. No hau­ria d’haver citat Tor­rent?

No ho sé... Això també crec que ho hau­ria de con­tes­tar ella. Jo suposo que la Laura Borràs, que té una gran admi­ració per la Carme For­ca­dell, d’alguna manera venia a dir... que tor­nem allà on ho havíem dei­xat el 28 d’octu­bre, l’endemà de la decla­ració d’inde­pendència... Penso que la Laura per això agafa el refe­rent de Carme For­ca­dell.

Al lli­bre parla del perill que es dilu­eixi l’1-O.

Hi ha el risc del que con­si­deràvem l’acte fun­da­ci­o­nal de la República Cata­lana no sigui això, i que hagi estat un tema més. I no és un tema més: és el tema! És la qüestió, no? És que el pri­mer d’octu­bre és el començament.

El die­tari el va escriure a Palau els dies de gestió més dura de la pandèmia. N’ha con­ti­nuat seguint la gestió, des que no és pre­si­dent en actiu? Què en pensa?

M’és molt difícil opi­nar sobre les deci­si­ons que pren el Govern català, o el que pugui pren­dre el govern espa­nyol, perquè has de ser-hi, has d’estar a sobre, has de tenir totes les dades, has de conèixer, par­lar amb molta gent... Si ara opinés faria com una ter­tulià més. En qual­se­vol cas, sí que puc dir que almenys durant el moment que jo vaig tenir totes les res­pon­sa­bi­li­tats no vaig dub­tar mai que la vida d’una per­sona pas­sava per davant de tot. I aquest jo penso que és el tema cen­tral del lli­bre. És a dir: real­ment els governs hem pres les millors deci­si­ons per sal­var les vides de la gent? Aquesta és la gran qüestió. Perquè hi ha un ven­tall de deci­si­ons que vostè pot pren­dre, però... quina tria? I sobre això, si em per­met, em pre­gunto si la soci­e­tat no hem pecat tots una mica d’una certa tolerància amb la mort, i dir: bé, com que hem d’anar tirant, mira si es mort gent doncs què hi farem... No ens hauríem de revol­tar con­tra aquesta idea?

Es podia haver fet millor.

Sí, tots. Ara també li dic que el govern de la Gene­ra­li­tat, que un dia per altra es queda sense com­petències de Salut, d’Inte­rior i de mobi­li­tat ha de fer front a una tragèdia com aquesta, que sí nor­mal­ment ja en el dia a dia és impos­si­ble aten­dre les neces­si­tats dels seus con­ciu­ta­dans perquè tens un dèficit fis­cal que et fa impos­si­ble aten­dre-les, doncs ima­gini’s amb aquesta dimensió. Jo mateix em vaig veure obli­gat a pren­dre una sèrie de deci­si­ons que sabia que com­por­ta­ven la ruïna de molta gent perquè no els podia com­pen­sar. Però havia de triar entre si salvàvem la vida o si fèiem altres coses. I en aquest sen­tit encara més que mai t’ado­nes del perill real­ment de con­ti­nuar essent una auto­no­mia i de la urgència que tenim de poder dis­po­sar dels nos­tres recur­sos, de poder dis­po­sar de totes les capa­ci­tats legis­la­ti­ves…

Ara estem tots par­lant d’un pla de vacu­nació mas­siva quan en rea­li­tat no hi ha vacu­nes. No és una gran con­tra­dicció?

Sí, per tant... aquests anun­cis que fem …Penso que a la ciu­ta­da­nia li has d’expli­car les coses bé, quina és la situ­ació actual i com ho pre­ve­iem. I aquí, sin­ce­ra­ment, tots ple­gats, ho podríem fer millor. I hi ha també la decepció d’aquest enorme apa­rell burocràtic que és la Unió Euro­pea. Quan veus d’altres països que estan posant en pràctica els seus plans de vacu­nació que ens ha donat una lliçó...

Ja li han posat la vacuna?

No. I a vostè?

No.

Em sem­bla que estem en aque­lla franja que ningú ens fa cas. Tinc 58 anys, i en aquesta franja no sé si estem enlloc... (som­riu)

Sabrem algun dia de casos de gent que s’ha sal­tat la cua de vacu­nació, a Cata­lu­nya?

Jo crec que a Cata­lu­nya no. No n’hem par­lat, però la cara b d’aquesta tragèdia és l’enorme soli­da­ri­tat i com­por­ta­ment cívic d’aquest país. Tot­hom sap que ha de ser quan et toqui.

| Entrevistes

Quim Torra: "És impossible que Espanya accepti el referèndum pactat amb Catalunya"

El president Quim Torra va oferir la següent entrevista al programa Tot es mou de Televisió de Catalunya el dia 31 de març de 2021. 

| Entrevistes

Quim Torra: ‘Veig l’horitzó net, veig que ens en sortim’

El 4 de setembre, el president Quim Torra té previst de fer una conferència que ha de marcar el rumb dels mesos vinents. Es titula ‘El nostre moment’. Tot i que no en vol avançar el contingut, en les respostes d’aquesta entrevista s’entreveu una línia clara de canvi de cicle polític. No hi ha mitges tintes. Torra desgrana el seu pensament amb un llenguatge directe, poc corrent en un polític. I dóna unes quantes notícies importants: els polítics del país han fet els deures aquest estiu i es pot parlar d’unitat en allò que és essencial, amb reunions sistemàtiques en tots els àmbits. També assegura que la crisi de parlament ja s’ha resolt. Un bon ancoratge per a començar. (podeu continuar llegint l'entrevista sencera en aquest enllaç de Vilaweb)

 

Casa Solterra
Carrer dels Ciutadans, 18
17004 Girona

Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

Seguiu-nos