1-O: l’esperança de la victòria que vindrà

| Articles

Devien ser les sis de la tarda. Amb la Carola, les filles i un parell de famílies més, esperàvem fora de l’Escola Oficial d’Idiomes que s’acabés l’horari laboral per entrar-hi. Era divendres. Un divendres especial, perquè menys de 48 hores després començaria una votació que canviaria la història de Catalunya: el referèndum d’autodeterminació.

Tot el setembre havia estat un mes de vertigen. Les votacions al Parlament, les inspeccions a impremtes i naus industrials on la policia sospitava que s’imprimien o es guardaven les urnes, l’arribada massiva de policies de l’Estat al crit d’“A por ellos”, els vaixells de Piolín al moll, el dia 20, amb l’escorcoll a la conselleria d’Economia i l’espontània concentració de milers de persones al seu davant, amb la imatge per sempre a la memòria del Jordi Cuixart i el Jordi Sànchez encarrilant pacíficament la legítima protesta. Les xarxes bullien, el país aguantava la respiració, hores abans s’havien presentat públicament les urnes... Què passaria el primer dia d’octubre? 

A poc a poc, altres famílies del barri van anar arribant. Molts no ens coneixíem de res; des d’aleshores som amics per sempre. Vam organitzar un sopar i planificar les activitats lúdiques que s’organitzarien durant tot el dissabte a l’escola. Des de jocs infantils fins a experiències de viatges a llocs remotíssims. A mi em va tocar fer una conferència sobre el 1714. Un clàssic.

El dissabte el col·legi va estar sempre ple de gent. El dinar va ser compartit. El nostre món havia quedat reduït al petit món de la nostra escola. Com si fos el lloc més important de tot el planeta. Al vespre ens creuàvem mirades de complicitat els uns amb els altres. Cap de nosaltres no tenia cap dubte que l’endemà votaríem.

Aquella nit del dissabte, de casa es van quedar a dormir a l’escola els fills. Amb la Carola vam anar a descansar una mica. Calia ser-hi d’hora perquè arribaven rumors que deien que es volien clausurar els col·legis a primera hora.

No sé si vaig dormir una mica. A les cinc érem a l’escola. Ja hi havia força gent. Plovisquejava. Cap a les sis gairebé ja era plena. Faltaven tres hores per començar a votar.

Es van fer llargues, aquelles hores. Semblava que no acabaven de passar mai. A les vuit, però, tothom va aplaudir i es va abraçar: havien arribat les urnes i les paperetes! Un moment màgic i inoblidable. Votaríem, passés el que passés.

Després es van constituir les meses. Em va tocar ser membre d’una d’elles. A les nou s’obria la votació. Plovia amb més força. Els ordinadors van deixar de funcionar. I començaven a arribar algunes notícies alarmants que la policia espanyola havia entrat a les escoles.

Jo anava molt atabalat intentant que el sistema informàtic funcionés. Herois oblidats d’una jornada de tants herois, informàtics que eren a les cues no van dubtar a posar-se a treballar per anar solucionant els atacs informàtics que es rebien des de l’Estat.

Fins a les onze la situació va ser desesperant. No hi havia manera d’estabilitzar el sistema informàtic; la gent gran es començava a cansar; a fora, la tensió per la possible arribada de la policia augmentava. La gent comentava i es passava imatges dels atonyinaments que anaven circulant per les xarxes. No en vaig veure cap. Anava massa atabalat provant de fer arrencar el sistema.

Cap a quarts de dotze la situació es va estabilitzar i la gent va poder començar a votar. Primer els més grans, després famílies senceres. Hi havia qui plorava, altres et donaven la mà, molts es feien fotos, conscients de la jornada històrica que vivien.

Vaig dinar a l’escola. Durant tot el dia, al voltant dels accessos una munió de veïns –joves i grans– feien de baluards per la possible vinguda de la policia. Algú va passar-me un mòbil amb unes imatges del que havia passat a l’escola Infant Jesús. No m’ho podia creure. Va ser l’única imatge que vaig veure fins a arribar a casa.

La tarda va ser d’una gran tensió. Els rumors es disparaven. Cap a les sis es va prendre la decisió d’acabar la votació, salvar els vots emesos fins aleshores i procedir al recompte. Recordo sortir a fora, a l’entrada, i com la gent va aplaudir en sentir el resultat final.

Havíem votat. Havíem guanyat.

Amb la Carola arribàvem a casa a quarts de deu de la nit.

I aleshores vaig poder veure les imatges. Vaig veure com s’havien esbotzat portes i finestres d’escoles i instituts, com s’havien robat urnes, com s’havia atonyinat ciutadans que votaven pacíficament. Vaig plorar. No m’ho podia creure. Com podia haver passat tot allò? Per què s’havia autoritzat que passés tot allò? Era possible tanta indecència? I els responsables d’aquella infàmia, com devien sentir-se?

Crec que molts catalans vam acabar plorant aquella nit. Però mentre ens empassàvem les llàgrimes, sentíem també com naixia en nosaltres una alegria estranya, desconeguda, l’alegria de la victòria, d’haver votar, d’haver vençut un Estat que havia gosat enviar policies contra el suprem exercici de llibertat d’un poble: exercir el seu dret a vot.

Per això el primer d’octubre és el moment fundacional de la República, és l’instant que el poble es determina, que perd la por, que es defensa col·lectivament i que guanya. El primer d’octubre és l’esperança de la victòria que vindrà.

En homenatge i dedicat a totes les veïnes i els veïns del barri del Farró de Barcelona, amics fraternals del primer d’octubre.

[Article publicat a El Punt Avui, l'1 d'octubre de 2018]

Casa Solterra
Carrer dels Ciutadans, 18
17004 Girona

Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

Seguiu-nos