No hauria de ser difícil entendre que la cultura és una de les grans matèries primeres de l’existència d’una nació, per no dir la fonamental. Un país pot ser econòmicament ric o pobre, pot ser gran o petit, però allò que el reafirma i li permet existir és la cultura pròpia que el cohesiona en un substrat comú, sigui més gruixut o prim. Des del punt de vista lingüístic, els catalans, ja de petits, ho aprenem i ho interioritzem de manera gairebé inconscient. Tenim clar que la llengua és el nostre tronc vertebrador i que sense llengua no hi ha país. Però la cultura catalana no és només la llengua: abasta qualsevol aspecte cultural i té també, evidentment, expressió en les arts, en la música.

Si volem un país amb projecció al futur, necessitem una cultura forta i no sotmesa. Necessitem creadors propis i espais on poder fer visible la nostra cultura i necessitem conèixer la nostra herència cultural per reinterpretar-la i vitalitzar-la en el present. Fent una analogia, es podria dir que el patrimoni cultural és el petroli que necessitem per dotar d’energia a la cultura del present.

En el cas de la música artística, mal anomenada “música clàssica”, el panorama és força desolador. Som un país que viu d’esquena al nostre propi patrimoni musical artístic. L’escull més gran és la barrera creada per la tecnocràcia, és a dir, polítics, tècnics i gestors culturals que, per conveniència, comoditat o ignorància, no qüestionen l’immobilisme actual. Això desemboca en el fet que les nostres grans institucions culturals, deleroses de l’èxit garantit, tendeixen a ser simples caixes de ressonància d’altres cultures, perpetuant implícitament el missatge que la nostra música clàssica no és vàlida ni prou bona per a ser escoltada. Per altra banda, la inèrcia del sistema pedagògic en què es formen els futurs músics, que és on es pot sembrar un coneixement més gran del patrimoni, tampoc s’escapa d’aquest immobilisme. Tot plegat fomenta la ignorància del nostre patrimoni, i d’aquí, en molts casos, neix fins i tot un menyspreu i un cert autoodi que, tancant el cercle, realimenta el desinterès pel patrimoni musical.

L’origen d’aquesta situació és la nostra història: de la mateixa manera que els períodes històrics de repressió espanyolista han malmès la salut i l’ús social de la llengua catalana, també cal entendre que la repressió sempre afecta la cultura en general, malmetent també el coneixement del repertori musical artístic català. Encara no hi ha cap estudi científic que ho corrobori amb dades quantificables, però mirant les hemeroteques, és fàcil intuir que abans del 1936 en el conjunt de l’activitat musical artística a Catalunya la cultura catalana hi tenia una presència molt més forta i natural que en l’actualitat.

Un exemple d’aquest abandonament del patrimoni és que l’orquestra que ha enregistrat les disset simfonies del barceloní Carles Baguer i Mariner (1768 – 1808) ha estat l'Orquesta Sinfónica de Castilla y León. Cap de les nostres institucions n’ha estat capaç, i no és pas per manca d’orquestres o de músics catalans, ni encara menys per mancança de figures internacionals de gran prestigi en la interpretació històrica. I una dada general: segons l’informe de l’ACIMC l’any 2024 el percentatge d’autors catalans programats que es van poder sentir en concerts va ser un 22%. Si aconseguíssim doblar aquesta xifra encara no arribaríem a la meitat que, en la meva modesta opinió, seria un objectiu equilibrat i raonable.

Per revertir el panorama i avançar en la direcció que ens beneficia col·lectivament, cal obrir les ments i treballar conjuntament. La història serveix per aprendre’n, i el millor exemple el tenim amb la feina transversal que van fer els polítics, pedagogs, gestors, músics i mecenes a principis del segle XX.

Cal apostar per nosaltres mateixos. Si som perseverants, enfortirem, de manera natural, la nostra cultura, els nostres creadors i, en darrer terme, el nostre país.

Marc Renau. És un violoncel·lista que dedica gran part del seu temps a la interpretació i a la recuperació del patrimoni musical català. Conjuntament amb la pianista Marta Augé impulsen el projecte El violoncel desconegut, centrat en la recerca i difusió d'obres de compositors catalans oblidats de finals del segle XIX fins a la meitat del segle XX.