The Catalan independence movement is not behind the rise of Spain’s far right

The Spanish extreme right is fueled by a fear of true democracy, of diversity, of equal opportunities and women’s rights. They have used fear and hate as their main tools to cultivate growth, as Anne Applebaum’s deeply reported essay shows. 

In Spain, the rise of the extreme right originated from internal divisions and power struggles within the conservative Partido Popular (PP). Vox, the far-right party that just recently won its first seats in the national Congress, emerged from this rift. Under the leadership of party leader José María Aznar, the extreme right felt that it was well-represented by the PP, but the period led by Mariano Rajoy led to the breakaway of leaders and the creating of parties such as Vox, which are far more willing to admire former dictator Francisco Franco and the traditional goals of Spanish fascism.

The Catalan independence movement, for its part, has grown more intense since 2010 as a result of attacks made by the Constitutional Court and Spanish parties to undermine the main law that governs Catalonia, which had been approved by the Catalan people in a binding referendum in 2006. These aggressive blows against the statute and the Catalan people´s will for self-determination were mainly instigated by the PP. Could we then say that it was the right that fueled the independence movement, contradicting the theory, included in Applebaum’s essay, that independence was a factor in the rise of Vox?

It’s clear that this new far-right movement is a global phenomenon that transcends Spanish borders and has gained force because of multiple factors. How could we otherwise explain the rise of the extreme right in many European countries without independence movements? In the case of Spain, corruption scandals that engulfed the PP were also a factor that fed the extreme right-wing populist reaction? What about immigration and refugees fleeing armed conflicts, hunger and persecution in their own countries?

Spanish political parties have decided to single out the independence movement as the culprit for all Spain’s misfortunes to absolve themselves of any responsibility for their poor record and management. For many years, the parties that have governed Spain, regardless of their political leanings, have subjected Catalonia to a disturbing lack of public investment and have discriminated against the Catalan people.

Instead of assuming responsibility for this structural discrimination, the Spanish political parties and their academic, intellectual and media spokespeople have preferred to build a false narrative, linking the Catalan independence movement to the growth of the extreme right. This fiction is now underpinning the administrative and political recentralization of the kingdom of Spain.

An accurate analysis of the election results of April 28 shows that, in fact, Vox has gained a lot of support from conservatives who traditionally have voted for the PP or the more recently established center-right party Ciudadanos, according to polling by the Center for Sociological Research.

In other words, this extremist vote already existed and is not new. The real phenomenon that Spain has experienced is not the emergence of the extreme right but rather its fragmentation into three different formations that are competing for this space.

The far right, part of the legacy of Franco’s dictatorship in Spain, had been sitting quietly because 40 years of dictatorship prevented their rapid entrance in the political system. However, the threatening and violent response of the Spanish government against the peaceful and democratic Catalan process endorsed the discourse of the extreme right, which they previously had not dared to express openly. The biggest parties in Spain have legitimized the idea that the unity of Spain is more important than respect for democracy and justice. This argument has normalized a political attitude central to the Spanish extreme right.

If Spain had reacted democratically to the peaceful demands of the Catalan people (such as that of Britain toward Scotland or Canada toward Quebec) Spanish right-wing extremism would not have had the endorsement of the political system in espousing its radical and antidemocratic ideas.

But this is why we must not retreat from our defense of democracy. Indeed, the best response to fascism or, in this case, to ultranationalism, will always be to promote peace, free information and the unity of democrats.

Catalonia will keep moving forward to gain recognition for its right to self-determination through peace and democracy. We hope that Spain will rise to the occasion and give a 21st-century democratic response: that the Catalans should decide on their political future through a referendum.

[Article publicat al Washington Post, el 7 de maig de 2019]

It's Been A Year And Catalonia Is Still Not Free

It has been more than a year since the people of Catalonia voted in a referendum for independence from Spain. Despite fears of violence and abuse by Spanish police, around 2.3 million people hit the polls on October 1, 2017.

It was clear that the fear was not as strong as the collective will to decide our own future. People of all ages risked their safety to defend those ballot boxes as if democracy itself was inside. In a big way, it was.

Contrary to the story presented in the media of two Catalonias, according to a survey in September 2017, 80 percent of the Catalan population believes that the future of Catalonia must be settled through a legally binding referendum. Catalans are united by the will to decide their future in a democratic way. But when will the Spanish government listen?

In a few days, some of our political prisoners will have spent one year in jail. One year behind bars without trial; their only "crime" was to support and to organize that referendum. According to the latest polls, around 80 percent of the Catalan population is against repression (as well as against the Spanish monarchy, by the way.)

We have been left with several key questions: Can a referendum be treated as a rebellion in a member state of the European Union? Can politicians be kept in jail or exile because they helped to organize a democratic event? Why has excessive police violence not been investigated in Spanish courts?

Fortunately, the decision to go into exile has allowed us to see how an independent justice system works: The German Court of Schleswig-Holstein rejected that the referendum could be considered as a rebellion or sedition, Belgium rejected the European arrest warrant and Switzerland did not even consider it. European justice sent a strong signal—will Spanish judges and prosecutors listen?

There is no question that going into exile is difficult, but it has been successful in showing the world the non-violent nature of the Catalan struggle and the lack of European standards when it comes to justice in Spain.

The EU's de facto tolerance of the violence last year, and over the existence of political prisoners and exiled leaders, sends an alarming message for the future of Europe. The use of physical force and repression against political rivals seems to be accepted as a legitimate tool.

According to the Spanish criminal code, organizing a referendum or declaring independence in a peaceful way is not a crime. Moreover, the right of self-determination is recognized in several international treaties that Spain ratified over the years. It is surprising that so-called independent judges treat the unity of the state as the highest concern, over human rights or democracy itself.

Despite the downfall of Mariano Rajoy as prime minister, one year after the referendum there is still a lack of concrete proposals from the Spanish Government, led by Pedro Sanchez. If they do exist, there is clearly a lack of will to implement them.

The political and media pressure against any proposal for Catalonia coming from the right-wing People's Party (PP) and Ciudadanos (Cs) is enormous, and difficult to resist without European support and mediation. King Felipe VI has been clearly so biased against Catalonia that he is not able to be the arbiter of Spanish democracy.

It is our belief that the right to self-determination in Catalonia needs to be recognized in order to find any political solution. And international mediation will certainly be needed.

A solution that is based on the principals of democracy and self-determination should always be more acceptable that the mere settlement of a political problem through force. This is all we want for Catalonia.

[Article publicat conjuntament amb el president Carles Puigdemont al setmanari Newsweek, el 26 d'octubre de 2018]

‘Estimats Jordis: heu vençut la por’, carta de Quim Torra a Jordi Cuixart i Jordi Sànchez

['Cartes per la llibertat' és un espai de VilaWeb per a expressar la solidaritat amb els presos polítics i exiliats i, alhora, per a fer saber qui són]

Estimats i enyorats Jordi Cuixart i Jordi Sànchez,

Un any sense vosaltres en llibertat. No puc deixar d’esgarrifar-me quan ho escric. Un any robat a vosaltres i a les vostres famílies, als vostres amics, a Catalunya. Un any en què us he hagut de veure a la presó i sempre n’he sortit amb la sensació que éreu vosaltres que m’animàveu a tirar endavant, que em dèieu que calia prosseguir la lluita, que la causa de Catalunya no admet defallences.

Jo podria ser a la presó, com tu, Jordi (Cuixart), i saps que això no m’ho trec del cap. Encara recordo la primera visita que et vaig fer, a la presó de Madrid. Encara no era president, ens separava un vidre i tu somreies tota l’estona. I en acomiadar-nos em vas cridar ‘Visca Catalunya lliure!’, mentre me n’anava amb els ulls botits de llàgrimes. I el dia que vam abraçar-nos, ja com a president, encara a Madrid, en aquella abraçada que no he fet mai igual a ningú.

I de tu, Jordi (Sànchez), també recordo la primera visita, juntament amb els consellers Rull, Turull i Forn, tots quatre en aquella cabina on semblava que no poguéssiu cabre. I la segona visita, encara a Madrid, quan vaig coincidir amb la Susanna, i vaig ser conscient del trasbals immens que la vostra presó ha significat per a les vostres famílies. I també vaig adonar-me que, arran de tot plegat, aquest país ha conegut unes dones i uns fills extraordinaris.

Estimats amics, quin sacrifici per Catalunya i pel nostre dret inalienable de ser lliures!

Hem de ser-ne dignes, hem de saber estar a l’altura del moment. Llum als ulls i força al braç, com ens dius sempre, Jordi (Sànchez). Els vostres missatges de pau i fraternitat, tothora presents, assenyalen l’únic camí possible que tenim per a sortir d’aquesta bogeria i d’aquesta infàmia. Perquè en sortirem, no en tinc cap dubte, i en sortirem de l’única manera que sabem fer-ho els catalans: pacíficament i democràticament.

Ja sabeu com m’agrada citar els nostres homenots. Ara penso en uns mots de Pau Casals, des del seu silenci eixordador de Prada de Conflent: ‘La terra es torna cel quan no tens por. No tingueu por d’ésser homes’, és a dir, no tingueu por d’ésser lliures. I aquest és el missatge que m’enduc sempre de vosaltres: heu vençut la por.

Jordi (Cuixart), tu vas obrir-nos el camí quan vas alertar que no havíem de defensar-nos de res, sinó que hem d’acusar l’estat espanyol d’aquesta farsa, d’aquest muntatge, d’aquesta causa general organitzada pels seus poders amb la intenció d’anorrear una idea. I certament és només així que podem enfrontar-nos al judici que tindreu.

Ara ens toca a nosaltres de demostrar també que hem sabut vèncer la por. Ara ens toca encarar les setmanes que vindran recuperant l’esperit de llibertat, de determinació i de desobediència del primer d’octubre i la força i la solidaritat fraternal del 3 d’octubre. Perquè ja no tenim por, perquè us estimem i us volem a casa, perquè la causa de la independència de Catalunya és una causa justa. Perquè volem que la terra es torni cel.

Amb el meu homenatge i el del poble de Catalunya. Abraçades.

Quim Torra i Pla, 131è president de la Generalitat de Catalunya

1-O: l’esperança de la victòria que vindrà

Devien ser les sis de la tarda. Amb la Carola, les filles i un parell de famílies més, esperàvem fora de l’Escola Oficial d’Idiomes que s’acabés l’horari laboral per entrar-hi. Era divendres. Un divendres especial, perquè menys de 48 hores després començaria una votació que canviaria la història de Catalunya: el referèndum d’autodeterminació.

Tot el setembre havia estat un mes de vertigen. Les votacions al Parlament, les inspeccions a impremtes i naus industrials on la policia sospitava que s’imprimien o es guardaven les urnes, l’arribada massiva de policies de l’Estat al crit d’“A por ellos”, els vaixells de Piolín al moll, el dia 20, amb l’escorcoll a la conselleria d’Economia i l’espontània concentració de milers de persones al seu davant, amb la imatge per sempre a la memòria del Jordi Cuixart i el Jordi Sànchez encarrilant pacíficament la legítima protesta. Les xarxes bullien, el país aguantava la respiració, hores abans s’havien presentat públicament les urnes... Què passaria el primer dia d’octubre? 

A poc a poc, altres famílies del barri van anar arribant. Molts no ens coneixíem de res; des d’aleshores som amics per sempre. Vam organitzar un sopar i planificar les activitats lúdiques que s’organitzarien durant tot el dissabte a l’escola. Des de jocs infantils fins a experiències de viatges a llocs remotíssims. A mi em va tocar fer una conferència sobre el 1714. Un clàssic.

El dissabte el col·legi va estar sempre ple de gent. El dinar va ser compartit. El nostre món havia quedat reduït al petit món de la nostra escola. Com si fos el lloc més important de tot el planeta. Al vespre ens creuàvem mirades de complicitat els uns amb els altres. Cap de nosaltres no tenia cap dubte que l’endemà votaríem.

Aquella nit del dissabte, de casa es van quedar a dormir a l’escola els fills. Amb la Carola vam anar a descansar una mica. Calia ser-hi d’hora perquè arribaven rumors que deien que es volien clausurar els col·legis a primera hora.

No sé si vaig dormir una mica. A les cinc érem a l’escola. Ja hi havia força gent. Plovisquejava. Cap a les sis gairebé ja era plena. Faltaven tres hores per començar a votar.

Es van fer llargues, aquelles hores. Semblava que no acabaven de passar mai. A les vuit, però, tothom va aplaudir i es va abraçar: havien arribat les urnes i les paperetes! Un moment màgic i inoblidable. Votaríem, passés el que passés.

Després es van constituir les meses. Em va tocar ser membre d’una d’elles. A les nou s’obria la votació. Plovia amb més força. Els ordinadors van deixar de funcionar. I començaven a arribar algunes notícies alarmants que la policia espanyola havia entrat a les escoles.

Jo anava molt atabalat intentant que el sistema informàtic funcionés. Herois oblidats d’una jornada de tants herois, informàtics que eren a les cues no van dubtar a posar-se a treballar per anar solucionant els atacs informàtics que es rebien des de l’Estat.

Fins a les onze la situació va ser desesperant. No hi havia manera d’estabilitzar el sistema informàtic; la gent gran es començava a cansar; a fora, la tensió per la possible arribada de la policia augmentava. La gent comentava i es passava imatges dels atonyinaments que anaven circulant per les xarxes. No en vaig veure cap. Anava massa atabalat provant de fer arrencar el sistema.

Cap a quarts de dotze la situació es va estabilitzar i la gent va poder començar a votar. Primer els més grans, després famílies senceres. Hi havia qui plorava, altres et donaven la mà, molts es feien fotos, conscients de la jornada històrica que vivien.

Vaig dinar a l’escola. Durant tot el dia, al voltant dels accessos una munió de veïns –joves i grans– feien de baluards per la possible vinguda de la policia. Algú va passar-me un mòbil amb unes imatges del que havia passat a l’escola Infant Jesús. No m’ho podia creure. Va ser l’única imatge que vaig veure fins a arribar a casa.

La tarda va ser d’una gran tensió. Els rumors es disparaven. Cap a les sis es va prendre la decisió d’acabar la votació, salvar els vots emesos fins aleshores i procedir al recompte. Recordo sortir a fora, a l’entrada, i com la gent va aplaudir en sentir el resultat final.

Havíem votat. Havíem guanyat.

Amb la Carola arribàvem a casa a quarts de deu de la nit.

I aleshores vaig poder veure les imatges. Vaig veure com s’havien esbotzat portes i finestres d’escoles i instituts, com s’havien robat urnes, com s’havia atonyinat ciutadans que votaven pacíficament. Vaig plorar. No m’ho podia creure. Com podia haver passat tot allò? Per què s’havia autoritzat que passés tot allò? Era possible tanta indecència? I els responsables d’aquella infàmia, com devien sentir-se?

Crec que molts catalans vam acabar plorant aquella nit. Però mentre ens empassàvem les llàgrimes, sentíem també com naixia en nosaltres una alegria estranya, desconeguda, l’alegria de la victòria, d’haver votar, d’haver vençut un Estat que havia gosat enviar policies contra el suprem exercici de llibertat d’un poble: exercir el seu dret a vot.

Per això el primer d’octubre és el moment fundacional de la República, és l’instant que el poble es determina, que perd la por, que es defensa col·lectivament i que guanya. El primer d’octubre és l’esperança de la victòria que vindrà.

En homenatge i dedicat a totes les veïnes i els veïns del barri del Farró de Barcelona, amics fraternals del primer d’octubre.

[Article publicat a El Punt Avui, l'1 d'octubre de 2018]

Com un sol poble contra el feixisme

[Article publicat a diversos diaris catalans el 3 d'agost de 2018]

‘Democràcia, llibertat i civilització. El significat d’aquestes paraules és més important que mai ara que ens enfrontem al virtuosisme de les mentides i a la tergiversació del significat de les paraules, que forma part de la naturalesa del feixisme.’ Aquesta és una de les primeres reflexions que fa Rob Riemen a l’imprescindible llibre Per combatre aquesta època. I aquí és on trobem Catalunya i el nostre combat democràtic. No hem de combatre tan sols una concepció antiga, monàrquica i autoritària de la cosa pública, sinó que hem de combatre la mentida, l’engany i, més perillós que res, la tergiversació de les paraules. Ja ho sabem: el llenguatge és poder i qui el controla o qui és capaç de manipular-lo té capacitat per a canviar la percepció de la realitat.

Aquests últims mesos –i m’atreveixo a dir aquestes últimes setmanes– hem vist un increment notable de les agressions, amenaces, intimidacions i de la violència feixista a casa nostra. Uns grups d’individus agressius han volgut atemorir els activistes per la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats. En alguns casos, han arribat a agredir físicament persones que penjaven llaços o instal·laven creus grogues als carrers i a les places del país. He pogut conèixer de primera mà uns quants d’aquests casos i vull transmetre tot el suport i solidaritat amb tots els agredits. Aquesta violència, com totes, ha d’acabar. I exigeix una condemna ferma, sense matisos ni equilibris, per part de tothom. No hi pot haver ningú que vulgui ser considerat demòcrata que calli, matisi o justifiqui res davant aquests brots de feixisme als nostres pobles i ciutats.

La policia catalana ha de fer la seva feina. No l’hem de situar al centre del debat polític. Ni convé ni és l’estratègia intel·ligent si realment es vol que actuï amb eficàcia. Però certament, la seva actuació davant aquests brots ha d’incloure mesures preventives i de detecció precoç i mesures actives quan es comet una agressió. S’ha d’evitar absolutament que aquests individus emmascarats, violents i intolerants puguin tenir cap sensació d’impunitat. I per això cal sobretot que la justícia actuï i prengui aquesta qüestió com una prioritat de primer nivell.

La tasca professional, eficient i contundent de la policia i la justícia ha d’anar acompanyada d’una muralla democràtica en el camp polític i discursiu del país. I això inclou els mitjans de comunicació, els creadors d’opinió i tothom qui tingui un paper a l’arena pública. Cal fer un cordó sanitari davant les actituds feixistes que s’han despertat darrerament. Sabem que hi ha elements que sempre hi han estat i que hi ha hagut casos d’agressions i amenaces des de fa molts anys. És evident que l’estat espanyol no ha fet net d’aquest magma feixista i que la transició no va fer un tall sec amb el passat.

No ho podem tolerar. No hem de deixar que es covi l’ou de la serp. L’experiència i la història ens ha de donar pistes prou clares del risc de permetre aquests comportaments i de digerir-los com una normalitat puntual, o com una petita excepció intranscendent. Demano a tots els partits polítics catalans i espanyols que condemnin enèrgicament la violència d’aquests grups feixistes contra els independentistes. Que la condemnin i que es comprometin a combatre el feixisme sense matisos. No cal ser independentista per actuar amb contundència contra els violents. Pel bé de totes les idees i de tots els projectes democràtics, no podem deixar avançar aquestes actituds.

Ningú, ni aquí ni al món, no dubta del caràcter completament pacífic del moviment independentista que aquests últims anys s’ha expressat al carrer amb una pulcritud i un civisme exemplar. El combat polític ha d’estar compromès sense fissures contra el feixisme. No podem acceptar discursos condescendents, mitges tintes ni justificacions –encara que siguin indirectes– d’aquests comportaments violents que hem viscut als carrers de Catalunya.

És el nostre deure i el nostre compromís, per les grans lliçons que ens dóna la història, de combatre d’arrel el feixisme. A Catalunya i a tot arreu. I per això també valorem i animem els lluitadors per la democràcia i la llibertat de tots els pobles de l’estat espanyol a combatre conjuntament aquesta xacra històrica que mai no acaba de morir.

El govern posarà tota l’atenció possible per frenar i fer desaparèixer el feixisme dels nostres carrers. La policia catalana ha d’actuar amb màxima eficàcia contra aquests grups. A més, cal impulsar un observatori independent contra el feixisme que documenti les agressions i els grups. Exigim que els polítics, del color que siguin, se sumin a la trinxera democràtica que sempre combat sense matisos el feixisme. I finalment, demano a tothom, a la ciutadania, màxima responsabilitat i que, davant els casos de risc, es posin en contacte amb la policia perquè siguin els professionals els qui actuïn. Com en tantes altres coses, contra el feixisme hem de ser un sol poble. Som-hi.

Quim Torra i Pla, 131è president de la Generalitat de Catalunya

Casa Solterra
Carrer dels Ciutadans, 18
17004 Girona

Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.