Les festes són aquells moments “extraordinaris” la vivència dels quals va més enllà de l’àmbit personal, per esdevenir un fenomen col·lectiu i comunitari. En primer lloc, les festes venen marcades pel calendari, de manera que la Festa major d’una població no és un dia qualsevol, sinó en una data concreta condicionada per la història del lloc, els seus mites i creences ancestrals i que també són un vehicle de cohesió de la comunitat. Per exemple, Santa Tecla és la patrona de Tarragona i Sant Narcís ho és de Girona, perquè segons la tradició ambdós foren cristians que van patir martiri en aquestes ciutats respectives, que n’haurien custodiat les despulles. I és que no hem de negligir la importància del cristianisme en l’origen de les nostres festes, de manera que malgrat vivim en una societat molt secularitzada, això no és incompatible amb el fervor popular durant l’entrada de Sant Fèlix de Vilafranca a la basílica de Santa Maria o Les Santes mataronines (Juliana i Semproniana) invocades festivament pel jovent a les matinades o al “Desvetllament bellugós” de la seva festa a finals de juliol. Perquè una festa que ens sentim pròpia va més enllà de qualsevol confessió o creença personal i és susceptible d’esdevenir una experiència realment transformadora, que ens posa en relació amb els nostres veïns i conciutadans en una tessitura diferent de la màscara diària i rutinària.

I és per això que la festa encara continua essent un mitjà infal·lible per a fer comunitat. Un altre exemple especialment sensible en els nostres temps i ciutats gentrificades és el del barri de Gràcia de Barcelona, la festa Major del qual es caracteritza pels seus carrers amb vistosos i espectaculars guarnits. Aquestes decoracions són fetes durant l’any per grups de veïns que treballen colze a colze de manera voluntària i sovint amb la intervenció de persones que han hagut de marxar del barri per la pressió immobiliària, i per als quals participar en els guarnits de la Festa major és una manera de seguir mantenint el vincle amb el seu lloc d’origen.

Això no treu que hi hagi festes que per la seva singularitat o característiques atreguin cada vegada més una gran quantitat de turisme, que pot amenaçar-ne fins i tot la integritat. Seria el cas de La Patum de Berga i l’excés de visitants, especialment des que la festa fos proclamada Patrimoni mundial de la Humanitat per la UNESCO. Per tot plegat ens cal fer la reflexió a propòsit d’on es troba l’equilibri entre la possibilitat legítima d’assistir a una celebració festiva que té elements atractius per al turisme, però sense que això esdevingui un impediment per a que la comunitat local pugui viure la seva festa des de l’autenticitat i el sentiment.

Maria Garganté i Llanes (Sanaüja, 1975). És professora d’Història de l’Art a la Universitat Autònoma de Barcelona, i dedica la recerca a l’art i l’arquitectura d’època del barroc a Catalunya i a l’estudi de les manifestacions festives i la religiositat popular. És autora del llibre Santificaràs les festes.