Atrapats a l’autonomia

M'he abstingut de mostrar la meva solidaritat a Marcel Vivet a través d'un tuit, bàsicament, per respecte a ell. Sóc molt conscient d'allò que implica que la Generalitat presti assistència legal en els casos en què un funcionari o treballador de la institució considera que ha estat perjudicat en l'exercici de les seves funcions. Per això, he preferit escriure aquest article per a poder-me expressar amb més extensió, però sense defugir la frustració i la decepció que sento pels casos com el del Marcel o qualsevol altre d'anàleg.

Em sembla que el dret de manifestació pacífica i el dret de llibertat d'expressió han de ser intocables a qualsevol democràcia i ho haurien de ser a la que ens toca viure mentre no siguem capaços de fer el salt col·lectiu per a fundar una nova democràcia catalana regida només per lleis catalanes i el dret internacional, especialment important pel que fa a la protecció dels drets humans. I per això, cal continuar treballant de valent per a totes dues coses: la independència i un respecte escrupolós dels drets humans, individuals i col·lectius.

Tanmateix, aquest cas de condemna completament impresentable —que ens ha recordat un cop més les contradiccions en què vivim— és resultat d'aquest compromís que té la Generalitat d'oferir cobertura i assistència legal a qualsevol treballador que cregui que ha estat afectat en l'exercici de la seva feina. Aquesta situació va ser una de les preocupacions més grans i doloroses mentre vaig ser president. I així ho vaig fer saber als responsables de gestionar aquesta assistència jurídica amb l'objectiu de ser molt i molt estrictes en els casos que es produïssin.

No cal que digui que he defensat del dret i del revés que tota acció de resistència i desobediència civil s'ha d'exercir sempre des de la militància en la no-violència. I és per això que em veig completament legitimat per defensar que tan sols es presti aquesta assistència legal quan es puguin demostrar els fets denunciats amb una agressió física a un agent dels Mossos d'Esquadra, un bomber, un sanitari, un mestre o qualsevol treballador de la Generalitat. No es poden produir casos d'acusacions sense cap base ni de persecucions col·lectives pel simple exercici del dret de manifestació o de protesta.

Tot això ho vaig expressar des de la Presidència i ho expresso ara perquè veiem nítidament l'ús que fan la fiscalia i els tribunals de les acusacions que els servim amb safata. Sincerament, espero que aquest cas —que la sentència ja reconeix que no pot demostrar amb proves que no siguin el testimoni d'un agent— sigui reversible i que en Marcel Vivet no hagi d'entrar mai a una presó. No cal dir, evidentment, que aquest judici ha de ser declarat nul si es confirma que som davant d'un cas de doble imputació d'un mateix fet a dues persones diferents. Cal que s'investigui aquesta denúncia amb la màxima profunditat i transparència.

Cal que fem lleis noves per a un país lliure. Mentre depenguem de l'arquitectura legal i institucional de l'estat espanyol, els independentistes i els demòcrates estem condemnats a viure en una contradicció frustrant. Tan sols un gest de desobediència col·lectiva i sostinguda evitarà que es vagin produint desobediències individuals amb alts sacrificis personals. Aviat tindrem noves proves que ens planta als morros la repressió que no s'atura mentre aquí ens empassem una taula de diàleg que no resoldrà res i ballem al so de l'establishment que vol 'normalitzar' la situació, és a dir, que ens quedem muts i obedients a la gàbia constitucional. El jutjat 13 i el Tribunal de Comptes faran esclatar davant del nostre nas l'evidència que no hi haurà mai justícia ni democràcia fins que no tinguem la nostra República Catalana lliure. A la vegada, veiem com la Guàrdia Civil i la policia espanyola continuen perseguint independentistes per acusar-los de qualsevol cosa. La resposta que donem a aquestes noves agressions vestides amb toga assenyalarà el camí cap a la rendició o cap a la independència.

Vivim atrapats en l'autonomia. El 155 que legalment va desaparèixer, ha deixat un rastre de temor que perdura en les estructures de l'autonomia, ja sigui al cos de policia, entre funcionaris, en els interventors, etc. L'autonomia és un entramat ple de paranys i murs que, malgrat ser una plataforma de poder i visibilitat, també és un obstacle per a la independència. És ben senzill: ens regim per unes institucions presoneres del sistema autonòmic jeràrquic espanyol, com ens ha demostrat ben cruament la pandèmia, per exemple, quan volíem el confinament total i el govern espanyol va tardar 15 dies a aprovar-lo. No hi ha gestió possible sense sobirania plena. No hi haurà lleis justes i democràcia avançada sense independència. I evidentment, per aconseguir la independència cal estar disposats a assumir més riscs dels que ja s'han assumit. Perquè, si no, haurem entregat la força de la repressió a Espanya que, mentre s'omple la boca de diàleg i retrobament, no deixa d'amenaçar i perseguir els demòcrates catalans.

Quim Torra i Pla
131è president de la Generalitat de Catalunya