Les nostres vides s’han transformat

[Article publicat a El Punt Avui el 12 d'abril de 2020]

La pandèmia de la Covid-19 ja ha transformat les nostres vides. La primera transformació, la més important i dolorosa, és la que han viscut moltes famílies que han perdut persones estimades. El coronavirus s’endú cada dia desenes i desenes de persones amb noms i cognoms, amb una vida en marxa, amb uns fills, un company o una companya, uns pares a qui estimar, i uns projectes i uns somnis particulars encara per enfilar. Abans de fer grans reflexions sobre com la maleïda malaltia pot canviar la nostra vida, cal recordar aquest impacte immediat d’uns morts que no podem acompanyar com voldríem les últimes hores de vida i que no podem acomiadar col·lectivament com ens agradaria.

I sí, certament, aquesta pandèmia ens pot portar uns quants canvis –més o menys profunds– en la manera com vivim, com ens relacionem i com ens organitzem com a societat. Comparteixo aquí a manera d’assaig cinc reflexions breus que, per raons d’espai, no estic en condicions de desenvolupar i que exigirien tots els matisos del món:

Celeritat, proximitat i flexibilitat

Aprenem de la reacció de l’administració pública en els països del nostre entorn que la capacitat d’actuar de manera dinàmica, decidida i adaptada a les característiques i necessitats de cada territori és determinant en l’èxit contra la pandèmia. Dit d’una manera directa: es pot observar amb claredat l’avantatge dels estats petits per la seva celeritat, proximitat i flexibilitat davant d’uns estats grans lents, allunyats i rígids.

Fragilitat, incertesa o seguretats

Lògicament, tots volem viure en seguretat. I, sobretot, amb una previsibilitat que cada cop és menys real. Constatem la idea d’una societat líquida i menys estable que la que crèiem tenir. Però, sobretot, la pandèmia ens fa ser conscients de la fragilitat de la vida. Això ens obliga a adaptar també les estructures socials i, concretament, les administracions i les institucions col·lectives per fer-les més adequades.

Allò que és important

La consciència d’aquesta fragilitat ens pot portar, si en traiem bones lliçons, a destriar millor allò que és important d’allò que és superflu. Aquests dies hem hagut de prescindir de moltes coses que no fossin la supervivència estricta. Podem treure unes quantes idees per reconsiderar a què dediquem hores, recursos i esforç els individus, les institucions, els mitjans de comunicació, etc.

Un entorn real

Aquests dies de confinament ens han fet descobrir un entorn que era tan sols físic i que ha passat a ser un entorn emocional, però també pràctic i útil. Les limitacions físiques del confinament poden ser en molts casos una porta oberta (disculpeu la metàfora) a un sistema de relacions socials que havia quedat enrere. El veïnat havia quedat relegat per les xarxes socials i per una mobilitat sociolaboral immensa. Caldrà veure com ens haurà canviat la conversa i la salutació amb el veí de davant o del costat; haver passat de les xarxes als balcons.

Una solidaritat paradoxal

I, finalment, caldrà que veure quin impacte tindrà haver après aquesta nova forma de solidaritat tan allunyada de la mena de solidaritat a què estàvem acostumats. En aquest combat contra el coronavirus hem vist l’aïllament com a forma de solidaritat. Protegir-se per protegir els altres. Evitar el contacte. Mantenir la distància. Tot això són conceptes antagònics a la idea de solidaritat que podíem tenir fins ara. I, tanmateix, la distància ens pot haver fet sentir més propers, i fins i tot hem recuperat amics. Ens pot semblar paradoxal tot plegat, però ens ha de servir per estar més preparats per a futures epidèmies que puguin venir.

Com deia al principi, són tan sols unes pinzellades i unes reflexions que els experts en cada camp ja han començat a analitzar i que ens exigiran una reflexió col·lectiva com a país amb la determinació històrica de persistir. Cuideu-vos.

Quim Torra i Pla, 131è president de la Generalitat de Catalunya

Aprofitar l’oportunitat per no malbaratar el somni

[Article publicat a VilaWeb el 6 d'octubre de 2019]

Poques hores, pocs dies abans de la sentència al dret d’autodeterminació de Catalunya, ens tornarem a mirar al mirall com a societat, com a país, com a comunitat que té el deure de preparar un futur millor per a si mateixa i per als seus fills. Així com el Primer d’Octubre ens va posar a prova i ens va ajudar a reconèixer-nos amb els nostres drets i una dignitat granítica, la sentència als governants i dirigents del referèndum ens crida a donar una resposta que ens faci millors, més forts i més lliures.

I aquesta és una responsabilitat de tots. Dels partits i dels governants, primer. Però també d’una societat que no espera que li diguin què ha de fer perquè ja s’ha apoderat i sap que té la custòdia d’uns drets civils, socials i polítics que té tot el dret d’exercir i fer respectar. Perquè aquest camí de llibertat i d’autoafirmació no l’hauríem fet si la gent no hagués pres consciència de la seva força quan actua de manera coordinada.

La sentència als nostres companys i companyes, jutjats per haver posat urnes ara fa dos anys, pot marcar un canvi de cicle. Pot obrir una nova etapa en què tornem a prendre la iniciativa, en què la repressió no ens porti a quedar acorralats i a la defensiva políticament. Una nova etapa en què tornem a la dinàmica de la confiança que ens ha portat als millors moments d’aquest procés emancipador. Una nova etapa en què la generositat i el sentit de país tornin a passar al davant de l’interès dels partits i les batalles per hegemonies que només servirien per a gestionar una autonomia vigilada i miserable.

No podem continuar pensant que cal gestionar aquesta autonomia permesa, que se’ns brinda com una concessió d’Espanya. La sentència ha de portar-nos a la recuperació de la dinàmica guanyadora, la que fa propostes de futur, la que debat com volem que sigui l’estat que anem construint. No eixamplarem cap base demanant permís i esperant que se’ns doni. Tan sols la defensa de la democràcia i de la voluntat popular ens pot portar al creixement d’una base de consens encara més àmplia. No es donaran mai les condicions per a alçar una República de dones i homes lliures si no la comencem a defensar cada dia des de les nostres responsabilitats.

Per això vull fer una crida ara que coneixerem de manera més clara que mai les limitacions democràtiques del Regne d’Espanya. Una crida als partits que volen un futur lliure per a Catalunya. Una crida a no abaratir el somni. A mirar l’horitzó per prendre les decisions del present. Ara no és moment de pensar en les eleccions que puguin venir. Hem de pensar en les futures generacions. És per elles que cal prendre les decisions d’avui. La qualitat dels nostres somnis d’avui determinarà la qualitat de vida que tindran els nostres fills i néts. I, sabent quins són els nostres somnis, cal que ara ens comprometem a fer-los possibles amb propostes concretes que retornin la confiança i la força a tothom. Hem de fer la República Catalana sense excuses i sense pors.

És ben possible que la societat catalana es torni a mobilitzar com mai per mostrar el seu rebuig a les sentències. Crido també la societat catalana a fer aquestes mobilitzacions com les hem fet sempre: amb civisme, respecte, de manera pacífica i determinada. No podem caure en cap cas en les provocacions que puguin arribar. Ja s’ha vist que els adversaris de la llibertat de Catalunya ens voldrien violents i agressius. I nosaltres sabem que l’única manera de guanyar aquest combat és en peu de pau i amb la fermesa de les conviccions democràtiques.

Hem recorregut camins difícils darrerament. No hem reculat, però no hem avançat com hauria calgut. I ara és el moment de reprendre el camí. Retornem a la confiança, sense enganys ni miratges, però sense renúncies ni pugnes estèrils. Ho deia Albert Camus: la llibertat no és res més que una oportunitat de ser millors. Aprofitem-la. Siguem lliures, perquè és l’única manera de guanyar la llibertat. És a dir, la independència.

Quim Torra i Pla, 131è president de la Generalitat de Catalunya

‘Objective independence’ is Catalan rallying cry today

The celebration of the 2019 Diada Nacional de Catalunya (National Day of Catalonia) comes at a moment in which the country is at a historic crossroads.

For nearly two years now, honourable people have been in prison or in exile for having given voice to the citizens of Catalonia in a referendum on self-determination held on October 1, 2017, which the Spanish State tried to repress through violence.

In the next few weeks, sentences will be passed on the president of the Catalan parliament, nine members of the Catalan government and the presidents of Òmnium Cultural and the Assemblea Nacional Catalana (Catalan National Assembly), the two main civil bodies in the country.

Together they face 177 years in prison, prison sentences that are being demanded simply for listening to citizens who, both then and now, call for the right to decide on the country’s political future.

But it is not only Catalonia that waits expectantly for sentencing. It is also joined by Europe and a large part of the rest of the world.

Because there can be no doubt that the verdict will mark a key moment in our country’s history, as well as that of Spain, showing the world the true quality of its democracy.

We will see to what extent it respects the rights and freedoms that any modern state should guarantee.

This is why the Diada must be a turning point. Today we close a period of reaction to an unceasing repression and open a new proactive period.

It is the moment to recover our self-confidence, stop playing defensively and once again regain the initiative to mark out a clear route that ends in independence.

“Objective independence” is the rallying cry for this Diada.

And this is what we are working towards. I know we will not falter, responding in the only way possible: with institutions and civil society working together until we gain our freedom.

This is why this year’s Diada must be a massive event.

To show the world that, despite repression, threats and violence from the Spanish state, the Catalan people remain firm in their convictions and continue their tireless, decisive, peaceful and exemplary fight to create the Catalan Republic.

[Article publicat al diari The National, l'11 de setembre de 2019]

Teixir l’única resposta possible

La voluntat popular és la primera institució republicana. He fet meva aquesta afirmació de Josep Carner des que la vaig llegir. I més ara que he assumit una responsabilitat màxima en fer efectiva aquesta voluntat popular. Com a polític, soc fill de l’1 d’octubre. Fins aleshores, havia dedicat tot el meu temps i esforç a empènyer cap a la llibertat des de la societat civil, mirant de servir el país de la millor manera, tal com ens va dir Mercè Rodoreda, fent bé la meva feina.

Vaig ser candidat en una llista electoral per un compromís personal amb el Primer d’Octubre. Amb aquell dia que durarà anys en què el poble de Catalunya va afirmar-se en la democràcia i la dignitat, la solidaritat i la generositat, en la mirada al futur i no al passat. Vaig esdevenir diputat per fer realitat allò que la gran majoria dels catalans vam votar en el referèndum sobre la independència: esdevenir un estat independent en forma de República.

Quan no es va investir el president Carles Puigdemont, ni tampoc els candidats Jordi Sánchez i Jordi Turull, empresonat a mig ple d’investidura, vaig acceptar la proposta d’esdevenir president de Catalunya pel mateix compromís que m’havia portat a ser candidat i diputat. Vam formar govern i hem cercat la fórmula per avançar per fer realitat la voluntat popular.

Certament, el camí no ha estat fàcil. I les dificultats i entrebancs –i sí, també contradiccions– han fet alentir el nostre pas. Des de la gran inestabilitat institucional a Espanya, amb convocatòria d’eleccions, diàlegs fallits o avortats intencionadament, judicis de la vergonya, trasllats de presoners, victòries judicials a l’exili, amenaces de nous 155, cicles electorals llargs, repressió i persecució constant, noves causes judicials obertes, crispació induïda per grups organitzats de l’unionisme més autoritari, etc. I mentre passava tot això, el govern dels serveis públics, dels programes de dinamització econòmica, de les emergències, dels conflictes socials, les vagues, les demandes, les propostes… Treballar per la gent, per les persones, per un país d’oportunitats i d’esperança.

Un any intens en què he defensat sempre una actuació coherent amb la defensa del dret d’autodeterminació, que, en conseqüència, impedia tramitar el pressupost del govern espanyol, i que ens feia dir que no la setmana passada a la investidura d’un Pedro Sánchez perquè es va tancar a parlar de diàleg per a una solució política al conflicte. Un any que ens encarrila cap a una nova tardor plena de desafiaments. Ja ho sabem: venen uns mesos que tornaran a demanar el millor de tots nosaltres. I segons quina resposta sapiguem donar als mesos que vindran, Catalunya en sortirà enfortida i més lliure, o debilitada i dividida.

És per això que amb els partits independentistes i les entitats compromeses amb la llibertat de Catalunya ens hem posat a treballar per tenir una resposta compartida i a l’altura del moment. Ho he dit en moltes ocasions, que aquest era el meu compromís perquè no estava ni estic disposat a acceptar unes sentències del Tribunal Suprem que no siguin d’absolució.

Si ens prohibeixen un dret, la nostra obligació és tornar-lo a exercir. Si ens neguen la llibertat d’expressió, ens continuarem expressant. I si ens impedeixen d’autodeterminar-nos, ho tornarem a fer. És exercint-los que els drets es fan realitat.

He demanat als partits i entitats que, com deia el president Macià, sàpiguen fer-se dignes de Catalunya. I recordant, com deia el president Companys de les causes justes del món, que la causa de Catalunya només ens té a nosaltres. Ara tornem a ser davant d’un moment que ens obliga a deixar les disputes a un costat. No és el moment de tornar a competir entre nosaltres, sinó de cooperar a favor de tots.

És el moment de teixir l’única resposta possible a les sentències del judici polític contra els nostres companys i companyes i el dret d’autodeterminació de Catalunya: l’entesa de totes les forces independentistes per avançar plegats en el tram final cap a la independència de Catalunya. Fidels sempre a la voluntat popular, la primera institució republicana.

[Article publicat a El Punt Avui, l'1 d'agost de 2019]

The Catalan independence movement is not behind the rise of Spain’s far right

The Spanish extreme right is fueled by a fear of true democracy, of diversity, of equal opportunities and women’s rights. They have used fear and hate as their main tools to cultivate growth, as Anne Applebaum’s deeply reported essay shows. 

In Spain, the rise of the extreme right originated from internal divisions and power struggles within the conservative Partido Popular (PP). Vox, the far-right party that just recently won its first seats in the national Congress, emerged from this rift. Under the leadership of party leader José María Aznar, the extreme right felt that it was well-represented by the PP, but the period led by Mariano Rajoy led to the breakaway of leaders and the creating of parties such as Vox, which are far more willing to admire former dictator Francisco Franco and the traditional goals of Spanish fascism.

The Catalan independence movement, for its part, has grown more intense since 2010 as a result of attacks made by the Constitutional Court and Spanish parties to undermine the main law that governs Catalonia, which had been approved by the Catalan people in a binding referendum in 2006. These aggressive blows against the statute and the Catalan people´s will for self-determination were mainly instigated by the PP. Could we then say that it was the right that fueled the independence movement, contradicting the theory, included in Applebaum’s essay, that independence was a factor in the rise of Vox?

It’s clear that this new far-right movement is a global phenomenon that transcends Spanish borders and has gained force because of multiple factors. How could we otherwise explain the rise of the extreme right in many European countries without independence movements? In the case of Spain, corruption scandals that engulfed the PP were also a factor that fed the extreme right-wing populist reaction? What about immigration and refugees fleeing armed conflicts, hunger and persecution in their own countries?

Spanish political parties have decided to single out the independence movement as the culprit for all Spain’s misfortunes to absolve themselves of any responsibility for their poor record and management. For many years, the parties that have governed Spain, regardless of their political leanings, have subjected Catalonia to a disturbing lack of public investment and have discriminated against the Catalan people.

Instead of assuming responsibility for this structural discrimination, the Spanish political parties and their academic, intellectual and media spokespeople have preferred to build a false narrative, linking the Catalan independence movement to the growth of the extreme right. This fiction is now underpinning the administrative and political recentralization of the kingdom of Spain.

An accurate analysis of the election results of April 28 shows that, in fact, Vox has gained a lot of support from conservatives who traditionally have voted for the PP or the more recently established center-right party Ciudadanos, according to polling by the Center for Sociological Research.

In other words, this extremist vote already existed and is not new. The real phenomenon that Spain has experienced is not the emergence of the extreme right but rather its fragmentation into three different formations that are competing for this space.

The far right, part of the legacy of Franco’s dictatorship in Spain, had been sitting quietly because 40 years of dictatorship prevented their rapid entrance in the political system. However, the threatening and violent response of the Spanish government against the peaceful and democratic Catalan process endorsed the discourse of the extreme right, which they previously had not dared to express openly. The biggest parties in Spain have legitimized the idea that the unity of Spain is more important than respect for democracy and justice. This argument has normalized a political attitude central to the Spanish extreme right.

If Spain had reacted democratically to the peaceful demands of the Catalan people (such as that of Britain toward Scotland or Canada toward Quebec) Spanish right-wing extremism would not have had the endorsement of the political system in espousing its radical and antidemocratic ideas.

But this is why we must not retreat from our defense of democracy. Indeed, the best response to fascism or, in this case, to ultranationalism, will always be to promote peace, free information and the unity of democrats.

Catalonia will keep moving forward to gain recognition for its right to self-determination through peace and democracy. We hope that Spain will rise to the occasion and give a 21st-century democratic response: that the Catalans should decide on their political future through a referendum.

[Article publicat al Washington Post, el 7 de maig de 2019]

Casa Solterra
Carrer dels Ciutadans, 18
17004 Girona

Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

Seguiu-nos