Per Catalunya i per la vida

| Articles

Avui fa dos anys vaig prendre possessió del càrrec de President de la Generalitat. No hi havia aspirat mai ni hi vaig opositar en aquell moment tan trasbalsat. Tres dues abans, el 14 de maig de 2018, un ple del Parlament incomplet, alterat i constantment atacat per una ferotge repressió, amb una generositat que mai no podré agrair, m’havia investit president del meu país.

Afeccionat com sóc a la immersió històrica, a la recerca dels “herois de l’impossible” d’aquells anys 30 que van capgirar de manera brillant el futur dels catalans, em trobava davant la responsabilitat i l’honor alhora de reprendre el fil que els meus 130 predecessors havien anat teixint. Un fil que havia estat de nou interromput per la vetusta tradició autoritària de l’Estat espanyol. Veníem d’un Primer d’Octubre del 2017 —és a dir, dos milions de voluntats lliures expressades democràticament— que havia desfermat la cara més fosca de l’Estat des de la restauració borbònica.

És en aquest marc on començava aquest meu pas per la presidència de la Generalitat, acusat abans de començar, tan sols per haver proclamat el meu compromís amb la voluntat popular i la llibertat de Catalunya. Tan sols per voler ser fidel al mandat democràtic dels catalans.

Tanmateix, vaig prendre el compromís amb tres objectius principals: situar el canvi social com a motor republicà, preparar un procés constituent per a una Catalunya al servei de les persones, i restituir les persones represaliades pel seu compromís amb la democràcia i la llibertat. Com sabeu, són aquests tres els fars que han guiat totes les meves decisions com a president.

No es tracta pas de fer un repàs fil-per-randa dels dos anys viscuts al Palau de la Generalitat i a tots els racons del país que he pogut trepitjar aquests vint-i-quatre mesos. D’altra banda, sóc ben conscient que són precisament aquests dos últims mesos els que hauran causat el sotrac més gros a Catalunya, a Europa i al món amb la pandèmia del Coronavirus. I és per això que, més que mai, cal pensar bé el futur per preparar-lo amb tot el talent i l’excel·lència de què siguem capaços com a país.

Ho hem de fer sense deixar de pensar en el sofriment causat avui i cada dia per aquesta malaltia. Cal que recordem els que hem perdut sense el comiat imprescindible. Hem de fer un esforç col·lectiu de país precisament pensant en ells, en els seus familiars, fills i néts. Hem de fer una cosa en la que les catalanes i els catalans ens podem reconèixer al llarg de la història: superar i reforçar-nos, guanyar robustesa, en les situacions més adverses. Hem de ser aquesta nació contra pronòstic que hem estat sempre. Sense estat o amb un estat en contra, ens caracteritzem per l’ambició d’emprendre, de remuntar i de crèixer. Jo com a president i el meu Govern ens hi deixarem la pell.

És per això que cal relligar ara una actuació urgent per frenar l’emergència sanitària i una actuació determinada per a reactivar l’economia i protegir les persones més vulnerables. Sí, abans que res, hem de parar el cop i oferir tots els recursos disponibles als ciutadans, a les organitzacions socials, a les empreses i als emprenedors. I mentre fem això, hem de ser capaços de dibuixar horitzons més ben preparats per al món que pugui venir.

El segle XXI ha esbotzat la porta i ha irromput amb força a les nostres vides. Ja pràcticament res no serà igual que fa pocs mesos. I per fer-ho —per preparar aquest país nostre per a la realitat que arribarà— caldrà identificar bé els camins que ens portin a una economia al servei de les persones, que no deixi ningú enrere, que prioritzi l’atenció sociosanitària, l’educació, la recerca, la preservació i recuperació de la biodiversitat, així com la tecnologia en les noves formes de treball, sempre més inclusives.

Ara no és moment d’abocar el país, les institucions i els partits a un procés electoral que dissoldria el Parlament i la seva capacitat legislativa i que convertiria allò que ha de ser el moment de la cooperació en una competició descarnada d’interès dels partits. Ara hem de posar el país per davant dels partits. Per responsabilitat i rigor. Si no vam convocar unes eleccions per a poder aprovar un pressupost, tampoc no ho farem ara enmig de l’emergència sanitària, econòmica i social més gran dels últims temps.

He dit en reiterades ocasions, gairebé a mode de lema personal, que calia bastir una República Catalana sobre tres pilars: la llibertat, la cultura i el talent. Crec que són tres fonaments que s’adequen completament a allò que necessitem com a país i com a societat. D’entre les moltes lliçons que podem extreure d’aquesta crisi que vivim, n’hi ha una que relliga amb els compromisos personals i col·lectius expressats ara fa dos anys quan tot just amollàvem les amarres per aquest viatge. Ens cal tot el talent, ens cal tot l’esforç, però també ens calen totes les eines per a poder continuar avançant com a societat contra tot pronòstic.

En definitiva, parlem de recursos i de sobirania. I la meva proposta no pot ser una altra que tots els recursos i tota la sobirania: la independència. Són dos anys marcats per la vulneració de drets humans i fonamentals, començant amb el 155 i ara amb l’estat d’alarma, passant per judicis, presons i exilis ignominiosos. Avui més que mai, amb més força i claredat, prenen sentit les últimes paraules del discurs d’investidura.

Per Catalunya i per la vida.

[Article publicat a La Vanguardia, el 17 de maig de 2020]

Casa Solterra
Carrer dels Ciutadans, 18
17004 Girona

Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

Seguiu-nos