La nit d’aquella Diada durant l’ofrena floral a l’estàtua de Rafael de Casanova, vint-i-quatre catalanistes, d’entre els quals, segons sembla, havia sortit algun crit de “Visca la Independència de Catalunya”, eren detinguts per la policia. A ells encara se’ls hi afegirien sis activistes més, engarjolats també quan anaren a reclamar la llibertat dels seus companys.

Aquesta acció provocà una campanya de solidaritat amb els detinguts, joves i actius militants de sis dels grups més radicals de la Unió Catalanista; la convocatòria d’una manifestació el dia 15 del mateix mes que va reunir més de deu mil persones. I, sobretot, desembocaria en el sorgiment de l’Agrupació Catalanista La Reixa, destinada a prestar ajuda als catalanistes represaliats.

En plena crisi del projecte de l’estat-nació espanyol per les guerres colonials de Cuba i Filipines i poc després de la formació l’abril de 1901 de la Lliga Regionalista, el sorgiment de la Reixa  ha estat considerat un dels primers passos del sorgiment de l’independentisme polític català.

Aquesta obligada resposta de caire antirepressiu, més de vint anys abans de la sortida al carrer, el 8 de juliol de 1922, d’Estat Català, la primera formació política de l’independentisme català organitzat, resulta prou significativa del costerut camí que li esperava per recórrer a aquest moviment polític.

El 25 de novembre de 1905, l’assalt del ¡Cu-cut!, per part de desenes d’oficials de l’exèrcit espanyol, desencadenava una repressió d'enorme calat contra el catalanisme en general, i el seu sector independentista encara en formació. La promulgació el 23 de març de 1906 de la “Llei de Jurisdiccions” agreujava la legislació repressiva anterior contra la propaganda “separatista”, traslladant a la jurisdicció militar qualsevol ofensa a la “unitat de la pàtria”.

Amb l’aplicació de la nova legislació fins i tot amb caràcter retroactiu, un nombre indeterminat de militants es veieren obligats a elegir l’exili com l’única via d’eludir la detenció i la perspectiva real de llargues condemnes de presó.

El control policial i governatiu exhaustiu de les activitats catalanistes i l’acció d’una fèrria censura feien gairebé impossible a casa nostra la lliure aparició de les primeres reivindicacions obertes d’independència. Seria, així, a Cuba, i no en territori nacional català, on aparegueren les primerenques expressions favorables a la independència concretament a Santiago, l’octubre de 1906 a la revista Fora=Grillons!, i el setembre de 1907 amb la fundació del Catalunya. Grop Nacionalista Radical, que als seus estatuts declarava taxativament com a objectiu “treballar de valent per obtenir l'absoluta Independència de Catalunya”.

Mentrestant a l’interior, el tancament gairebé total de les vies d’expressió política obligava l’independentisme incipient a subsumir les seves activitats dins una semiclandestinitat; a supeditar el discurs teòric a l’activisme, i fer seu l’insurrecionalisme com a estratègia per a arribar a la independència.

I, paral·lelament, era possible observar la progressiva assumpció del terme “separatisme” com a autodenominació, autocensura obligada del missatge i del lèxic a emprar que explicaria la manca d’utilització del terme, en certa manera tabú, d’independència.

La Primera Guerra Mundial resultà una conjuntura molt propícia per a la configuració d’un espai polític propi de l’independentisme, com ho prova la popularització de la senyera estelada com el seu símbol més representatiu. Igualment, l’exemple irlandès a partir de la Pasqua de 1916 va oferir una via adient per a desenvolupar la seva estratègia insurreccional.

Com a resultat, el 8 de juliol de 1922 de la convergència entre el carisma polític de Francesc Macià i el lideratge entre els grups de joves separatistes de Daniel Cardona, tenia lloc, com s’ha dit, la sortida al carrer d’Estat Català.

            Amb l’arribada de la dictadura de Primo de Rivera aquest espai polític habituat a una situació de tancament dels canals de participació assoliria un protagonisme desconegut fins aleshores. L’ambient molt enardit per la prohibició de totes les expressions catalanistes facilità l’increment dels escamots d’EC i la seva radicalització armada, arribant a preparar l’intent d’atemptar contra Alfons XIII arran del no reeixit Complot de Garraf el maig de 1925.

Finalment, a començament de novembre de 1926, ara farà cent anys, tenia lloc el fracassat intent d’aixecament de Prats de Molló. Per una vegada el context internacional es mostrà favorable a la causa catalana, i el judici posterior a París el gener de 1927 convertí l’Avi i el separatisme en la referència principal de la lluita contra la dictadura.

            Com a conseqüència, un líder independentista, Francesc Macià, encapçalava el març de 1931 el procés que donà lloc a ERC; aconseguia una inesperada victòria electoral el 12 d’abril, i dos dies després proclamava la República Catalana.

Fermí Rubiralta i Casas (L’Hospitalet de Llobregat, 1959). És historiador i doctor en ciència política per la Universitat del País Basc (EHU). Especialista en la història de l’independentisme català.