Han passat cinc anys des del referèndum del primer d’octubre, que ens havia de fer independents. Però malgrat que el sí a la independència va ser l’opció clarament guanyadora, no es va fer la independència. En aquestes condicions, hi ha res a commemorar en aquest aniversari?

L’indiscutible èxit del referèndum contrasta amb la magnitud de la renúncia en la materialització del seu mandat. La mobilització de la societat havia reeixit en l’exercici del dret a l’autodeterminació superant els intents d’aturar-ho de l’Estat espanyol. Quan va ser el torn dels polítics, dels dirigents que havien promès a la societat civil que si votaven independència, tindrien la independència, no van complir el seu deure.

Cinc anys més tard, piloten el govern de l’autonomia polítics que van renunciar a complir el mandat del referèndum i que es van adaptar a la suspensió de l’autonomia. La submissió a Espanya era el preu a pagar per administrar el govern i tots els seus esforços van abocats a desmobilitzar, desmoralitzar i confondre la mobilització popular. Per rellançar el combat per la independència caldran nous lideratges polítics capaços d’encapçalar amb valentia i credibilitat l’envit contra l’estat espanyol. Per tal que sorgeixin aquests lideratges cal refer la cultura política de fons: els valors, les paraules i les accions. També els vots.

Però la principal lliçó del referèndum del primer d’octubre no és la deserció dels líders polítics en el moment determinant, sinó la potència i capacitat extraordinària de la mobilització popular per fer la independència. El referèndum d’independència fou un èxit gràcies a l’organització popular de base, gràcies a l’activisme d’una població apoderada i determinada a alliberar-se que mai més no es farà enrere. Els catalans vam veure fins on podíem arribar amb la coordinació popular massiva, i aquesta és la lliçó que ja mai no s’oblidarà.

L’estat espanyol només pot lluitar contra una mobilització d’aquesta magnitud forçant els límits de la democràcia. El dret a l’autodeterminació és un principi fonamental dels drets humans; per impedir-ne l’exercici cal vulnerar altres drets com la llibertat d’expressió, de pensament o de representació. Dia a dia, per oposar-se a les aspiracions de llibertat dels catalans, Espanya deteriora la seva democràcia, que ja no era gens exemplar d’entrada. El primer d’octubre és la base que ens permet no acostumar-nos-hi. Davant d’una revolta generalitzada, persistint en una mobilització coordinada com la dels dies 1 i 3 d’octubre del 2017, Espanya no pot impedir l’autodeterminació dels catalans sense autodestruir-se.

El conflicte del poble català amb les institucions espanyoles és inevitable. Mentre els catalans lluitem pels nostres drets, l’embat tindrà possibilitats d’èxit. Els qui pretenen esperar el permís d’Europa o de la comunitat internacional, o fins i tot el d’Espanya, ens estan convidant a acceptar la submissió. La deixa de l’1-O és precisament aquesta consciència, que no hi ha alternativa a la independència i que només nosaltres mateixos, els catalans, podem aconseguir-la. Ens cal encara una política a l’altura del primer d’octubre.

Clara Ponsatí i Obiols (Barcelona, 1957) @ClaraPonsatí És una economista amb una llarga trajectòria acadèmia. Fou Consellera d’Ensenyament del Govern de Catalunya (2017 -2018) i actualment és diputada al Parlament Europeu.