Quina creieu que és la significació principal de Joan Fuster?
Joan Fuster ens va llegar una obra extensa, rigorosa, ben escrita, amb predomini de l’assaig, però emprant també altres gèneres literaris. I sempre amb la finalitat d’incidir en la manera de fer dels seus connacionals per trobar plegats «una decisió de futur», sintagma que ell anomenava «un eufemisme viable», perquè en aquelles circumstàncies de franquisme rabiós, si hagués parlat d’independència, no només li haurien cremat llibres i li haurien posat bombes, sinó que haurien anat més enllà.
Amb una formació intel·lectual sòlida i una actitud vital valenta, Fuster va fer allò que els seus no gosaven intentar: superar el catalanisme resistent, allò d’anar fent el que ens deixen i qui dia passa, any empeny. Altrament, va plantejar clarament la confrontació amb l’estat: «Aquest és el cavall de batalla. A l’una banda, hi ha aquells qui afirmen que ja estem bé com estem, a l’altra banda, els qui ens refusem a la vergonya d’una trista alienació nacional». Aquesta és la veritable revolució fusteriana, que Ovidi cantaria així: «Ja no ens alimenten molles; ja volem el pa sencer».
Fuster va desemmascar l’espanyolisme profund dels historiadors i intel·lectuals espanyols en uns escrits de lectura necessària: Contra Unamuno y los demàs (1975), on diu: «Los “historiadores”, por principio, suelen ser unos “patriotas” de tomo y lomo (…). Un prejuicio “ideológico” se interpone. Siempre. O casi siempre». I alhora, també denuncia l’actitud d’una «esquerreta» espanyola que segueix les pautes nacionalistes de la dreta: «L'esquerra “espanyola” s’ha caracteritzat sempre per la seva innocència, i pel seu “espanyolisme” rabiós. Entre Calvo Sotelo i el doctor Negrín hi havia més afinitats que diferències» (pròleg a Franco i l’espanyolisme, 1979).
Ens va marcar el camí de futur, de la nació completa, omplint de contingut el terme Països Catalans que considerava el més escaient, si més no, de moment: «Catalans, valencians, mallorquins i rossellonesos, encara que les designacions estiguin mal dites, no tenim altra opció que la de la unitat. Ens ve obligada per la història, i ens ve provocada per l’esdevenidor» (Cultura nacional i cultures regionals dins els Països Catalans, 1983). I va trencar amb el catalanisme conservador per orientar-nos cap a una opció de progrés: «Llegiu Gramsci... La seva proposició d’una “cultura nacional-popular”, per exemple, és esplèndida. I el seu concepte de “classes populars”, molt suggestiu de cara a qualsevol estratègia política…» (Cal dir núm. 28, 1977).
Ni més ni menys, rellegint Fuster en aquests moments d’una certa confusió en l’independentisme, trobem les claus: o submissió a l’Espanya de les autonomies que ens aniquila, o confrontació per guanyar plegats la nostra «decisió de futur». L’independentisme ha de mesurar i assatjar totes les eines de què disposa, que són més dels que ells poden reprimir.
Maria Conca (Beneixama, l’Alcoià, 1948), doctora en filologia catalana, professora honorària de la Universitat de València, autora de diversos llibres i nombrosos articles acadèmics i polítics, militant del PSAN (1974-2020).
[Cada setmana tindrem en aquest espai una veu de referència dels Països Catalans que respondrà breument una pregunta concreta.]
