Perquè em fa l'efecte que des de fa anys molta gent, fins i tot entre alguns polítics independentistes, pensa que són termes equivalents, com si Nació i Estat fossin sinònims. Un estat es distingeix per ser un organisme que legisla administrativament uns territoris, amb els objectius de garantir-ne els mercats i la seva seguretat. Una nació, com explicaré més endavant, és un concepte molt diferent.

L'any 1814, durant el pacte de Viena entre monarquies absolutistes i com a reaccionarisme al creixent liberalisme, neix una anomalia a Europa, aquesta que encara avui dia perdura, que és l'estat nació jacobí tal com el conceben Castella i França.

La pregunta que no fem i que és l'origen del problema de relació entre Catalunya i Espanya és: si Espanya és un estat plurinacional, per què hi ha una nació central que exerceix sistemàticament un tracte discriminatori i fins i tot supremacisme envers les seves altres nacions perifèriques?

Hem de tenir clar que una nació pot no tenir un estat (com és, encara ara, el nostre cas i el de tantes altres nacions sense estat), i que estats com l'espanyol, el francès, l'italià o l'anglès, hagin volgut presentar-se al món com a models d'estat nació quan a l'hora de la veritat no ho són. Espanya no és una nació, no ho ha estat, ni ho serà mai.

Espanya és la marca blanca i barata del que queda de la Castella imperial.

La identitat nacional es construeix a partir de grups humans que han adquirit i s'identifiquen amb un seguit de trets compartits, com són la llengua, la tradició cultural, la història, els mites... i és evident que, en el cas de l'Estat espanyol, entre bascos, castellans, gallecs o catalans, tot això no és compartit i cadascun d'aquests pobles té una identitat del tot pròpia que els diferencia de la resta.

El concepte estat nació, com deia, nascut del Tractat de Viena, possiblement ha caducat, i penso i espero que el 2017 fos l'inici de la cursa per un canvi històric, com podria ser la transició de l'actual Europa dels estats, cap a l'Europa de les nacions.

És evident que les nacions dominants d'aquest club d'estats es defensen i es defensaran tant com puguin per no perdre privilegis, però, les regions europees poden acabar tenint més poder i pes a llarg termini que un model antagònic que s'exhaureix a marxes forçades.

Un exemple en són els canvis que estem veient aquests dies amb l'ús del català, l'aranès, l'èuscar i el gallec al Congrés de Diputats de Madrid i, si tot va bé, a la Unió Europea.

Aquest val a dir-ho, és un canvi que s'ha aconseguit gràcies a uns pocs vots. Sort què l'abstencionisme independentista, aquell expert en autoflagel·lar-se, va fracassar en la seva gran majoria i s'ha pogut obrir una nova finestra d'oportunitat.

Els nostres polítics també s'haurien de plantejar altres preguntes com, per exemple, qui ha decidit que la llengua comuna i vehicular ha de ser el castellà per sobre de les altres? I la capital de l'estat, per què ha de ser Madrid? Barcelona és un pol d'atracció mil vegades més potent que aquell bolet en mig de la ‘meseta’ castellana.

Castella, la nació central peninsular, exerceix un supremacisme oligàrquic descarat contra altres nacions històriques com són Catalunya, el País Basc i Galícia, tractant-les com a perifèriques i subordinades als interessos econòmics d'unes castes madrilenyes que, per altra banda, també amaguen sistemàticament, tant com poden, la realitat d'aquestes nacions al món.

Una de les seves principals imposicions, per tots els mitjans (a vegades 'sin que se note el cuidado' i molt sovint amb violència i repressió) i que ha estat constant al llarg d'aquests més de tres-cents anys, per mirar de conformar una suposada identitat nacional espanyola, és la de la llengua castellana per damunt de les llengües pròpies de cadascuna de les nacionalitats històriques. El seu objectiu és aconseguir transformar-ho tot en una única i uniforme nació espanyola (castellana), amb una única llengua, una sola cultura, un únic sobirà, una sola llei, una sola administració, un sol govern o una sola capital.

Sí que és cert que també hi ha estats com Suïssa que respecten la pluralitat i la promouen, però, malauradament, no és el cas dels estats espanyol i francès. És per això que la nostra aspiració i el nostre objectiu com a catalans és que la nació catalana, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, esdevingui un Estat català abans no acabin d'assimilar-nos del tot i quedi totalment esborrada la nostra identitat nacional diferenciada (llengua, cultura, política, economia, administració, etc.).

Una nació també té una manera d'entendre el món. I el model català amb el model castellà són i seran sempre absolutament contraposats. Per aquest motiu, qualsevol intent de reforma d'aquest estat serà en va i només allargarà el nostre patiment.

L'única sortida per als Països Catalans és la seva total independència de Castella.

Àlex Fenoll i Cruells (Sabadell, 1976). @AlexFenoll. Empresari i militant independentista.